diumenge, 28 de setembre del 2008

Ja som tardor

Definitivament s'ha acabat l'estiu, les primeres pluges de tardor varen donar el toc final a les molt viscudes festes de Gràcia (veure la foto de les corregudes, just davall el meu carrer!!).


Les primeres pluges de tardor han donat un aire més sentit a aquesta època de canvis i de transformació. Perquè l'any no comença l'1 de gener, l'any comença quan s'acaba l'estiu i tothom s'ha de replantejar la seva existència o tornar emprendre allò que havia deixat arraconat durant uns mesos on tot s'hi val.

Però bé, Menorca segueix sent bonica i misteriosa. Avui he anat d'excursió amb els companys de la SOM, i he tingut l'oportunitat de pujar al far de Favàritx. Funcionant des del 1922, a 47 metres sobre el nivell del mar i amb un abast de 16 milles, aquest vell amic segueix funcionant dia si i dia també. A una sala de dins l'edifici del far hi ha un tresor d'andròmines,peces de col·leccionista, hi hem pogut veure els antics sistemes de funcionament dels fars, amb llums fotoelèctrics que funcionaven amb llum solar i gas comprimit, i coses d'allò més kitsch del qual el funcionament no he acabat de comprendre però m'ha impressionat. He imaginat la vida del farer.

Llavors hem anat caminant fins a el Macar de Morella Nou i pel camí hem gaudit d'unes vistes impressionants al far de Favàritx, a les platges de Tortuga i fins a l'illa d'en Colom.

El primer narcís ha florit (Narcissus serotinus) i els últims lliris de mar (Pancratium maritimum) florits deien adéu a un estiu calorós i dispersaven llavors de negre carbó damunt l'arena blanca i fina.
També hem vist dues àguiles peixateres (Pandion haliaetus) que volaven juntes damunt nostre.
Aviat arribaran més hivernants. De moment només em queda estar alerta i intentar gaudir de dies de tardor com aquest, un sol radiant i bona companyia.

dilluns, 1 de setembre del 2008

Enllaçant les columnes d'Hèrcules, crònica d'un viatge al Marroc

Allà, entremig dels continents de Calpe i Abila, neix un Mediterrani, que resguardat pels dos pilars d'Hèrcules s'estén cap a Orient tot remullant escenaris èpics mitològics.


Així que un dia 9 d'agost, tres al·lotetes de la plana de Vic s'aventuren a creuar aquell bocí de mar, aixecant la vista per veure si també a uns quants de mils de quilòmetres d'altitud, cigonyes, milans i demés immigrants del cel, es dirigeixen cap a terres més càlides (i tant més). No hi ha sort, el dia s'acaba i a nosaltres encara ens queda tot un continent per estrenar.

Tànger amb "Mucha Paranoia"

És important arribar a Tànger a les 12 de la nit per a rompre prejudicis inicials. El cert és que no en teníem gaires bones referències, tothom ens havia comentat que el més important era creuar el port el més ràpid possible i desempallegar-se d' "embaucadors" potencials. I així ho vam fer, com si ens hi anés la vida, caminàvem àgils entre una multitud de gent i de colors desconeguda, sense rumb fix, intentant considerar quina era la millor elecció per tal d'arribar al nostre primer hotelutxo. Després del desconcert inicial i de la fatiga crònica que ens atorgaven les nostres motxilles, vam deixar-nos emportar per un homenet llarg i prim, que deia que ens portava a l'hotel, jo no me'n refiava ni un pèl i n'hi vaig deixar constància.Tot ziga-zajant per la Medina (laberint), em deia mig cridant "Mucha paranoia, Mucha paranoia!", i de fet, tenia tota la raó del món. Des d'aquell moment, hauria de començar a deixar aquesta paranoia pel camí, canviar el xip, i gaudir de noves maneres de fer. Vam arribar al nostre primer hotelutxo, dos llits per a tres persones i bany "no t'hi fixis (gens)", però més contentes que unes pasqües. El nostre embaucador potencial no va resultar ser res més que un Aladín. Dormir no ens va costar gens, i estàvem decidides a seguir endinsant-nos en aquest país.

Tetuan i la realesa

No érem les úniques que ens havíem dirigit a Tetuan a passar el dia, també hi havia el rei Mohamed VI (الملك محمد السادس للمغرب) que segons ens havien comentat, passava l'estiu "treballant" al Palau Hassan II i visitant alguna de les boniques platges de la regió. La ciutat estava plena de valles i molta policia i militars es congregaven als voltants del palau. Passejar per la Medina és una experiència no apta per les persones que s'estressen fàcilment, allà no cal estar al 100% per percebre amb tots els sentits. La cridòria, la multitud de colors i sobretot els aromes (no sempre encisadors) són tant intensos que és impossible no quedar-ne empatxat. Fugint de la multitud i de les "potencials vendes" vam arribar a una zona de la Medina on es cremaven les escombraries i s'hi abocava la runa. Els vailets hi jugaven a mig pas tot preguntant-nos "Comment tu t'appelle mademoiselle?".


Gaudíem de la nostre primer contacte amb els dirhams, tot dinant en un bonic restaurant i bevent un vi que no tornaríem a provar en aquestes terres. No recalàvem en el fet de que era facilíssim comunicar-nos amb castellà amb tothom, ja ens arribarien moments de més dificultats i vergonyes lingüístiques fora de l'antic protectorat espanyol. Vam conèixer el simpàtic "Echameagua" a l'oficina de turisme, que ens va contagiar de simpatia i amb ganes d'emprendre el viatge altre cop.Tetuan va ser un entrenament per començar a viatjar, Xauen apareixia en la nostra ment com un destí del més seductor.

Xauen;kif, parxís, muntanyes i tranquilité

Per fi arribem a Xauen, cerquem lloc per estar-nos, i ens sorprèn la tranquil·litat i bellesa del poble. Colors blaus i blancs que recorden a les illes hel·lèniques i uns carrers tant nets que no semblen reals. A Xauen vàrem conèixer en Mohamed, un noiet tant encantador i agradable que ens va tenir dues nits jugant al parxís amb ell tot sent l'enveja de la placeta més acollidora del poble. Puc afirmar que és la persona que més em va agradar de Marroc.



Com sabreu Xauen és conegut pels seus cultius de kif, més coneguda en el món occidental com a marihuana. El nostre nou amic ens va introduir en el tema i vam riure plegats una bona estona, tot compartint un dolcíssim tè. Vam contactar amb una cooperativa local (Xauen rural) que promovia el desenvolupament rural de la zona tot potenciant la producció local de diferents productes i la formació de persones com a guies per tal de fomentar-ho com a producte turístic. Vam decidir anar a fer una excursió amb un dels seus guies el dia següent. La nit abans del dia següent, però, vam jugar a parxís amb en Mohamed i els seus amics, i rebre una mica més de la seva hospitalitat i simpatia. No va faltar el te, el haxís, la pipa i les rialles...


El dia següent, excursió al Tisembla, allà les forces i la pressió em van fallar, i vaig recordar la nit anterior tot vomitant entre baladres i roques escarpades. Però no hi ha res com recuperar-se i seguir endavant tenint un paisatge infinit davant dels ulls. En Buxka, el nostre guia, no molt parlador però tampoc tímid, ens va engrescar a seguir un tros més amb l'excursió, la pujada va valdre la pena al veure tots aquells camps de kif que entapissaven la vall d'una manera del tot surrealista. El kif és un cultiu que han conreat els pagesos de la zona tradicionalment, i n'han viscut, des de fa temps. Un pagès i la seva família que vivia en una cabana ens va convidar al que havia de ser una tassa de te, per sorpresa nostra, ens van oferir un got de llet agra que de cap de les maneres vam rebutjar, potser no ens enteníem amb paraules, però si amb gestos, somriures i mirades, i així em van impressionar aquestes persones que del que uns en dirien res, en feien un tot. En Buxka ens va dir que a aquest pagès la Junta d'Andalucía, que havia invertit en la remodelació del poble de Xauen, li havia pres terres de cultiu de kif per tal de plantar-hi pins, no fos que els pobres espanyolitos se'ns pervertissin les nostres hipòcrites ments occidentals.
Abans de marxar volíem viure l'experiència dels Hammams, i així conèixer una mica més d'endins el món de les dones que tant sovint ens quedava fora del nostra abast. La veritat l'experiència va ser més còmica que no res més, i ens vam trobar dins d'una habitació fumejant remullant-nos amb palanganes i amb una manguera de jardí, i es clar, en comptes d'observar vam ser observades per un seguit de dones que es preguntaven per quan la vella de l'entrada havia engatussat a aquestes tres blanquetes per ficar-se allà dins.

L'última nit també la varem passar jugant al parxís amb el nostre amic Mohamed i vam conèixer l'anomenat "Pocholo de Xauen", un personatge sense desperdici. L'endemà al matí deixàvem Xauen sabent que algun dia no molt llunyà hi tornaríem.

3 catalanes, 3 francesos a Fès

Vam arribar a Fès després de 4 hores de viatge, 2 taxis, vàries negociacions i de conèixer a 3 divertits francesos (Max-Xan-Flo) que van acompanyar-nos en aquest tram de viatge cap una de les més importants de les ciutats imperials. La veritat és que no tinc moltes coses a dir de Fès, només que aquí va començar un dels nostres períodes d'inactivació, deixant-nos emportar pel ritme "shuia shuia" del país. Al arribar amb el taxi a la ciutat ja vam veure que la tranquil·litat de la que havíem gaudit a Xauen s'esvairia només al creuar la "Bab" o porta de la Medina. Fès era una ciutat plena de vida, colors, olors i sobretot, molta gent. Deixant-nos hipnotizar pel francès inconmprensible dels nostres companys, vam arribar a una casa d'una familia que vivia al Fes el Bali. Allà els companys francesos continuaven negociant el preu de l'estada, i nosaltres, més pardilles de l'habitual, no vam posar gaire entusiasme en intervenir en la negociació. Al final firmem, ens quedem allà, semblava una bona manera de conèixer com viu una família "fessiana". Com no, póster d'en Ronaldinho i entre escut del Madrid i del Barça, un quadre de la Meca.

La nostra estada a Fès es va basar en deambular per la Medina sense saber molt bé a on anàvem a parar. Els mapes de les medines de les guies de Marroc, tenen poc a oferir en quan a orientació, és millor deixar-se portar i anar a petar a algun lloc. Les madrasses estaven totes tancades per obres, i el primer dia, pecant d'ingenuitat, no ens vam deixar acompanyar a veure els famosíssims curtidors de la ciutat, així, quan el dia següent ens vam espavilar, era massa tard, divendres, dia de descans musulmà, tot tancat. Vam decidir buscar algun espai verd per tal de desintoxicar-nos de tan colorido i moviment, i vam sortir amb petit taxi de la medina cap a la Ville Nouvelle, no hi va haver molta sort, jardins tancats, i ens vam haver de conformar en un bocí d'herba no resseca en un parc del qual ens va fer fora la polícia al cap d'una estona (deien que podia ser perillós, però la veritat, no ho crec pas). A la tornada, vam entrar pel Fes el Djedid, on els locals passaven hores destinades a gaudir de la faràndula, a contemplar demostracions de dentistes que arrancaven queixals a tort i a dret, i a parlar amb curanderos que venien "viagra" del desert. Tot un espectacle.

De Fès també em vaig endur el rebombori digestiu que m'acompanyaria tots els dies al igual que el paper de wàter. La meva obstinació per veure aigua de les fonts com si fós una filla més de la ciutat em va posar al meu lloc de fràgil occidental. A partir de llavors, Stop, vaig acabar amb les meves confiances de noia de pagès.


Mecknès, Azrou,cascades i búsqueda de voiture

A Mecknès havia de trobar a l'Imane, una noia que vaig conèixer al curs de Grècia, però estava de vacances a la costa amb la seva família, així que vam decidir continuar la nostra búsqueda de cotxe iniciada a Fès. Aquest cop vam anar a petar a un Auberge du Jeunesse peculiar, que ens ensenyaria que els marroquins són molt agraïts quan els diposites la confiança per segona vegada, lliçó que utilitzaríem al llarg del viatge. Vam deambular per Mecknès tal com vam fer per Fès, però cada vegada amb una autonomia major i repetint mentalment l'estructura mental de les medines. A Mecknès em va impressionar el sobreús que els donen als ases i als cavalls. Fins i tot el escombriaires van amb carro, i pots fer fotos de postal si no enfoques les mirades tristes dels èquids. També, a la plaça pots trobar de tot i no era gens estrany veure camaleons, tortugues mores i fins i tot, mones de berberia.

El vespre a l'alberg, vam gaudir d'una vetllada amb música, uns nois que regentaven l'alberg cantaven cançons amb instruments tradicionals (impossible de recordar el nom) i les acompanyaven amb rialles. L'endemà creiem que podriem llogar un cotxe, però estavem del tot equivocades. Sense cotxe i sense rumb. Vam decidir agafar un bus cap a la població d'Azrou, el mapa el pintava de verd, i la guia en deia meravelles sobre boscos de cedre, mones i cascades.


Vam arribar a Azrou i la cosa no pintava tant bé.
Boscos, cedres, mones?? Vam anar a petar en un altre Auberge du Jeunesse, allunyant i decaigut. El millor del primer vespre va ser contemplar l'eclipsi de lluna. L'endemà al matí, decidides a cercar les cascades, els boscos i les mones vam anar a negociar amb els taxistes. Un al·lot es va oferir a portar-nos i després de negociar i negociar i negociar sense entendre'ns (quedava lluny l'època en què voltavem per terres de l'antic protectorat espanyol) vam acabar fixant un bon preu. Ens va portar fins a les cascades d'Om Er Rbia, on neixia el riu més extens de tot el país. Pel camí, sortien infants a banda i banda de la carretera destartalada.

Els infants a Marroc són el motor del poble, de ben segur que a les nostres terres els diagnosticarien a tots d’hiperactius, però són això, infants, infants de debò, tot i que moltes vegades exerceixen tasques que aquí consideraríem d’adults.

Tornem al nostre alberg preferit de Mecknès, els companys de l’alberg s’alegren de veure’ns i tornem a passar una vetllada del més agradable amb els nostres nous amics. Aprofito per a saber més sobre les relacions entre homes i dones al món musulmà, em sorprèn, com persones tant semblants poden tenir concepcions tant diferents.

Marrakesch, Essaouira i traca final


Marrakesch, la ciutat de les ciutats. Moviment i més moviment. Ens adonem que hem arribat a una ciutat gran només trepitjar l’andana de l’estació de tren. Gràcies a un noi nascut el mateix dia que jo (així m’ho va fer notar) aconseguim finalment un cotxe per viatjar cap a la costa i endinsar-nos a Essaouira, on ens espera la mar i un festival de música Gnaoua. Conduir per Marroc és tota una aventura. Carreteres estretíssimes i destartalades i taxistes conduint ral·lis pel bell mig de la “nacional”. Atrevessem poblets i el paisatge es torna sec i monoton. Arbres argan a banda i banda, fan uns fruits del qual en treuen un oli amb múltiples propietats. Fins i tot els treuen dels excrements de cabres quan aquestes se’ls han menjat, perquè no deixen bri vegetal enlloc. Enmig d’aquest paisatge el nostre clio nou de trinca comença a adquirir tons marronosos de la seva arena. Arribem a Essaouira, platja infinita, ciutat del vent i de la mar. Es veu moviment, s’acosta el festival, coneixem a un altre al·lot que ens acompanya a fer una volta per la ciutat i ens explica més coses del festival que comença. Tenim un altre dia per endavant abans de festival. Decidim perdre’ns pels caminets de la costa, tot arriscant un pèl massa, el cotxe pateix al baixar cap els penya-segats enmig de més argans i curves només aptes per a ases i camells. De cop, apareix com un miratge davant nostre un camell i un ase, a sobre, gent de pell clara, i de peu, al seu costat, uns autòctons, de pell més fosca. No hi ha dubte, guiris. Arribem amb l’ajuda del guia a una esplanada, ens mirem incrèdules el camí que hem recorregut, i ens preguntem, com ho farem l’endemà per tornar a pujar. Estem a l’extrem oest del Marroc, l’Atlàntic es presenta davant nosaltres fred i ferotge, onades grans i vent colpidor. A baix del penya-segat unes casetes de pescadors es confonen amb la terra marronosa de la costa, i aguanten les embestides de la mar i des vent. Dos al·lotets surten a rebre’ns, diuen que tenen 20 anys, però no els en posem més de 18 (estirant molt la cosa). Ens expliquen que treballen de pescadors durant l’estiu, amb unes barquetes que a mi em fan esgarrifar, tot contemplant la força del mar. Demà no podran sortir a pescar, el temps està molt enfurismat. Tots tenen ganes d’anar a fer les ibèries, arribar a Espanya i posar-se a treballar, fer diners… Intercambiem pensaments, intento engrescar-los de fer coses al seu país, d’aprofitar l’embrenzida del turisme, de voler fer coses allà on van néixer i no deixar-se emportar per unes imatges de parabòlica que totes les famílies del Marroc veuen dia si i dia també. Les parabòliques obren finestres il·luses a les gents d’aquesta terra, mostrant realitats que no són palpables i sempre incompletes.


El guia més guapo del Marroc ens comenta que fa dues setmanes que una gent va venir a robar-los-hi coses i a tallar els fils de la tenda en que s’allotjaven els turistes que acompanyaven, que anem al tanto. Ens conviden un te i parlem amb una família belga que gaudeix d’unes vacances diferents amb la seva família. Son molt amables. L’equip de guies també. Decidim dormir al cotxe, o ficar-nos-hi, perquè de dormir res de res. L’endemà al matí, amb bastanta mala cara de no haver dormit en aquell cublicle pijo però del tot inútil com a llit, marxem altrecop cap a Essaouira, la música i l’ambient ens espera.

Ens fotem un bòtil de vi per celebrar el nostre viatge, l’aventura s’acaba i hem d’aprofitar els últims moments. Vam comprar el més barato al supermercat, i la veritat és que tot i ser car, era ben dolent. Però no passa res, com diu la Txell, al tercer glop ja no hi trobes al gust. Anem cap a la plaça on actuen els grups. No tenim gairebé idea del que és la música Gnaoua, només quatre quadres que hem vist penjats, i el que ens va explicar el noi que vam conèixer a Essaouira el primer dia. Però tenim ganes de gresca. La plaça està petada (com sempre per tot arreu) i m’encanta veure a tothom ballar, grans, petits i diminuts. La música els fa embogir a tots. Acabem la vetllada molt cansades, potser de tots els dies que ja portem a sobre.

El trajecte de tornada cap a Marrakesch ens serveix per a recordar totes les anècdotes i vivències del nostre viatge que ja està a punt d'acabar. Anècdotes que no es poden encabir en llibretes de viatge ni en blogs cibernàutics.

Marrakesch-Tànger i tornem a enllaçar les columnes d'Hèrcules. Uns dofins ens obsequien una càlida despedida.

Han estat pocs dies, però ben intensos. Un viatjar, un estar de vacances, però sobretot un viure, un viure noves cultures i noves gents. Sobretot gents. La meva ment europea es va engrandint pas a pas, aprenent coses noves de noves maneres de fer. M'h he passat rebé, molt bé, i de ben ben ben segur, ben aviat tornaré. Shokran.