https://www.facebook.com/IrcDharmaKadam
divendres, 11 d’octubre del 2013
dijous, 27 de juny del 2013
VACUÏTAT
De manera natural pensamos que los objetos que vemos a nuestro alrededor, como las mesas, las sillas, las casas etc, son reales porque creemos que existen exactamente del modo en que aparecen. No obstante, la manera en que nuestros sentidos perciben los fenómenos es engañosa y contraria por completo al modo en que existen en realidad. Los objetos parecen existir por su propio lado, sin depender de la mente. Los objetos parecen estar "fuera" y nuestra mente "dentro". Pensamos que los objetos pueden existir sin nuestra mente; no creemos que nuestra mente participe en modo alguno en su proceso de existencia. Esta aparente existencia independiente de nuestra mente tiene varios términos: existencia inherente, existencia verdadera, existencia por su propio lado...
Aunque los fenómenos aparecen directamente ante nuestros sentidos como si tuviesen existencia verdadera, en realidad todos ellos con carentes o vacíos de este tipo de existencia...
...El resultado de aferrarnos a los fenómenos como si tuvieran existencia inherente o verdadera, es que generamos estimación propia (o egoísmo), apego, odio, celos y otras perturbaciones mentales, nuestra mente se altera y desequilibra y perdemos la paz mental...
Del libro Budismo Moderno, de Gueshe Kelsang Gyatso
dissabte, 2 de març del 2013
dimarts, 26 de febrer del 2013
No hi han excepcions
Amb el dharma no hi han excepcions. Ahir em venia una i altra vegada aquesta frase a la ment. Amb el dharma no hi han excepcions.
Quan vaig conèixer el budisme ara fa cosa de 3 anys vaig alenar de gust. El descobrir que la felicitat és un estat mental i per tant, depèn de la nostra ment, em va fer sentir alleugerida. A poc a poc, les paraules alliberadores del dharma van anar calant dins meu. El voler voler es va convertir en voler, i el poder poder en poder. Lentament anava traçant un camí que em conduïa cap a on jo volia. No era un lloc físic, de cap color ni a cap país especial, era un racó de la meva ment el qual podia anomenar PAU.
Estic molt agraïda a totes les peripècies de la vida que m'han portat fins aquí. Tot el que em sembla a mi que va començar en un viatge postadolescent a Londres i va anar enllaçant una i altra experiència vital fins arribar aquí, a aquestes línies, i vés a saber a on més.
És ben cert que necessitem motius per viure. Un cop comences a pensar què hi fem tots aquí damunt, en aquest planeta finit i d'un temps inevitablement finit, no pots fer mai més els ulls clucs. És ben cert que moltes vegades errem en el nostres motius per viure. Entendre que el canvi és intrínsec a la vida és una cosa tant evident que la solem passar de llarg. Els moments feliços segueixen els moments de patiment, i aquests empenyen altre cop als feliços en un cicle infinit de mai no acabar.
En els moments durs és quan interioritzem més les ensenyances de la vida, ens decidim a esforçar-nos per crear aquest estat mental que es diu felicitat. Tot canvia, i tot arriba. Un dia et despertes i et sents més feliç del que és habitual. Sembla com si la tempesta hagués passat, i tot i que no ens salvem de la pujada i baixada diària de la marea, el mar sembla convidar-nos a gaudir de les seves aigües calmades i tonificants. M'hi tiro de gust sentint el frescor de la novetat, l'aigua lliscant damunt la pell i l'empenta de l'impuls retrobat. Treus el cap i alenes fort. Fuuuuuuuuuuuu
Ens acostumem ràpid a les sensacions agradables, molt ràpid. Ens hi acostumem tant ràpid que prest oblidem que feia uns instants pensàvem en tot això dels estats mentals i de la felicitat. Que tant la felicitat com el patiment són estats mentals, i per tant, la seva causa principal és la ment, i no les condicions aparentment externes. Arribats aquest punt, o un poc després d'haver-nos fet la nostra pròpia rebequeria interna, hem de fer callar a la criatura interna i rescatar a l'adult que en un moment passat vam decidir alimentar. Si, la felicitat aparent també depèn de la ment, això tant bonic que et sembla que has trobat, o tastat o inventat o construït, és tant inconsistent com la boira hivernal dels moments més durs. Per tant, si aquesta no et pot arrossegar per si sola a la misèria, la primera no et podrà prometre el goig etern.
Amb el dharma no hi han excepcions.
Quan vaig conèixer el budisme ara fa cosa de 3 anys vaig alenar de gust. El descobrir que la felicitat és un estat mental i per tant, depèn de la nostra ment, em va fer sentir alleugerida. A poc a poc, les paraules alliberadores del dharma van anar calant dins meu. El voler voler es va convertir en voler, i el poder poder en poder. Lentament anava traçant un camí que em conduïa cap a on jo volia. No era un lloc físic, de cap color ni a cap país especial, era un racó de la meva ment el qual podia anomenar PAU.
Estic molt agraïda a totes les peripècies de la vida que m'han portat fins aquí. Tot el que em sembla a mi que va començar en un viatge postadolescent a Londres i va anar enllaçant una i altra experiència vital fins arribar aquí, a aquestes línies, i vés a saber a on més.
És ben cert que necessitem motius per viure. Un cop comences a pensar què hi fem tots aquí damunt, en aquest planeta finit i d'un temps inevitablement finit, no pots fer mai més els ulls clucs. És ben cert que moltes vegades errem en el nostres motius per viure. Entendre que el canvi és intrínsec a la vida és una cosa tant evident que la solem passar de llarg. Els moments feliços segueixen els moments de patiment, i aquests empenyen altre cop als feliços en un cicle infinit de mai no acabar.
En els moments durs és quan interioritzem més les ensenyances de la vida, ens decidim a esforçar-nos per crear aquest estat mental que es diu felicitat. Tot canvia, i tot arriba. Un dia et despertes i et sents més feliç del que és habitual. Sembla com si la tempesta hagués passat, i tot i que no ens salvem de la pujada i baixada diària de la marea, el mar sembla convidar-nos a gaudir de les seves aigües calmades i tonificants. M'hi tiro de gust sentint el frescor de la novetat, l'aigua lliscant damunt la pell i l'empenta de l'impuls retrobat. Treus el cap i alenes fort. Fuuuuuuuuuuuu
Ens acostumem ràpid a les sensacions agradables, molt ràpid. Ens hi acostumem tant ràpid que prest oblidem que feia uns instants pensàvem en tot això dels estats mentals i de la felicitat. Que tant la felicitat com el patiment són estats mentals, i per tant, la seva causa principal és la ment, i no les condicions aparentment externes. Arribats aquest punt, o un poc després d'haver-nos fet la nostra pròpia rebequeria interna, hem de fer callar a la criatura interna i rescatar a l'adult que en un moment passat vam decidir alimentar. Si, la felicitat aparent també depèn de la ment, això tant bonic que et sembla que has trobat, o tastat o inventat o construït, és tant inconsistent com la boira hivernal dels moments més durs. Per tant, si aquesta no et pot arrossegar per si sola a la misèria, la primera no et podrà prometre el goig etern.
Amb el dharma no hi han excepcions.
divendres, 18 de gener del 2013
Les darreries del 2012
Gràcies 2012, fins mai més...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
