dissabte, 22 de novembre del 2008

I tu, series el teu amic?

Hi ha un programa de ràdio que m'agrada molt, L'ofici de viure, a Catalunya ràdio.

Ahir el programa es titulava "Gairebé ningú no m'estima" i un tertulià va fer una pregunta interessant; " I tu, series el teu amic? ". Jo crec que si, però de ben segur m'enviaria a la merda més d'una vegada.

Heus aquí un relat que he escrit.


I TU, SERIES EL TEU AMIC?

Un dia la Montse va trobar a la Montse. Tot i que no s’havien vist mai una davant l’altra, es coneixien d’allò més bé. El que sabien de segur eren les coses que no els agradava de l’altra, però tot i això, ambdues sabien que es durien bé, que amb l’altra potser emprendrien les coses que mai s’havien atrevit a fer soles.

Era una ocasió formidable per a descobrir-se, per a apreciar aquells aspectes que els agradaven de l’altra, però que no solien transcendir mai en les seves vides, ja que la seva ment estava sempre pendent d’analitzar les seves mancances.

Van decidir que ho passarien d’allò més bé. Era senzill, totes les seves aficions eren comunes. Pujaren a la furgoneta i enfilaren carretera avall, no tenien més destí que els meravellosos paisatges naturals que la seva ment havia fabricat. Escoltaven cançons de la Janis Joplin i cantaven embogides, abandonant totes les tensions d’estar amb desconeguts. La carretera era només per elles.

La carretera es transformà en camins, i els camins en caminois de terra. Tot imbrincat dins un paisatge herbàci de tardor, la temperatura era més aviat fresqueta, però els últims rajos de sol del dia els acariciaven la pell, i els donaven l’energia que aquell precís moment requeria. Observaven extasiades la bellesa que tenien davant els seus ulls, i sabien que el que sentia una, era exactament el que sentia l’altra. Això les feia encara sentir-se més extasiades, sentir una pau harmoniosa dins seu, que compartien amb tot el que les envoltava. Afinitat eterna.

Encara no havien parlat, però no els feia falta. Coneixien massa bé les seves pors i els seus dubtes. Les seves emocions. En comptes d’encetar una conversa que potser les hagués reafirmat com a éssers existencials, però que no hagués donat resposta a les seves qüestions, varen simplement, continuar fent, deixant fluir cada instant amb el que més els venia de gust.

S’estiraren al capdamunt de la furgoneta, el cel no podia estar més estrellat, no hi havia lloc per a cap estel més, tot estava en equilibri. Cap estrella era més lluminosa que l’altra, cada una havia trobat el seu lloc i el seu moment.
Les dues Montses imaginaren països llunyans, exòtics, on elles descobrien paisatges, personatges, aromes i gustos nous, s’imaginaven construint coses, tant físiques com una casa, tant intangibles com una amistat, però tot el que imaginaven era productiu.
Sentien que estaven vivint amb la terra, i que la terra les feia viure. No deixaven passar un minut sense observar l’immensitat de la bellesa del món.

Amb les mans entrecreuades, mirant-se els ulls i a l’ànima, sentiren que ja era hora de tornar i emprendre de nou les seves vides. Estimaven la tendresa que els despertava l’altra. Per fi s’admiraren i es desitjaren coratge. Es posaren dempeus al sostre de la furgoneta, i s’elevaren, poc a poc, fins a deixar de sentir el contacte amb l’automòbil. La lleugeresa dels seus cossos les va sorprendre i agradar de la mateixa manera. El seu vol cap a el firmament era plàcid i ferm. Des dels seus somnis d’infància no havien tornat a volar mai.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Egipte, el poder de suggestió de les formes


L'excursió d'avui m'ha inspirat per pensar en 410 milions d'anys endarrere...
Riu-te'n de l'afany d'immediatesa de la societat actual! Es clar que malaurada o afortunadament la vida humana no dóna per tant.

Així és que fa 410 milions d'anys, les plaques tectòniques d'Àfrica i Europa van col·lisionar, i així va començar la història geològica de Menorca. És l'illa més vella de les Balears, i no deixa de ser bonic, imaginatiu i místic pensar que és filla d'aquesta col·lisió de plaques que evoquen a pensaments i sentiments tant divergents, però a la vegada tant pròxims físicament... ens erigim fills d'Àfrica i Europa!! i és aquí, enmig d'aquest mar nostre...

Doncs avui els meus ulls han retratat el que abans només havien vist en pàgines de llibre. Amb la Mariona hem anat a les penyes d'Egipte (per fi!) i el que més m'ha captivat han estat aquestes formes sinuoses de tons terrosos que s'elevaven davant els nostres ulls com intentant comunicar-nos les aventures del seu passat ancestral.

Les formes recordaven a textures quotidianes, algunes com a esponges de terra. Els colors terrosos, de marró fang cap a beix clar, es solapaven, encavalcaven i mesclaven. Autèntiques obres d'art. I és que la natura sempre ens ofereix l'art més exhuberant, el traç més delicat.


Com caramels de toffe, moldejats pel temps en segles, milenis, milions.

Intentaré esbrinar de quines roques es tracta, m'han dit que eren dunes fòssils, però poc tenen a veure amb les altres dunes fòssils que havia vist abans.

Entre les cavitats de les roques, hem descobert sorpreses crisàlides i erugues mortes de Lymantria (Lymantria dispar), més coneguda com a "lagarta peluda" (se l'anomena o se l'insulta?), eruga que ha propiciat polèmica a Menorca pel fet de si s'ha de fumigar o no per aturar a aquest lepidòpter defoliador.

El lloc (masia) abandonat d'Egipte és ben curiós. La casa, coronada amb una cara de fang, del que amb poca dosis d'imaginació esdevé un faraó, ja que a banda i banda hi té unes piràmides perfectes. Es veu que ja fa molt de temps que aquest lloc s'anomena així. A mi em costa poc imaginar-ne una història d'amor tràgic que connecti les riberes del Nil i les entranyes de terres d'ullastre de l'illa de Menorca. Però el cert, és que no sé de què li ve aquest nom.

El camp està molt verd de les últimes pluges, avui he pogut reconèixer les plantetes de les quals vam estar parlant ahir al curs de Plantes Medicinals al parc de l'Albufera des Grau. He recollit fulles de trepó (Verbascum sinuatum) , malva(Lavatera cretica) i plantatge (Plantago lanceolata). N'hauré de comprovar les propietats a veure si en puc fer algun ungüent. He vist una mata (Pistacia lentiscus) enorme, la més gran que hagi vist mai, ja ho vaig dir en ocasió, els arbres a Menorca són petits, però els arbusts, són gegantins...

Bé, s'ha acabat el cap de setmana, sortosos els ulls que poguessin contemplar aquestes boniques formes tots els segons del món.

dimarts, 4 de novembre del 2008

Una altra dosis de capvespre a Son Bou, si us plau

Córre, afanyat, abans no es pongui el sol,
i reposa la teva ànima damunt la duna més alta.

Escolta'ls a ells i a tu mateix,


el mar com parla amb les ones,
l'arena, com parla amb el vent.
Tu em parles als ulls, al nas, a la boca...
Ets tot per mi.

Observa aquella parella que observa l'infinit,
mirant les seves vides des de molt enfora.

Renuncia a la llum i al contacte suau amb l'arena.

Mentre només les teves petjades donen fe de la teva existència, aquí i ara.
Difumina't amb el cel de tempesta, el mar engoleix el teu rastre.

Sa lluna saluda.
Avui he fet tard, un altre dia, arribaré més prest.