Perseguits a les ciutats, on els seus excrements violacis i el seu cridar ensordidor no casen amb el concepte de sibarita. Admirats al camp, on dibuixen formes sinuoses a velocitats inesperades i canviants. Direccions confuses a un estímul encara no reconegut, ordre dins el caos.
Sempre m'han captivat aquestes formes, des de que les observava a la llacuna de Gialova a la profunda Peloponèsia on el concepte temps es difumina amb el d'espai (i és que l'espai físic canvia amb el temps), fins a admirar el cel jaspiat de negre dels capvespres d'hivern del delta de l'Ebre. A Menorca, aquests hàbils ballarins del cel també ens delecten amb les seves danses.
