Va de poesia

Estic agradablement sorpresa d'haver descobert alguns poetes menorquins. Espero deixar aquí constància d'alguns dels versos que més m'han agradat.

Combinar la mar turquesa amb versos salats, una delícia.

Vull ser deixeble del petit príncep

i no renunciar mai a cap pregunta.

Tot el que m'envolta és interrogant

que només desvetllo amb respostes petites,

en l'esforç que suposa respondre

i definir-se en cada cosa que esdevé.

Guillem Alfocea, de Calidoscopi

Segurísima

"Recuerde el alma dormida

avive el seso e despierte

contemplando cómo se pasa la vida,

cómo se viene la muerte

tan callando,

cuán presto se va el placer

cómo, después de acordado,

da dolor;

cómo, a nuestro parecer,

cualquiera tiempo pasado

fue mejor."

Jorge Manrique

Tierra de hazañas épicas, ríos,olivos, pinos e ilustres poetas...

El primer impacto llega al ver las interminables hileras de olivo que peinan la tierra desnuda. Luego llegan los pinos, y más pinos. Descubres cascadas atrevidas que discurren entre los cortados, cachos de nieve que se resisten a desaparecer...

He pasado tres días por estas tierras, y aunque no suficientes para abarcar la immensidad de la sierra, al reseguir las curvas de sus carreteras, su paisaje te inspira historia y naturaleza.

Conversando sus gentes más mayores uno se da cuenta de la hospitalidad que el sitio emana.

Las últimas nieves habían despeinado a los olivos, más que listos ya para la temporada de la oliva. En sus pueblos se veían gentes llegadas del norte de África para la recolecta.

Fuímos al nacimiento del río Mundo, cabaloso en sus inicios (ya sea por las pasadas lluvias o el deshielo), brotando de una cueva como si de de magia se tratara. Este es uno de los afluentes del Segura, que discurre hacia las tierras de Murcia, serán los mismos borbotones de agua que caen por sus inicios los que llegaran a brotar de los aspersores de los campos de Golf?
La idea romántica de este paisaje se desvanece en un mero instante.

Allí cientos de turistas nos concentramos para hacer las fotos de rigor que el sitio se merecía, aquí he colgado algunas, tanto del río de agua como del río de gente.

Aves. Pues la cosa no estaba muy movidita, pero aquí está la lista de pajarillos que vimos estos días:

Bubulculus ibis

Ciconia ciconia (en el aeropuerto!)

Gyps fulvus

Falco tinnunculus

Falco peregrinus (en el aeropuerto de madrid!)

Picus viridis (canto)

Ptyonoprogne rupestris

Motacilla alba

Saxicola torquata

Turdus philomenos

Turdus merula

Parus ater

Parus cristatus

Sitta europea

Cyanopica cyanopica

Garrulus glandarius

Pyrrhocorax pyrrhocorax

Corvus corax

Passer domesticus

Milvus milvus (ya de vuelta a Madrid)

Y precioso el detalle de una ardilla, delicada, ágil y oscurísima cruzando la carretera. Tengo que decir que esta imagen quedó grabada en mi mente, y ayer mismo, al ver cruzar una tórtola turca por la calle donde trabajo, me dio la sensación de volver a ver este mágico animal saltarín...

La visita al castillo mudéjar de Segura de la Sierra bien merece una visita sin prisas. Dicen de este bonito pueblo que los musulmanes lo consideraban un peldaño hacia las nubes. Y es que la silueta de su castillo, a 1240 m de altitud, se divisa desde varios puntos de la zona.

De vuelta a Madrid con el coche los bosques dan paso a los bloques de pisos, y así a coches y más coches... el paisaje se metamorforfiza en pocos cientos de quilómetros...

Última caña,tapita y momentos de buena compañía en un bar de Moratalaz.

Grácias Tamarix por este viajezuelo, pasan los años pero hay cosas que afortunadamente nunca cambian. Te quiere tu catalufa. Un besote.

I tu, series el teu amic?

Hi ha un programa de ràdio que m'agrada molt, L'ofici de viure, a Catalunya ràdio.

Ahir el programa es titulava "Gairebé ningú no m'estima" i un tertulià va fer una pregunta interessant; " I tu, series el teu amic? ". Jo crec que si, però de ben segur m'enviaria a la merda més d'una vegada.

Heus aquí un relat que he escrit.

I TU, SERIES EL TEU AMIC?

Un dia la Montse va trobar a la Montse. Tot i que no s’havien vist mai una davant l’altra, es coneixien d’allò més bé. El que sabien de segur eren les coses que no els agradava de l’altra, però tot i això, ambdues sabien que es durien bé, que amb l’altra potser emprendrien les coses que mai s’havien atrevit a fer soles.

Era una ocasió formidable per a descobrir-se, per a apreciar aquells aspectes que els agradaven de l’altra, però que no solien transcendir mai en les seves vides, ja que la seva ment estava sempre pendent d’analitzar les seves mancances.

Van decidir que ho passarien d’allò més bé. Era senzill, totes les seves aficions eren comunes. Pujaren a la furgoneta i enfilaren carretera avall, no tenien més destí que els meravellosos paisatges naturals que la seva ment havia fabricat. Escoltaven cançons de la Janis Joplin i cantaven embogides, abandonant totes les tensions d’estar amb desconeguts. La carretera era només per elles.

La carretera es transformà en camins, i els camins en caminois de terra. Tot imbrincat dins un paisatge herbàci de tardor, la temperatura era més aviat fresqueta, però els últims rajos de sol del dia els acariciaven la pell, i els donaven l’energia que aquell precís moment requeria. Observaven extasiades la bellesa que tenien davant els seus ulls, i sabien que el que sentia una, era exactament el que sentia l’altra. Això les feia encara sentir-se més extasiades, sentir una pau harmoniosa dins seu, que compartien amb tot el que les envoltava. Afinitat eterna.

Encara no havien parlat, però no els feia falta. Coneixien massa bé les seves pors i els seus dubtes. Les seves emocions. En comptes d’encetar una conversa que potser les hagués reafirmat com a éssers existencials, però que no hagués donat resposta a les seves qüestions, varen simplement, continuar fent, deixant fluir cada instant amb el que més els venia de gust.

S’estiraren al capdamunt de la furgoneta, el cel no podia estar més estrellat, no hi havia lloc per a cap estel més, tot estava en equilibri. Cap estrella era més lluminosa que l’altra, cada una havia trobat el seu lloc i el seu moment.
Les dues Montses imaginaren països llunyans, exòtics, on elles descobrien paisatges, personatges, aromes i gustos nous, s’imaginaven construint coses, tant físiques com una casa, tant intangibles com una amistat, però tot el que imaginaven era productiu.
Sentien que estaven vivint amb la terra, i que la terra les feia viure. No deixaven passar un minut sense observar l’immensitat de la bellesa del món.

Amb les mans entrecreuades, mirant-se els ulls i a l’ànima, sentiren que ja era hora de tornar i emprendre de nou les seves vides. Estimaven la tendresa que els despertava l’altra. Per fi s’admiraren i es desitjaren coratge. Es posaren dempeus al sostre de la furgoneta, i s’elevaren, poc a poc, fins a deixar de sentir el contacte amb l’automòbil. La lleugeresa dels seus cossos les va sorprendre i agradar de la mateixa manera. El seu vol cap a el firmament era plàcid i ferm. Des dels seus somnis d’infància no havien tornat a volar mai.

Egipte, el poder de suggestió de les formes

L'excursió d'avui m'ha inspirat per pensar en 410 milions d'anys endarrere...

Riu-te'n de l'afany d'immediatesa de la societat actual! Es clar que malaurada o afortunadament la vida humana no dóna per tant.

Així és que fa 410 milions d'anys, les plaques tectòniques d'Àfrica i Europa van col·lisionar, i així va començar la història geològica de Menorca. És l'illa més vella de les Balears, i no deixa de ser bonic, imaginatiu i místic pensar que és filla d'aquesta col·lisió de plaques que evoquen a pensaments i sentiments tant divergents, però a la vegada tant pròxims físicament... ens erigim fills d'Àfrica i Europa!! i és aquí, enmig d'aquest mar nostre...

Doncs avui els meus ulls han retratat el que abans només havien vist en pàgines de llibre. Amb la Mariona hem anat a les penyes d'Egipte (per fi!) i el que més m'ha captivat han estat aquestes formes sinuoses de tons terrosos que s'elevaven davant els nostres ulls com intentant comunicar-nos les aventures del seu passat ancestral.

Les formes recordaven a textures quotidianes, algunes com a esponges de terra. Els colors terrosos, de marró fang cap a beix clar, es solapaven, encavalcaven i mesclaven. Autèntiques obres d'art. I és que la natura sempre ens ofereix l'art més exhuberant, el traç més delicat.

Com caramels de toffe, moldejats pel temps en segles, milenis, milions.

Intentaré esbrinar de quines roques es tracta, m'han dit que eren dunes fòssils, però poc tenen a veure amb les altres dunes fòssils que havia vist abans.

Entre les cavitats de les roques, hem descobert sorpreses crisàlides i erugues mortes de Lymantria (Lymantria dispar), més coneguda com a "lagarta peluda" (se l'anomena o se l'insulta?), eruga que ha propiciat polèmica a Menorca pel fet de si s'ha de fumigar o no per aturar a aquest lepidòpter defoliador.

El lloc (masia) abandonat d'Egipte és ben curiós. La casa, coronada amb una cara de fang, del que amb poca dosis d'imaginació esdevé un faraó, ja que a banda i banda hi té unes piràmides perfectes. Es veu que ja fa molt de temps que aquest lloc s'anomena així. A mi em costa poc imaginar-ne una història d'amor tràgic que connecti les riberes del Nil i les entranyes de terres d'ullastre de l'illa de Menorca. Però el cert, és que no sé de què li ve aquest nom.

El camp està molt verd de les últimes pluges, avui he pogut reconèixer les plantetes de les quals vam estar parlant ahir al curs de Plantes Medicinals al parc de l'Albufera des Grau. He recollit fulles de trepó (Verbascum sinuatum) , malva(Lavatera cretica) i plantatge (Plantago lanceolata). N'hauré de comprovar les propietats a veure si en puc fer algun ungüent. He vist una mata (Pistacia lentiscus) enorme, la més gran que hagi vist mai, ja ho vaig dir en ocasió, els arbres a Menorca són petits, però els arbusts, són gegantins...

Bé, s'ha acabat el cap de setmana, sortosos els ulls que poguessin contemplar aquestes boniques formes tots els segons del món.

Una altra dosis de capvespre a Son Bou, si us plau

Córre, afanyat, abans no es pongui el sol,

i reposa la teva ànima damunt la duna més alta.

Escolta'ls a ells i a tu mateix,

el mar com parla amb les ones,

l'arena, com parla amb el vent.

Tu em parles als ulls, al nas, a la boca...

Ets tot per mi.

Observa aquella parella que observa l'infinit,

mirant les seves vides des de molt enfora.

Renuncia a la llum i al contacte suau amb l'arena.

Mentre només les teves petjades donen fe de la teva existència, aquí i ara.

Difumina't amb el cel de tempesta, el mar engoleix el teu rastre.

Sa lluna saluda.

Avui he fet tard, un altre dia, arribaré més prest.

Ha florit el safrà

Aquest ha estat un cap de setmana a l'aire lliure (bé, l'aire sempre està lliure no??);

Un dissabte amb velo

Que bonic és tornar a descobrir Menorca! Després d'un any reconstruint un trencaclosques de paisatges encisadors pel Camí de Cavalls, emprenc una nova aventura (que de ben segur m'enganxarà d'allò més) i començo a descobrir la trama de camins interiors que com a bronquíols pulmonars entrellacen talaiots,cales,poblacions,pedres,arbres,parets seques i demés elements imprescindibles del caràcter genuí d'aquesta illa.

Ahir dissabte, vaig estrenar la meva nova i flamant bicicleta de la millor manera imaginable.

Surto de casa, baixo les escales del piset amb la bicicleta a remolc. Motxilla, casc, camí.

Deixo endarrere l'asfalt de la ciutat, enfilo el camí de santa maria (de fet, no tinc ni idea d'on vull anar, només sé que vull deixar endarrere el ciment), després enllaço amb el camí vell de Malbúger(crec que es deia així) i al·lucino amb un caminet de conte de fada i fullets trapelles. Els ullastres s'arrapen a la paret seca com si en volguessin sortir i el terra s'entapissa de roques de marès com si d'adoquins naturals es tractessin. A vegades es fa difícil mantenir-se en equilibri, així que vaig al tanto. Llavors encavalco camins de noms del més poètics (Camí Negre, Camí d'en Claudi, Camí Vell de Sant Climent...) i segueixo encegada l'itinerari de Trepucó - Cales Coves.

Em sento superbé allà dalt, la meva velo i jo, descobrint perspectives noves de racons que ja havia estat, d'altres que no, però tot és nou i sorprenent (m'encanta l'emoció de descobrir!).

Em dic que sembla que hagi arribat de nou a aquesta illa.

Les rogetes (Rubia peregrina) broten a banda i banda del camí, són ben tendres, d'un tacte diferent a la de les excursions peninsulars. Algun galzeran amb fruit (Ruscus aculeatus) donen un aire més humit al paisatge. De fet, es nota que ha estat plovent últimament, he d'esquivar alguns bassals i la terra és de color cafè torrat.

Altre cop aquell aroma... hi ha una floreta que em despista els sentits!! és una olor dolça, recorda a la de les flors de baladre, però aixeco el cap i no en veig cap. Ja fa dies que quan surto m'embriaga l'olfacte, però no puc atinar d'on prové...

Continuo endavant, endavant, sense mirar endarrere, amb l'emoció de veure amb què em toparé a la pròxima pedalada. Uns núvols amenaçadors comencen a desafiar-me, però ni cas tu, no és moment de tornar endarrere. L'amenaça esdevé realitat física, i comencen a caure unes gotes grosses i pesades. Jo pedalo més ràpid, com si així les pogués esquivar. Per ventura meva dura poc. Reconec ja l'últim tram del camí cap a Cales Coves. Em deixo endur per una baixada del més lleugera, sense pensar en la feixuga tasca que tindré per tornar a pujar i enfilar el camí cap a casa altra vegada. Deixo la bicicleta i decideixo fer una volta per les coves. Quatre soters (Hieratus pennatus) sobrevolen la cala i en fan una estampa del més bonica per recordar.

Vinga, ja és hora de tornar a casa i gaudir dels records del dia.

Diumenge de sol i platja amb na Núria

Avui amb na Núria hem anat a Cala Pudent. Fèiem comptes d'anar a Egipte (ja fa dies i més dies que xerro d'anar-hi! per cert, no em refereixo al país, sinó a un lloc de Menorca) però el final les circumstàncies i l'improvització ens han portat fins a la mar.

Avui feia un dia radiant. El dia acompanyava. Enfilem camí de cavalls des d'Arenal de Son Saura cap a Cala Pudent.

Per fi ha florit el safrà!!M'encanta. El recordava des de l'any passat, quan entapissava el camí de Cales Coves a Cala'n Porter. És preciós. Aquest espècie és la Merendera filifolia, però també hi ha una altra espècie a la illa, el Crocus cambessedesii, que n'és endèmica.

També han florit les margalides (Bellis sylvestris) i el bruc d'hivern (Erica arborea). Ja ho diu el refrany La tardor és la primavera de l'hivern!!

Fem el mandra tot estirgassant-nos a l'arena de la platja, el sol ens acaricia les galtes, els grans de sorra s'immiscueixen arreu...

Caminem una miqueta més i decidim tornar. Ei, però si encara és molt d'hora, tenim encara temps per gaudir de llum natural. Anem a prendre alguna cosa a Es Grau. Mireu quina postal més bonica d'aquests dos moixets, de ben segur, els que s'ho passaven més bé de tots els que érem allà.

Capvespre a Son Bou

ALTRA AURORA PER A NOSALTRES

Què som? Centaures àgils en la fosca

percaçant horitzons, en ruta sempre,

o bé arbres hissats damunt l'escorça

d'altres arbres que foren i concreten

la quietud del nostre viure estàtic?

Inútilment ens cercarem. Cal perdre's

en la nit sense albada per conèixer

què som i quina mà ens governa els actes,

i és en va que bastim brillants projectes

i conjuguem mots atrevits, cercant-nos

en cada cosa, en cada mot.

Som éssers

projectats a un futur sense mesura

i ens cal morir perquè l'oblit perfecte

ens faci néixer, altre cop, sabent-nos.

Miquel Martí i Pol. De Paraules al vent (1951-1953)

Ja som tardor

Definitivament s'ha acabat l'estiu, les primeres pluges de tardor varen donar el toc final a les molt viscudes festes de Gràcia (veure la foto de les corregudes, just davall el meu carrer!!).

Les primeres pluges de tardor han donat un aire més sentit a aquesta època de canvis i de transformació. Perquè l'any no comença l'1 de gener, l'any comença quan s'acaba l'estiu i tothom s'ha de replantejar la seva existència o tornar emprendre allò que havia deixat arraconat durant uns mesos on tot s'hi val.

Però bé, Menorca segueix sent bonica i misteriosa. Avui he anat d'excursió amb els companys de la SOM, i he tingut l'oportunitat de pujar al far de Favàritx. Funcionant des del 1922, a 47 metres sobre el nivell del mar i amb un abast de 16 milles, aquest vell amic segueix funcionant dia si i dia també. A una sala de dins l'edifici del far hi ha un tresor d'andròmines,peces de col·leccionista, hi hem pogut veure els antics sistemes de funcionament dels fars, amb llums fotoelèctrics que funcionaven amb llum solar i gas comprimit, i coses d'allò més kitsch del qual el funcionament no he acabat de comprendre però m'ha impressionat. He imaginat la vida del farer.

Llavors hem anat caminant fins a el Macar de Morella Nou i pel camí hem gaudit d'unes vistes impressionants al far de Favàritx, a les platges de Tortuga i fins a l'illa d'en Colom.

El primer narcís ha florit (Narcissus serotinus) i els últims lliris de mar (Pancratium maritimum) florits deien adéu a un estiu calorós i dispersaven llavors de negre carbó damunt l'arena blanca i fina.

També hem vist dues àguiles peixateres (Pandion haliaetus) que volaven juntes damunt nostre.

Aviat arribaran més hivernants. De moment només em queda estar alerta i intentar gaudir de dies de tardor com aquest, un sol radiant i bona companyia.

Enllaçant les columnes d'Hèrcules, crònica d'un viatge al Marroc

Allà, entremig dels continents de Calpe i Abila, neix un Mediterrani, que resguardat pels dos pilars d'Hèrcules s'estén cap a Orient tot remullant escenaris èpics mitològics.

Així que un dia 9 d'agost, tres al·lotetes de la plana de Vic s'aventuren a creuar aquell bocí de mar, aixecant la vista per veure si també a uns quants de mils de quilòmetres d'altitud, cigonyes, milans i demés immigrants del cel, es dirigeixen cap a terres més càlides (i tant més). No hi ha sort, el dia s'acaba i a nosaltres encara ens queda tot un continent per estrenar.

Tànger amb "Mucha Paranoia"

És important arribar a Tànger a les 12 de la nit per a rompre prejudicis inicials. El cert és que no en teníem gaires bones referències, tothom ens havia comentat que el més important era creuar el port el més ràpid possible i desempallegar-se d' "embaucadors" potencials. I així ho vam fer, com si ens hi anés la vida, caminàvem àgils entre una multitud de gent i de colors desconeguda, sense rumb fix, intentant considerar quina era la millor elecció per tal d'arribar al nostre primer hotelutxo. Després del desconcert inicial i de la fatiga crònica que ens atorgaven les nostres motxilles, vam deixar-nos emportar per un homenet llarg i prim, que deia que ens portava a l'hotel, jo no me'n refiava ni un pèl i n'hi vaig deixar constància.Tot ziga-zajant per la Medina (laberint), em deia mig cridant "Mucha paranoia, Mucha paranoia!", i de fet, tenia tota la raó del món. Des d'aquell moment, hauria de començar a deixar aquesta paranoia pel camí, canviar el xip, i gaudir de noves maneres de fer. Vam arribar al nostre primer hotelutxo, dos llits per a tres persones i bany "no t'hi fixis (gens)", però més contentes que unes pasqües. El nostre embaucador potencial no va resultar ser res més que un Aladín. Dormir no ens va costar gens, i estàvem decidides a seguir endinsant-nos en aquest país.

Tetuan i la realesa

No érem les úniques que ens havíem dirigit a Tetuan a passar el dia, també hi havia el rei Mohamed VI (الملك محمد السادس للمغرب) que segons ens havien comentat, passava l'estiu "treballant" al Palau Hassan II i visitant alguna de les boniques platges de la regió. La ciutat estava plena de valles i molta policia i militars es congregaven als voltants del palau. Passejar per la Medina és una experiència no apta per les persones que s'estressen fàcilment, allà no cal estar al 100% per percebre amb tots els sentits. La cridòria, la multitud de colors i sobretot els aromes (no sempre encisadors) són tant intensos que és impossible no quedar-ne empatxat. Fugint de la multitud i de les "potencials vendes" vam arribar a una zona de la Medina on es cremaven les escombraries i s'hi abocava la runa. Els vailets hi jugaven a mig pas tot preguntant-nos "Comment tu t'appelle mademoiselle?".

Gaudíem de la nostre primer contacte amb els dirhams, tot dinant en un bonic restaurant i bevent un vi que no tornaríem a provar en aquestes terres. No recalàvem en el fet de que era facilíssim comunicar-nos amb castellà amb tothom, ja ens arribarien moments de més dificultats i vergonyes lingüístiques fora de l'antic protectorat espanyol. Vam conèixer el simpàtic "Echameagua" a l'oficina de turisme, que ens va contagiar de simpatia i amb ganes d'emprendre el viatge altre cop.Tetuan va ser un entrenament per començar a viatjar, Xauen apareixia en la nostra ment com un destí del més seductor.

Xauen;kif, parxís, muntanyes i tranquilité

Per fi arribem a Xauen, cerquem lloc per estar-nos, i ens sorprèn la tranquil·litat i bellesa del poble. Colors blaus i blancs que recorden a les illes hel·lèniques i uns carrers tant nets que no semblen reals. A Xauen vàrem conèixer en Mohamed, un noiet tant encantador i agradable que ens va tenir dues nits jugant al parxís amb ell tot sent l'enveja de la placeta més acollidora del poble. Puc afirmar que és la persona que més em va agradar de Marroc.



Com sabreu Xauen és conegut pels seus cultius de kif, més coneguda en el món occidental com a marihuana. El nostre nou amic ens va introduir en el tema i vam riure plegats una bona estona, tot compartint un dolcíssim tè. Vam contactar amb una cooperativa local (Xauen rural) que promovia el desenvolupament rural de la zona tot potenciant la producció local de diferents productes i la formació de persones com a guies per tal de fomentar-ho com a producte turístic. Vam decidir anar a fer una excursió amb un dels seus guies el dia següent. La nit abans del dia següent, però, vam jugar a parxís amb en Mohamed i els seus amics, i rebre una mica més de la seva hospitalitat i simpatia. No va faltar el te, el haxís, la pipa i les rialles...

El dia següent, excursió al Tisembla, allà les forces i la pressió em van fallar, i vaig recordar la nit anterior tot vomitant entre baladres i roques escarpades. Però no hi ha res com recuperar-se i seguir endavant tenint un paisatge infinit davant dels ulls. En Buxka, el nostre guia, no molt parlador però tampoc tímid, ens va engrescar a seguir un tros més amb l'excursió, la pujada va valdre la pena al veure tots aquells camps de kif que entapissaven la vall d'una manera del tot surrealista. El kif és un cultiu que han conreat els pagesos de la zona tradicionalment, i n'han viscut, des de fa temps. Un pagès i la seva família que vivia en una cabana ens va convidar al que havia de ser una tassa de te, per sorpresa nostra, ens van oferir un got de llet agra que de cap de les maneres vam rebutjar, potser no ens enteníem amb paraules, però si amb gestos, somriures i mirades, i així em van impressionar aquestes persones que del que uns en dirien res, en feien un tot. En Buxka ens va dir que a aquest pagès la Junta d'Andalucía, que havia invertit en la remodelació del poble de Xauen, li havia pres terres de cultiu de kif per tal de plantar-hi pins, no fos que els pobres espanyolitos se'ns pervertissin les nostres hipòcrites ments occidentals.

Abans de marxar volíem viure l'experiència dels Hammams, i així conèixer una mica més d'endins el món de les dones que tant sovint ens quedava fora del nostra abast. La veritat l'experiència va ser més còmica que no res més, i ens vam trobar dins d'una habitació fumejant remullant-nos amb palanganes i amb una manguera de jardí, i es clar, en comptes d'observar vam ser observades per un seguit de dones que es preguntaven per quan la vella de l'entrada havia engatussat a aquestes tres blanquetes per ficar-se allà dins.

L'última nit també la varem passar jugant al parxís amb el nostre amic Mohamed i vam conèixer l'anomenat "Pocholo de Xauen", un personatge sense desperdici. L'endemà al matí deixàvem Xauen sabent que algun dia no molt llunyà hi tornaríem.

3 catalanes, 3 francesos a Fès

Vam arribar a Fès després de 4 hores de viatge, 2 taxis, vàries negociacions i de conèixer a 3 divertits francesos (Max-Xan-Flo) que van acompanyar-nos en aquest tram de viatge cap una de les més importants de les ciutats imperials. La veritat és que no tinc moltes coses a dir de Fès, només que aquí va començar un dels nostres períodes d'inactivació, deixant-nos emportar pel ritme "shuia shuia" del país. Al arribar amb el taxi a la ciutat ja vam veure que la tranquil·litat de la que havíem gaudit a Xauen s'esvairia només al creuar la "Bab" o porta de la Medina. Fès era una ciutat plena de vida, colors, olors i sobretot, molta gent. Deixant-nos hipnotizar pel francès inconmprensible dels nostres companys, vam arribar a una casa d'una familia que vivia al Fes el Bali. Allà els companys francesos continuaven negociant el preu de l'estada, i nosaltres, més pardilles de l'habitual, no vam posar gaire entusiasme en intervenir en la negociació. Al final firmem, ens quedem allà, semblava una bona manera de conèixer com viu una família "fessiana". Com no, póster d'en Ronaldinho i entre escut del Madrid i del Barça, un quadre de la Meca.

La nostra estada a Fès es va basar en deambular per la Medina sense saber molt bé a on anàvem a parar. Els mapes de les medines de les guies de Marroc, tenen poc a oferir en quan a orientació, és millor deixar-se portar i anar a petar a algun lloc. Les madrasses estaven totes tancades per obres, i el primer dia, pecant d'ingenuitat, no ens vam deixar acompanyar a veure els famosíssims curtidors de la ciutat, així, quan el dia següent ens vam espavilar, era massa tard, divendres, dia de descans musulmà, tot tancat. Vam decidir buscar algun espai verd per tal de desintoxicar-nos de tan colorido i moviment, i vam sortir amb petit taxi de la medina cap a la Ville Nouvelle, no hi va haver molta sort, jardins tancats, i ens vam haver de conformar en un bocí d'herba no resseca en un parc del qual ens va fer fora la polícia al cap d'una estona (deien que podia ser perillós, però la veritat, no ho crec pas). A la tornada, vam entrar pel Fes el Djedid, on els locals passaven hores destinades a gaudir de la faràndula, a contemplar demostracions de dentistes que arrancaven queixals a tort i a dret, i a parlar amb curanderos que venien "viagra" del desert. Tot un espectacle.

De Fès també em vaig endur el rebombori digestiu que m'acompanyaria tots els dies al igual que el paper de wàter. La meva obstinació per veure aigua de les fonts com si fós una filla més de la ciutat em va posar al meu lloc de fràgil occidental. A partir de llavors, Stop, vaig acabar amb les meves confiances de noia de pagès.


Mecknès, Azrou,cascades i búsqueda de voiture

A Mecknès havia de trobar a l'Imane, una noia que vaig conèixer al curs de Grècia, però estava de vacances a la costa amb la seva família, així que vam decidir continuar la nostra búsqueda de cotxe iniciada a Fès. Aquest cop vam anar a petar a un Auberge du Jeunesse peculiar, que ens ensenyaria que els marroquins són molt agraïts quan els diposites la confiança per segona vegada, lliçó que utilitzaríem al llarg del viatge. Vam deambular per Mecknès tal com vam fer per Fès, però cada vegada amb una autonomia major i repetint mentalment l'estructura mental de les medines. A Mecknès em va impressionar el sobreús que els donen als ases i als cavalls. Fins i tot el escombriaires van amb carro, i pots fer fotos de postal si no enfoques les mirades tristes dels èquids. També, a la plaça pots trobar de tot i no era gens estrany veure camaleons, tortugues mores i fins i tot, mones de berberia.

El vespre a l'alberg, vam gaudir d'una vetllada amb música, uns nois que regentaven l'alberg cantaven cançons amb instruments tradicionals (impossible de recordar el nom) i les acompanyaven amb rialles. L'endemà creiem que podriem llogar un cotxe, però estavem del tot equivocades. Sense cotxe i sense rumb. Vam decidir agafar un bus cap a la població d'Azrou, el mapa el pintava de verd, i la guia en deia meravelles sobre boscos de cedre, mones i cascades.


Vam arribar a Azrou i la cosa no pintava tant bé.
Boscos, cedres, mones?? Vam anar a petar en un altre Auberge du Jeunesse, allunyant i decaigut. El millor del primer vespre va ser contemplar l'eclipsi de lluna. L'endemà al matí, decidides a cercar les cascades, els boscos i les mones vam anar a negociar amb els taxistes. Un al·lot es va oferir a portar-nos i després de negociar i negociar i negociar sense entendre'ns (quedava lluny l'època en què voltavem per terres de l'antic protectorat espanyol) vam acabar fixant un bon preu. Ens va portar fins a les cascades d'Om Er Rbia, on neixia el riu més extens de tot el país. Pel camí, sortien infants a banda i banda de la carretera destartalada.

Els infants a Marroc són el motor del poble, de ben segur que a les nostres terres els diagnosticarien a tots d’hiperactius, però són això, infants, infants de debò, tot i que moltes vegades exerceixen tasques que aquí consideraríem d’adults.

Tornem al nostre alberg preferit de Mecknès, els companys de l’alberg s’alegren de veure’ns i tornem a passar una vetllada del més agradable amb els nostres nous amics. Aprofito per a saber més sobre les relacions entre homes i dones al món musulmà, em sorprèn, com persones tant semblants poden tenir concepcions tant diferents.

Marrakesch, Essaouira i traca final


Marrakesch, la ciutat de les ciutats. Moviment i més moviment. Ens adonem que hem arribat a una ciutat gran només trepitjar l’andana de l’estació de tren. Gràcies a un noi nascut el mateix dia que jo (així m’ho va fer notar) aconseguim finalment un cotxe per viatjar cap a la costa i endinsar-nos a Essaouira, on ens espera la mar i un festival de música Gnaoua. Conduir per Marroc és tota una aventura. Carreteres estretíssimes i destartalades i taxistes conduint ral·lis pel bell mig de la “nacional”. Atrevessem poblets i el paisatge es torna sec i monoton. Arbres argan a banda i banda, fan uns fruits del qual en treuen un oli amb múltiples propietats. Fins i tot els treuen dels excrements de cabres quan aquestes se’ls han menjat, perquè no deixen bri vegetal enlloc. Enmig d’aquest paisatge el nostre clio nou de trinca comença a adquirir tons marronosos de la seva arena. Arribem a Essaouira, platja infinita, ciutat del vent i de la mar. Es veu moviment, s’acosta el festival, coneixem a un altre al·lot que ens acompanya a fer una volta per la ciutat i ens explica més coses del festival que comença. Tenim un altre dia per endavant abans de festival. Decidim perdre’ns pels caminets de la costa, tot arriscant un pèl massa, el cotxe pateix al baixar cap els penya-segats enmig de més argans i curves només aptes per a ases i camells. De cop, apareix com un miratge davant nostre un camell i un ase, a sobre, gent de pell clara, i de peu, al seu costat, uns autòctons, de pell més fosca. No hi ha dubte, guiris. Arribem amb l’ajuda del guia a una esplanada, ens mirem incrèdules el camí que hem recorregut, i ens preguntem, com ho farem l’endemà per tornar a pujar. Estem a l’extrem oest del Marroc, l’Atlàntic es presenta davant nosaltres fred i ferotge, onades grans i vent colpidor. A baix del penya-segat unes casetes de pescadors es confonen amb la terra marronosa de la costa, i aguanten les embestides de la mar i des vent. Dos al·lotets surten a rebre’ns, diuen que tenen 20 anys, però no els en posem més de 18 (estirant molt la cosa). Ens expliquen que treballen de pescadors durant l’estiu, amb unes barquetes que a mi em fan esgarrifar, tot contemplant la força del mar. Demà no podran sortir a pescar, el temps està molt enfurismat. Tots tenen ganes d’anar a fer les ibèries, arribar a Espanya i posar-se a treballar, fer diners… Intercambiem pensaments, intento engrescar-los de fer coses al seu país, d’aprofitar l’embrenzida del turisme, de voler fer coses allà on van néixer i no deixar-se emportar per unes imatges de parabòlica que totes les famílies del Marroc veuen dia si i dia també. Les parabòliques obren finestres il·luses a les gents d’aquesta terra, mostrant realitats que no són palpables i sempre incompletes.


El guia més guapo del Marroc ens comenta que fa dues setmanes que una gent va venir a robar-los-hi coses i a tallar els fils de la tenda en que s’allotjaven els turistes que acompanyaven, que anem al tanto. Ens conviden un te i parlem amb una família belga que gaudeix d’unes vacances diferents amb la seva família. Son molt amables. L’equip de guies també. Decidim dormir al cotxe, o ficar-nos-hi, perquè de dormir res de res. L’endemà al matí, amb bastanta mala cara de no haver dormit en aquell cublicle pijo però del tot inútil com a llit, marxem altrecop cap a Essaouira, la música i l’ambient ens espera.

Ens fotem un bòtil de vi per celebrar el nostre viatge, l’aventura s’acaba i hem d’aprofitar els últims moments. Vam comprar el més barato al supermercat, i la veritat és que tot i ser car, era ben dolent. Però no passa res, com diu la Txell, al tercer glop ja no hi trobes al gust. Anem cap a la plaça on actuen els grups. No tenim gairebé idea del que és la música Gnaoua, només quatre quadres que hem vist penjats, i el que ens va explicar el noi que vam conèixer a Essaouira el primer dia. Però tenim ganes de gresca. La plaça està petada (com sempre per tot arreu) i m’encanta veure a tothom ballar, grans, petits i diminuts. La música els fa embogir a tots. Acabem la vetllada molt cansades, potser de tots els dies que ja portem a sobre.

El trajecte de tornada cap a Marrakesch ens serveix per a recordar totes les anècdotes i vivències del nostre viatge que ja està a punt d'acabar. Anècdotes que no es poden encabir en llibretes de viatge ni en blogs cibernàutics.

Marrakesch-Tànger i tornem a enllaçar les columnes d'Hèrcules. Uns dofins ens obsequien una càlida despedida.

Han estat pocs dies, però ben intensos. Un viatjar, un estar de vacances, però sobretot un viure, un viure noves cultures i noves gents. Sobretot gents. La meva ment europea es va engrandint pas a pas, aprenent coses noves de noves maneres de fer. M'h he passat rebé, molt bé, i de ben ben ben segur, ben aviat tornaré. Shokran.

En "Butxe" ja ha volat!!!

Aquest estiu està sent especialment productiu, REproductiu!!

No es fa estrany veure que algun que altre pollet despistat o amb germans maldestres caigui del niu i aparegui desamparat pel carrer.

Ja fa gairebé un meset que en Butxe, un verderol (verdum Carduelis chloris), va ser alliberat després de passar-se unes quantes setmanes amb la mama Montse. Encara recordo quan va arribar ple d'àcars...

Igualment en Fraggel, o fredolic, Waia (Apus pallidus) que ha cuidat na Núria, na Mariona i finalment jo (tothom va de vacances hi ha de deixar als "crios" a algún lloc!), va sortir volant cap a cels menorquins aquesta setmana. Aquesta petita vinjola (falciot) va caure del niu quan era força petitó, i al igual que en Butxe ara és lliure i esperem, creuem el dits, que sa i estalvi!!!

Butxe, Fraggel,... BONA VENTURA!

Marenostrum, un mar de nacions

Fa ben poc que he tornat d'una experiència d'aquelles que saps que recordaràs amb una nostàlgia especial. El curs "Protecting the Mediterranean Environment: Youth can make the difference", 10 dies d'assaborir intensament aquest mar amb tots els sentits; la vista que no ha parat d'engolir paisatges i personatges de somni, l'olfacte, ensumant els aromes més dolços de la gastronomia de les illes cíclades, el gust de l'aigua saladíssima, que coïa els llavis, i el tacte de les mans dels companys d'aventura. Kea, Andros, Tinos, Syros, Serifos i Poros. Illes gregues, illes del Mediterrani. El fet de tenir campament base a la mar i parades a terra ferma ha estat un canvi de concepció total, una cosa molt especial i difícil de descriure pels terrícoles de mena com jo. La mar era la nostra casa, de vegades tranquil·la i serena, de vegades enfurismada, però sempre immensa.

Tot i que les meves expectatives dels continguts del curs eren molt diferents, vaig anar adaptant-me a la situació i treient suc d'altres aspectes, potser més personals, potser més vivencials, que no m'havia plantejat abans de venir. Les visites a les illes eren curtes, i per pena meva i dels demés companys no teníem temps d'assaborir-les i entendre del tot quin era el seu estil de vida.

Així que jo en diria que va ser un curs d'IMPRESSIONS.

Parlàvem amb els locals, era sorprenent veure com ens rebien amb els braços oberts i els alcaldes/alcaldesses ens esperàven amb candeletes, llavors teníem un discurs de les autoritats i els fèiem preguntes. Alguns et responien de veres i d'altres feien de polítics. Em va sorprendre molt veure com tot i ser illes petites, eren molt muntanyoses, i jo, acostumada a la plana Menorca, no deixava d'al·lucinar. Així, algunes més turístiques, d'altres menys, amb els mateixos problemes de manca d'aigua i de mala gestió de residus, cosa que tampoc ens queda gaire lluny a tots nosaltres. L'illa de Tinos, tenia com a màxim atractiu, la basílica de Tinos, i milers de peregrins anaven a l'illa cada any per motius religiosos, de fet, la comunitat religiosa estava immersa dins tots els àmbits de gestió de l'illa, ja que eren tant rics que fins i tot tenien escoles per la gent d'allà i financiaven a l'ajuntament perquè pogués invertir en el desenvolupament de l'illa. Allà també vaig poder veure un pelicà comú (Pelecanus onocratalus), que curiosament s'havia convertit en la mascota del poble, i durant el dia voltava entre bars acompanyant a un nen i a la nit el podies veure dormint a la peixetaria del poble. A Tinos vaig veure la meva primera i única platja de sorra verda, d'un verd brillant, que provenia de les roques (no sé quines) de la zona.

Serifos va ser la troballa més interessant i va donar-me un xute d'energia positiva. Tot i passar-hi escasses hores, la trobada amb l'alcaldessa va ser molt profitosa, em va semblar una illa que té present i que vol comprometre's amb la sostenibilitat (com he dit abans, IMPRESSIONS). En aquesta illa el govern central d'Atenes hi vol posar ni més ni menys que 87 aerogeneradors per tal de produïr electricitat per la regió d'Àtica (Atenes). Aquest fet ha comportat una oposició per part dels locals al projecte, però el més gratificant és que a part de tenir una resposta reactiva també han estat proactius hi han proposat un pla energètic alternatiu, el qual contempla la possibilitat de proveïr-se d'alguns aerogeneradors i de produïr electricitat mitjançant altres fonts renovables (val a dir que a Grècia l'energia solar tèrmica és omnipresent, perquè no a les nostres cases??). A més, també volen desenvolupar un projecte de promoció dels productes locals i afavorir que els joves es quedin a l'illa. També han desenvolupat un pla d'ordenació territorial per tal de definir el creixement d'aquesta. Aquestes i d'altres coses són les que em van fer anomenar Serifos, l'Altra Menorca. Vaig oferir suport i contacte a l'alcaldessa per tal de tirar endavant tot aquell seguit de coses que ens havia explicat. Serifos, té la seva principal població en un turonet, on les cases s'hi aferren com líquens a l'escorça dels arbres i et condueixen al capdamunt on hi ha un castell (?¿) amb unes vistes inoblidables per acabar una jornada rodona en aquesta illeta.

Els companys de travessa...

5 velers, 40 participants, 1 ruta...

Estic molt sorpresa i satisfeta de tenir consciència mediterrània, sempre l'havia tingut, però d'aquesta superficial de la dieta mediterrània, la vida de carrer, la mania de gesticular, el clima càlid... i sentir-se del Mediterrani és molt més que això. Per primera vegada m'he reunit amb gent de països com Jordània, Síria, Israel, Líban, Egipte, Marroc, Tunissia, Turquia... m'apropava avergonyida oferint la meva ignorància perquè la féssin un poc més xica, i així, poc a poc, dia rera dia, sopar rera sopar, he anat coneixent una mica més sobre les seves vides, els seus països, les seves SITUACIONS. Gràcies a l'Anas que m'ha explicat el conflicte de l'aigua entre Jordània i Israel, i a obrir fronteres dins la meva minuscula ment europea. Ara quan penso en problemes d'aigua no només penso en la contaminació d'aqüífers de la plana de Vic o la intrusió salina de l'illa de Menorca i el Delta de l'Ebre, també penso en les àrees de Jordània que tenen accés a aigua corrent un cop per setmana.

Vaig partir el dia 5 de juliol cap a Grècia, i mentres volava amb l'avió vaig recaure en el fet, que un mateix 5 de juliol, 3 anys abans, també volava cap aquest meravellós país de natura i gent exhuberant. Grècia, meravellosa amfitriona per aquesta batut de nacions mediterrànies, que comparteixen mar i il·lusions. Marenostrum, mar de nacions. Efgaristo poli.

Ha arribat l'estiu

Diuen que el solstici d'estiu marca l'entrada a aquesta estació tant desitjada, però aquí, l'estiu, no es reconeix pas per aquesta data. Aquí a Menorca descobreixes que ha arribat l'estiu, quan un bon dia, surts de casa i vas al banc (per posar un exemple), i comences a veure a persones de pell molt clara, algunes gairebé transparents, que passegen amunt i avall durant el que jo anomeno "hores no-platja" ( quan apreta la gana, o quan apreta la son). Les mires amb cara d'estranyada i penses, HA ARRIBAT L'ESTIU, tu. Aviat, com passa amb les llums càlides de l'estiu, aquesta palidesa virarà a tons més rogencs.