Hi ha un programa de ràdio que m'agrada molt, L'ofici de viure, a Catalunya ràdio.
Ahir el programa es titulava "Gairebé ningú no m'estima" i un tertulià va fer una pregunta interessant; " I tu, series el teu amic? ". Jo crec que si, però de ben segur m'enviaria a la merda més d'una vegada.
Heus aquí un relat que he escrit.
I TU, SERIES EL TEU AMIC?
Un dia la Montse va trobar a la Montse. Tot i que no s’havien vist mai una davant l’altra, es coneixien d’allò més bé. El que sabien de segur eren les coses que no els agradava de l’altra, però tot i això, ambdues sabien que es durien bé, que amb l’altra potser emprendrien les coses que mai s’havien atrevit a fer soles.
Era una ocasió formidable per a descobrir-se, per a apreciar aquells aspectes que els agradaven de l’altra, però que no solien transcendir mai en les seves vides, ja que la seva ment estava sempre pendent d’analitzar les seves mancances.
Van decidir que ho passarien d’allò més bé. Era senzill, totes les seves aficions eren comunes. Pujaren a la furgoneta i enfilaren carretera avall, no tenien més destí que els meravellosos paisatges naturals que la seva ment havia fabricat. Escoltaven cançons de la Janis Joplin i cantaven embogides, abandonant totes les tensions d’estar amb desconeguts. La carretera era només per elles.
La carretera es transformà en camins, i els camins en caminois de terra. Tot imbrincat dins un paisatge herbàci de tardor, la temperatura era més aviat fresqueta, però els últims rajos de sol del dia els acariciaven la pell, i els donaven l’energia que aquell precís moment requeria. Observaven extasiades la bellesa que tenien davant els seus ulls, i sabien que el que sentia una, era exactament el que sentia l’altra. Això les feia encara sentir-se més extasiades, sentir una pau harmoniosa dins seu, que compartien amb tot el que les envoltava. Afinitat eterna.
Encara no havien parlat, però no els feia falta. Coneixien massa bé les seves pors i els seus dubtes. Les seves emocions. En comptes d’encetar una conversa que potser les hagués reafirmat com a éssers existencials, però que no hagués donat resposta a les seves qüestions, varen simplement, continuar fent, deixant fluir cada instant amb el que més els venia de gust.
S’estiraren al capdamunt de la furgoneta, el cel no podia estar més estrellat, no hi havia lloc per a cap estel més, tot estava en equilibri. Cap estrella era més lluminosa que l’altra, cada una havia trobat el seu lloc i el seu moment.
Les dues Montses imaginaren països llunyans, exòtics, on elles descobrien paisatges, personatges, aromes i gustos nous, s’imaginaven construint coses, tant físiques com una casa, tant intangibles com una amistat, però tot el que imaginaven era productiu.
Sentien que estaven vivint amb la terra, i que la terra les feia viure. No deixaven passar un minut sense observar l’immensitat de la bellesa del món.
Amb les mans entrecreuades, mirant-se els ulls i a l’ànima, sentiren que ja era hora de tornar i emprendre de nou les seves vides. Estimaven la tendresa que els despertava l’altra. Per fi s’admiraren i es desitjaren coratge. Es posaren dempeus al sostre de la furgoneta, i s’elevaren, poc a poc, fins a deixar de sentir el contacte amb l’automòbil. La lleugeresa dels seus cossos les va sorprendre i agradar de la mateixa manera. El seu vol cap a el firmament era plàcid i ferm. Des dels seus somnis d’infància no havien tornat a volar mai.
Un dia la Montse va trobar a la Montse. Tot i que no s’havien vist mai una davant l’altra, es coneixien d’allò més bé. El que sabien de segur eren les coses que no els agradava de l’altra, però tot i això, ambdues sabien que es durien bé, que amb l’altra potser emprendrien les coses que mai s’havien atrevit a fer soles.
Era una ocasió formidable per a descobrir-se, per a apreciar aquells aspectes que els agradaven de l’altra, però que no solien transcendir mai en les seves vides, ja que la seva ment estava sempre pendent d’analitzar les seves mancances.
Van decidir que ho passarien d’allò més bé. Era senzill, totes les seves aficions eren comunes. Pujaren a la furgoneta i enfilaren carretera avall, no tenien més destí que els meravellosos paisatges naturals que la seva ment havia fabricat. Escoltaven cançons de la Janis Joplin i cantaven embogides, abandonant totes les tensions d’estar amb desconeguts. La carretera era només per elles.
La carretera es transformà en camins, i els camins en caminois de terra. Tot imbrincat dins un paisatge herbàci de tardor, la temperatura era més aviat fresqueta, però els últims rajos de sol del dia els acariciaven la pell, i els donaven l’energia que aquell precís moment requeria. Observaven extasiades la bellesa que tenien davant els seus ulls, i sabien que el que sentia una, era exactament el que sentia l’altra. Això les feia encara sentir-se més extasiades, sentir una pau harmoniosa dins seu, que compartien amb tot el que les envoltava. Afinitat eterna.
Encara no havien parlat, però no els feia falta. Coneixien massa bé les seves pors i els seus dubtes. Les seves emocions. En comptes d’encetar una conversa que potser les hagués reafirmat com a éssers existencials, però que no hagués donat resposta a les seves qüestions, varen simplement, continuar fent, deixant fluir cada instant amb el que més els venia de gust.
S’estiraren al capdamunt de la furgoneta, el cel no podia estar més estrellat, no hi havia lloc per a cap estel més, tot estava en equilibri. Cap estrella era més lluminosa que l’altra, cada una havia trobat el seu lloc i el seu moment.
Les dues Montses imaginaren països llunyans, exòtics, on elles descobrien paisatges, personatges, aromes i gustos nous, s’imaginaven construint coses, tant físiques com una casa, tant intangibles com una amistat, però tot el que imaginaven era productiu.
Sentien que estaven vivint amb la terra, i que la terra les feia viure. No deixaven passar un minut sense observar l’immensitat de la bellesa del món.
Amb les mans entrecreuades, mirant-se els ulls i a l’ànima, sentiren que ja era hora de tornar i emprendre de nou les seves vides. Estimaven la tendresa que els despertava l’altra. Per fi s’admiraren i es desitjaren coratge. Es posaren dempeus al sostre de la furgoneta, i s’elevaren, poc a poc, fins a deixar de sentir el contacte amb l’automòbil. La lleugeresa dels seus cossos les va sorprendre i agradar de la mateixa manera. El seu vol cap a el firmament era plàcid i ferm. Des dels seus somnis d’infància no havien tornat a volar mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada