Avui és l'últim dia d'octubre, d'octubre del 2010. A fora diluvia, les piscines estan tancades, la valentia no suficient com per anar a córrer davall la cortina d'aigua, ... Retrobo les ganes de tornar a escriure a aquesta pantalla de records.
Aquí van les experiències viscudes durant les meves vacances al nord d'Espanya, el passat agost, on la Montse necessitava marxar de vacances o petava, i va decidir no petar. El temps ha fet enterborlir una mica les paraules de la llibreta de viatge, però espero poder-ne plasmar les sensacions.
Aquí van les experiències viscudes durant les meves vacances al nord d'Espanya, el passat agost, on la Montse necessitava marxar de vacances o petava, i va decidir no petar. El temps ha fet enterborlir una mica les paraules de la llibreta de viatge, però espero poder-ne plasmar les sensacions.
Dissabte 14 d'agost Donsoti-Miranda de Ebro
Primera nit amb el meu amic Ian, ens hem retrobat altre cop a la llera del riu Ebre, aquest cop, uns quants quilòmetres més amunt, a Sobrón.
Diumenge 15 d'agost
Bany matinal (11 hores), fred però agradable. Enfilem cap a Herrán, al Parc Natural de Valderejo. Desperta la furgo, resseguim un canyó bonic amb parets verticals foradades per la carretera. Més tard enormes camps de girasols, carreteres tranquil·les tot i ser diumenge 15 d'agost. Arribem a Herrán. Sense ni veure tantsols cap casa enfilem caminant el "Desfiladero de Herrán", del riu Purón. El riu Purón transcórrer per aquí durant 4,2 quilòmetres d'impressionants parets verticals i forja gorques i salts d'aigua al seu pas. Margues i demés calcàries moldejades per l'aigua. No puc evitar de fer-me un bany sota la incrèdula mirada de l'Ian. Els aranyons estan madurs, el bruc florit, malves i xicòries... Penetrant aroma d'espígol.
Les móres encara estan verdes però alguna ja es pot menjar. Mmmm...
Ens endinsem al bosc de rivera, avellaners, pollancres, salzes,... de tot. Enormes vaques lleteres pasturant; el paradís dels bovins. De cop, contrast, amb majúscules. L'ombra dels avellaners es perd on comença un immens prat verd. El "desfiladero" queda endarrera, el verd prat ens porta a l'antic poble abandonat de la Ribera. A principis del segle XX hi vivien unes 90 persones, més tard 60, fins a quedar-ne tant sols el testimoni de les parets de pedra calcària d'unes antigues cases. Això si, l'església, gran i ben situada aguanta i sobreviu (Església de San Roque y Felices... bonic nom). Unes pintures gòticques (S.XIII-XIV) ens mostren com el cristianisme més fervent mostrava a Adam i Eva com els més grans pecadors sota l'atenta mirada d'un trist sol.
Retornem observant els voltors, gralles i orenetes cul blanques, danses d'amor. L'olor d'espígol ens acompanya. Les noves sabates de l'Ian comencen a fallar. Arribem al poble altre cop. Festividad de San Roque, missa i peregrinatge dles habitants del poble i rodalies. Nosaltres movem la furgoneta més a prop del curs del riu. El xiuxiueig de l'aigua córrer no ha parat d'acompanyar-nos en aquest inici de viatge. I que duri.
Dilluns 16 d'agost
Em desperto recordant la vetllada d'ahir. Guitarres i veus de hippies. It's a perfect day, Lou Reed. Si ho ha estat.
Al matí em llevo d'hora, l'Ian ja fa una estona que passeja. El bar encara tancat, em despedeixo i carretera i manta. Segueixo el curs del riu Ebre, aquí dalt és més estret, i passo per "desfiladeros" impressionants que l'aigua ha anat solcant durant milers d'anys. Creuo l'embassament de l'Ebre, hi faig una aturada, estiro cames i veig alguns ocells aquàtics entre plantatges florits de color rosa. Agafo autovia i zum...
Ràpidament tot es comença a poblar. Res de pobles petits amb encant, passo grans urbes com Torrelavieja i segueixo direcció Oviedo. La furgoneta respon perfectament. M'atraco a la costa. Recomacions d'en Manu, ex-voluntari de Riet Vell. De seguida es deixa notar que estem en la segona quinzena d'agost i que, a més a més, és dia festiu a Astúries.. Poblets diminuts amb diminutes carreteres farcits de gegants cotxes luxosos.
Passo de llarg Celorio i Barros, però aturo a Niembro, per consideració a les recomenacions d'en Manu. Platja Toramba i platja Torimba. Boniques, de sorra clara i càlida enmig d'abruptes penya-segats. Amb prats verd lluminosos al voltant. Per gust meu a Torimba tothom va amb pèl. La caminada a la platja bé s'ho mereix, encara que les fileres de cotxes aparcats pel turó desmereixen aquest ilídic lloc que deu ser en temporada no turística.
Xapusón al cantàbric i marxem lluny dels guiris!!
Llegeixo a la guia; "Ascención al Pico Turbina". Allà vaig, estic fent nit a Pereda, a la es faldes de la sierra de Cuera, demà veuré si hi ha possibilitats de pujar; la boira i altres factors climàtics ho decidiran. De moment, la temperatura molt millor que a les fredes gorgues del Purón. Dia complert. Primera nit sola. Bona nit.
Dimarts 17 d'agost
Demà m'hauria de dutxar. Ara estic a l'aparcament de l'escola de piraguisme d'Astúries. Al costat del Sella. Però no hi haurà baixada amb caiac. El riu va buit i no vull escatxarrar-lo de bones a primeres.
Avui ha estat llevar-se a Pereda i enfilar cap a la Sierra de Cuera. Després d'una hora i mitja tot pujada arriba a la carena. Ja sé qu no està bé tenir expectatives, i avui ho he tornat a comprovar. Expectatives de veure el camí fàcil cap al Pico Turbina. Error.
Expectatives de, com a mínim, si no es veu fàcil l'ascensió al pic, tenir vistes als Picos... Error.
La sierra és guapa, si. Però al arribar a dalt, per un camí només fet per petjades de vaques, moll, enfangat i relliscós, al arribar a dalt, es veu una altra serra al davant i dues muntanyes més. No arribo a identificar quin és el Pico Turbina. La boira entre i surt quan vol i després d'intentar assecar sense èxit la samarreta, xopa de suor, decideixo enfilar cap a baix. Una bona estona més, ja que el camí encara és més fotut de baixada, has de mirar per on poses els peus a cada pas. Arribo a baix i em trobo una família que vol pujar al Turbina, encara menys preparada que jo, que ja és dir. Adolescent amb texans i Ipod al centro. Els comento els "percances". Continuen endavant, espero que a hores d'ara ja hagin tornat.
A baix el rierol dringa, no em puc estar de despilotar-me. Trobo la postura per posar-hi el cap. Que bé. Continuo bruta, però com a mínm, fresca. Merescuda siesta a la furgo. Em llevo i directa cap a Arriondes. Paro a Benia de Onís després d'una carretera de revolts i de nens pijos passant a saco (per sort, només un es fot a la cuneta i s'emprenya amb mi). Al Centro de Interpretación del Quebrantahuesos una noia m'explica les aventures del quebranta i m'orienta en la meva búsqueda de terres menys transitades.
Arribo a Arriondes, telefono a en Fernando, caiaquero del foro kayak de mar (si, sóc una friqui jo també). Estic desconsolada en veure que si poso el meu caiac en aquest riu quedarà fet un ratllador. Acaba de treballar, fem una birra i em dóna referències de per on anar, per aigua i terra. Demà he decidit anar a fer la Ría de Rivadesella i passar del riu. Ja us ho explicaré. Nanit.
Dimecres 18 d'agost
Ui, com passen els dies!
Ahir vaig acabar tant tard que no vaig tenir forces per agafar llapis i llibreta. Ara mateix estic escrivint fora les dutxes d'un càmping, m'explico. Ahir em llevo com sempre d'horíssima a Arriondas. La nit va ser molt plàcida, vaig dormir unes 8 hores. Compro alguna cosa per esmorzar, cafè en llet descafeinat de màquina al bar i llegim el diari de la província. Higènica bàsica al lavabo de la gasolinera, gran lavabo aquest!
Seguint el transcurs del Sella arribo a Ribadesella, poble de cases grans i majestuoses al costat de la ría. Me'n vaig on en Fernando em va comentar, a l'altra banda de la ría, on hi ha l'escola de piraguisme. Pregunto horari de marees, cosa que s'ha de tenir molt en compte aquí. Sembla que tot surt rodat, tinc 4 hores fins a plenamar i la ría és suficient per el meu kayak. Munto el meu sarau (kayak, manxa, carrito) davant les incrèdules mirades d'alguns matiners i ... cap a dins. La ría sembla una bassa d'oli, és molt fàcil remar i s'avança ràpidament. A banda i banda de la ría, pescadors de canya. M'endinso per algun canal, però el final sempre he de girar perquè la vegetació està molt tupida. Avanço fins on veig que l'aigua no cobreix gaire i torno en direcció contrària, cap a la desembocadura de la ría. Els de l'escola nàutica han començat l'entrenament. Van com fletxes amb unes piragües estretes, llargues... superllargues, lleugeres. Semblo una mica el patito feo aquí dins, però jo més contenta que unes pasques. Arribo fins el pont, allà on en principi m'han dit que no podia passar més (temes burocràtics) i cap a fora.
Faré una volta pel poble, hi ha mercat i tenen unes empanades de bonítol boníssimes! Llavors decideixo fer siesta al parc, i de cop telefona en Fernando. Que si vull fer una volta per la Sierra de Amieva. Ell és guarda del parc nacional i s'ho coneix perfectament. Quina sort he tingut. M'ensenya el valle de Angón i al·lucino, tenia moltíssimes ganes de banyar-me en el riu Dobra, cristal·lí com cap dels que he vist fins ara però fred que t'esmicola els ossos. Les boniques gorgues es queden sense els meus ossos enfredolits. M'explica rutes per a fer i m'ho penso, amb el 4x4 passem per tot arreu, però amb la furgo ja seria una altra cosa. De totes maneres m'ha portat fins a un lloc on no sembla haver-hi turisme, un altre Picos de Europa, i com diu en Fernando, els veritables Picos de Europa. Els fajos grans i frondosos a banda i banda dels camins per on passem, les vaques asturianes, de serrell blanquinós i morro morenet semblen no amoïnar-se pels centenars de mosques que reposen sobre elles.
De tornada a la furgo, m'indica un càmping a la costa on podré per fi dutxar-me amb aigua calenteta i rentar roba, que ja se m'han acabat les existències. Bonica carretera que atravessa la sierra del Sueve fins a la costa. Demà la tornaré a fer.
Dijous 19 d'agost
Començo a conduir i una llumeta i soroll estrany de la furgo es queixen. Què et passa guapa? Oli.
Vol oli tu. Li dono de menjar i un alemany simpàtic m'ajuda amb al meva poca traça amb el motor. Me'n surto bé. Busco lloc per dormir i, fent més o menys voltes arribo aquí, al mirador del Fito, amb unes vistes magnífiques a Picos, aquest cop si, sense núvols. Demà m'hi tornaré a endinsar.
Divendres 20 d'agost
M'ha agradat l'experiència de voltar sola aquests dies, però necessito gent que estimo amb què compartir coses avui. Bé, el que he fet, ja que m'he llevat d'hora per aquest propòsit, ha estat desfer la carretera cap a Arriondas, Cangas i arriba a la meca turística de Picos. El Naranjo de Bulnes, Pico Urriellu. He fet un aparcament molt lloable amb la furgo, n'estic orgullosíssima.
I des de Poncebos he enfilat cap a Bulnes amb l'esperança de trobar un racó tranquil per parar. La veriat no havia menjat res i l'hora i mitja de pujada m'ha fatigat força, les vistes immillorables, però tot i ser d'hora, ja es comencen a acumular turistes. Per sort el sol encara no es deixava entreveure entre les parets de roca a banda i banda del riu Cares. A l'arribar a Bulnes, poblet de temporada, no he descansat. De seguida he tornat a enfilar cap a baix amb tots els meus pensaments ballant al cap. No ha estat per res desaprofitat però segurament en podia haver gaudit més. Foto al pico Uriellu i fugint de la multitud, que a aquelles hores ja comença a ser un parc temàtic. Pujava tothom amb ple solasso i maquetat decathlon, amb pals i estris dignes d'alpinistes.
Al arribar a baix al cotxe he constatat que algun simpàtic havia arrencat l'adhesiu de CAT de la furgo. Me cagum la roja tu.
Surto amb la intenció d'arribar a algun lloc amb cobertura i telefonar a l'Ian, per saber a on és. Finalment paro al gran pàrquing ja conegut del Centro de Interpretación del Quebrantahuesos. Telefono a l'Ian, no està lluny. Condueixo i condueixo per arribar a on és ell, ja a Cantàbria.
Només arribar al poble on havíem quedat veig a un home de cabells viscuts amb un pal caminant...
Necessito una siesta i la faig dins la furgo. Em desperta la intensa calor. Fem una volta per Cabezón de la Sal (tela el nom). Ens informem a l'oficina de turisme i decidim resseguir el curs del riu Saja. L'aigua sempre porta bons auguris. La zona és poc turística i les plantacions d'eucaliptus i pins deixen pas als fajos. Parem a Bárcena Mayor, poblet històric i tot i ser turístic, molt bonic i agradable. Fora del turisme de costa i de picos, tot és millor.
Dissabte 21 d'agost
Ens llevem en aquest lloc magnífic, em refresco una mica, parts baixes i altes, i bé, tot el que la glaçada aigua del riu em permet. Emprenem camí altre cop, i només fer pocs metres, si, s'encén un llum de la furgo i un xiulet irritant es dispara. Oh my god! El símbol del panell de la furgo no és gaire consolador; una exclamació!
Diumenge 22 d'agost
Ens llevem en aquest entorn paradisíac i ens banyem sense ningú, lliures i vius. Marxem direcció a Reinosa i per allà convido a l'Ian a dinar un menú en un restaurant, diu que fa més de 20 anys que no entra en un restaurant, i no sé, em fa com a il·lusió convidar-lo. Llavors em despedeixo d'ell per segona vegada en aquest viatge i continuo un viatge boig cap a Bilbo, a veure en Raúl.
Allà són festes (una de les tantes), veiem els focs artificials i parlem amb el seu amic entusiasta dels voltors. Després d'un dia llarg i de molts quilòmetres, me'n vaig a dormir en un altre escenari del viatge.
Dilluns 23 d'agost
Parem a Hierro i compro un pot de mel per en Luis, crec que li agradarà saber que li he comprat en un poble que només hi viu una persona, i vaja personatge! un abuelito d'aquells que acaba el paquet de tabac i el tira al terra, amb chapela i pèls a l'orella, amb 5 gossos com a companys i desenes de gats. Ens ensenya la seva casa i sento com si hagués reculat un segle. Però és infinitament reconfortant aquesta sensació. Anem a veure els aguiluchos cenizos pels camps de cereal i intentem veure les ungles dels cernícalos primilla (com a mínim)... res, matí ornitològic i visita a un castell fet de còdols del riu per un senyor que tenia una il·lusió de construir alguna cosa a la seva vida. Com la Sagrada família per Gaudí, mai el veurà acabat del tot, però la resta del món en gaudirà. Dinarem amb al família d'en Raúl a Nofuentes, d'on venen els seus pares, és un lloc bonic per a trobar-se amb la família. Em donen peres, te de roca i el viatge ja es comença a acabar... Me'n vaig a Pamplona.
Dimecres 25 i Dijous 26 d'agost
A Pamplona em retrobo amb l'Esther (melocotón mío), amb ella, en Ricardo i dos amics seus, abandonarem la meva estimada furgo per a partir cap a Aguastuertas, al pirineu aragonès. Ells tenen una furgo superequipada i val la pena aprofitar-la. Dormirem a Aguastuertas on la lluna plena apareixerà darrera la mola del castillo de Acher. El matí seguent passegem per Aguastuertas fins a arribar a Ibon d'Estanés. Jo no em puc resistir d'allargar la caminada fins a la riba de l'estany, on em despullo i m'hi fico a dins i em sento viva, ben viva!
Els aufranys i xisclars de les marmotes ens acompanyen la tornada, recullo milenrama i arribem altre cop a la furgo. Bany a una bonica poza de Echo, i carretera fins a Pamplona. Última nit de vacances pel nord.
Dijous 26 d'agost
Surto de Pamplona (bé, Cizur Mayor) i arribo a Donosti, allà m'esperen els cosins i els cosins del cosí. Pedal a baix i fins a la plana de Vic.
Primera nit amb el meu amic Ian, ens hem retrobat altre cop a la llera del riu Ebre, aquest cop, uns quants quilòmetres més amunt, a Sobrón.
Diumenge 15 d'agost
Bany matinal (11 hores), fred però agradable. Enfilem cap a Herrán, al Parc Natural de Valderejo. Desperta la furgo, resseguim un canyó bonic amb parets verticals foradades per la carretera. Més tard enormes camps de girasols, carreteres tranquil·les tot i ser diumenge 15 d'agost. Arribem a Herrán. Sense ni veure tantsols cap casa enfilem caminant el "Desfiladero de Herrán", del riu Purón. El riu Purón transcórrer per aquí durant 4,2 quilòmetres d'impressionants parets verticals i forja gorques i salts d'aigua al seu pas. Margues i demés calcàries moldejades per l'aigua. No puc evitar de fer-me un bany sota la incrèdula mirada de l'Ian. Els aranyons estan madurs, el bruc florit, malves i xicòries... Penetrant aroma d'espígol.
Les móres encara estan verdes però alguna ja es pot menjar. Mmmm...
Ens endinsem al bosc de rivera, avellaners, pollancres, salzes,... de tot. Enormes vaques lleteres pasturant; el paradís dels bovins. De cop, contrast, amb majúscules. L'ombra dels avellaners es perd on comença un immens prat verd. El "desfiladero" queda endarrera, el verd prat ens porta a l'antic poble abandonat de la Ribera. A principis del segle XX hi vivien unes 90 persones, més tard 60, fins a quedar-ne tant sols el testimoni de les parets de pedra calcària d'unes antigues cases. Això si, l'església, gran i ben situada aguanta i sobreviu (Església de San Roque y Felices... bonic nom). Unes pintures gòticques (S.XIII-XIV) ens mostren com el cristianisme més fervent mostrava a Adam i Eva com els més grans pecadors sota l'atenta mirada d'un trist sol.
Retornem observant els voltors, gralles i orenetes cul blanques, danses d'amor. L'olor d'espígol ens acompanya. Les noves sabates de l'Ian comencen a fallar. Arribem al poble altre cop. Festividad de San Roque, missa i peregrinatge dles habitants del poble i rodalies. Nosaltres movem la furgoneta més a prop del curs del riu. El xiuxiueig de l'aigua córrer no ha parat d'acompanyar-nos en aquest inici de viatge. I que duri.
Dilluns 16 d'agost
Em desperto recordant la vetllada d'ahir. Guitarres i veus de hippies. It's a perfect day, Lou Reed. Si ho ha estat.
Al matí em llevo d'hora, l'Ian ja fa una estona que passeja. El bar encara tancat, em despedeixo i carretera i manta. Segueixo el curs del riu Ebre, aquí dalt és més estret, i passo per "desfiladeros" impressionants que l'aigua ha anat solcant durant milers d'anys. Creuo l'embassament de l'Ebre, hi faig una aturada, estiro cames i veig alguns ocells aquàtics entre plantatges florits de color rosa. Agafo autovia i zum...
Ràpidament tot es comença a poblar. Res de pobles petits amb encant, passo grans urbes com Torrelavieja i segueixo direcció Oviedo. La furgoneta respon perfectament. M'atraco a la costa. Recomacions d'en Manu, ex-voluntari de Riet Vell. De seguida es deixa notar que estem en la segona quinzena d'agost i que, a més a més, és dia festiu a Astúries.. Poblets diminuts amb diminutes carreteres farcits de gegants cotxes luxosos.
Passo de llarg Celorio i Barros, però aturo a Niembro, per consideració a les recomenacions d'en Manu. Platja Toramba i platja Torimba. Boniques, de sorra clara i càlida enmig d'abruptes penya-segats. Amb prats verd lluminosos al voltant. Per gust meu a Torimba tothom va amb pèl. La caminada a la platja bé s'ho mereix, encara que les fileres de cotxes aparcats pel turó desmereixen aquest ilídic lloc que deu ser en temporada no turística.
Xapusón al cantàbric i marxem lluny dels guiris!!
Llegeixo a la guia; "Ascención al Pico Turbina". Allà vaig, estic fent nit a Pereda, a la es faldes de la sierra de Cuera, demà veuré si hi ha possibilitats de pujar; la boira i altres factors climàtics ho decidiran. De moment, la temperatura molt millor que a les fredes gorgues del Purón. Dia complert. Primera nit sola. Bona nit.
Dimarts 17 d'agost
Demà m'hauria de dutxar. Ara estic a l'aparcament de l'escola de piraguisme d'Astúries. Al costat del Sella. Però no hi haurà baixada amb caiac. El riu va buit i no vull escatxarrar-lo de bones a primeres.
Avui ha estat llevar-se a Pereda i enfilar cap a la Sierra de Cuera. Després d'una hora i mitja tot pujada arriba a la carena. Ja sé qu no està bé tenir expectatives, i avui ho he tornat a comprovar. Expectatives de veure el camí fàcil cap al Pico Turbina. Error.
Expectatives de, com a mínim, si no es veu fàcil l'ascensió al pic, tenir vistes als Picos... Error.
La sierra és guapa, si. Però al arribar a dalt, per un camí només fet per petjades de vaques, moll, enfangat i relliscós, al arribar a dalt, es veu una altra serra al davant i dues muntanyes més. No arribo a identificar quin és el Pico Turbina. La boira entre i surt quan vol i després d'intentar assecar sense èxit la samarreta, xopa de suor, decideixo enfilar cap a baix. Una bona estona més, ja que el camí encara és més fotut de baixada, has de mirar per on poses els peus a cada pas. Arribo a baix i em trobo una família que vol pujar al Turbina, encara menys preparada que jo, que ja és dir. Adolescent amb texans i Ipod al centro. Els comento els "percances". Continuen endavant, espero que a hores d'ara ja hagin tornat.
A baix el rierol dringa, no em puc estar de despilotar-me. Trobo la postura per posar-hi el cap. Que bé. Continuo bruta, però com a mínm, fresca. Merescuda siesta a la furgo. Em llevo i directa cap a Arriondes. Paro a Benia de Onís després d'una carretera de revolts i de nens pijos passant a saco (per sort, només un es fot a la cuneta i s'emprenya amb mi). Al Centro de Interpretación del Quebrantahuesos una noia m'explica les aventures del quebranta i m'orienta en la meva búsqueda de terres menys transitades.
Arribo a Arriondes, telefono a en Fernando, caiaquero del foro kayak de mar (si, sóc una friqui jo també). Estic desconsolada en veure que si poso el meu caiac en aquest riu quedarà fet un ratllador. Acaba de treballar, fem una birra i em dóna referències de per on anar, per aigua i terra. Demà he decidit anar a fer la Ría de Rivadesella i passar del riu. Ja us ho explicaré. Nanit.
Dimecres 18 d'agost
Ui, com passen els dies!
Ahir vaig acabar tant tard que no vaig tenir forces per agafar llapis i llibreta. Ara mateix estic escrivint fora les dutxes d'un càmping, m'explico. Ahir em llevo com sempre d'horíssima a Arriondas. La nit va ser molt plàcida, vaig dormir unes 8 hores. Compro alguna cosa per esmorzar, cafè en llet descafeinat de màquina al bar i llegim el diari de la província. Higènica bàsica al lavabo de la gasolinera, gran lavabo aquest!
Seguint el transcurs del Sella arribo a Ribadesella, poble de cases grans i majestuoses al costat de la ría. Me'n vaig on en Fernando em va comentar, a l'altra banda de la ría, on hi ha l'escola de piraguisme. Pregunto horari de marees, cosa que s'ha de tenir molt en compte aquí. Sembla que tot surt rodat, tinc 4 hores fins a plenamar i la ría és suficient per el meu kayak. Munto el meu sarau (kayak, manxa, carrito) davant les incrèdules mirades d'alguns matiners i ... cap a dins. La ría sembla una bassa d'oli, és molt fàcil remar i s'avança ràpidament. A banda i banda de la ría, pescadors de canya. M'endinso per algun canal, però el final sempre he de girar perquè la vegetació està molt tupida. Avanço fins on veig que l'aigua no cobreix gaire i torno en direcció contrària, cap a la desembocadura de la ría. Els de l'escola nàutica han començat l'entrenament. Van com fletxes amb unes piragües estretes, llargues... superllargues, lleugeres. Semblo una mica el patito feo aquí dins, però jo més contenta que unes pasques. Arribo fins el pont, allà on en principi m'han dit que no podia passar més (temes burocràtics) i cap a fora.
Faré una volta pel poble, hi ha mercat i tenen unes empanades de bonítol boníssimes! Llavors decideixo fer siesta al parc, i de cop telefona en Fernando. Que si vull fer una volta per la Sierra de Amieva. Ell és guarda del parc nacional i s'ho coneix perfectament. Quina sort he tingut. M'ensenya el valle de Angón i al·lucino, tenia moltíssimes ganes de banyar-me en el riu Dobra, cristal·lí com cap dels que he vist fins ara però fred que t'esmicola els ossos. Les boniques gorgues es queden sense els meus ossos enfredolits. M'explica rutes per a fer i m'ho penso, amb el 4x4 passem per tot arreu, però amb la furgo ja seria una altra cosa. De totes maneres m'ha portat fins a un lloc on no sembla haver-hi turisme, un altre Picos de Europa, i com diu en Fernando, els veritables Picos de Europa. Els fajos grans i frondosos a banda i banda dels camins per on passem, les vaques asturianes, de serrell blanquinós i morro morenet semblen no amoïnar-se pels centenars de mosques que reposen sobre elles.
De tornada a la furgo, m'indica un càmping a la costa on podré per fi dutxar-me amb aigua calenteta i rentar roba, que ja se m'han acabat les existències. Bonica carretera que atravessa la sierra del Sueve fins a la costa. Demà la tornaré a fer.
Dijous 19 d'agost
Escric amb butllofes a les mans. M'he fet la Ría de Villaviciosa amb molt de vici. Això de les marees és impressionant, ara aigua, ara et quedes estancat. He tingut molta sort i quan he arribat al Puntal (per la ría de Villaviciosa), la marea estava pujant. He muntat el xiringuito; kayak, manxa i vinga, ría amunt. Hi havia molts de límicoles i ardeids (martinets bàsicament), sortien volant al meu remar (si, una putada, ho he intentat evitar però es veu que això dels kayaks no s'hi acaben d'acostumar). He parat un moment a un salicorniar a menjar alguna cosa. He quedat ben enfangada i al tornar a l'aigua he hagut de caminar un bon tros enfonsada entre els llims. Suposo que he estat remant unes tres hores, li he agafat el tranquillo a les zones molt someres i a la força final del mar cantàbric. Dutxa amb cassola i sabó a la platja del Puntal, repleta, com no, d'eucaliptus.
Començo a conduir i una llumeta i soroll estrany de la furgo es queixen. Què et passa guapa? Oli.
Vol oli tu. Li dono de menjar i un alemany simpàtic m'ajuda amb al meva poca traça amb el motor. Me'n surto bé. Busco lloc per dormir i, fent més o menys voltes arribo aquí, al mirador del Fito, amb unes vistes magnífiques a Picos, aquest cop si, sense núvols. Demà m'hi tornaré a endinsar.
Divendres 20 d'agost
Uf, quin dia més variat. La veritat és que el lloc per dormir era inmillorable en el sentit de paisatge, aquest matí he vist aixecar el sol de de l'est, damunt del mar, atravessant els núvols baixos de la costa i il·luminant els picos d'Europa que hores abans eren banyats per la llum de la lluna i les estrelles. Però tot i aquesta circumstància idíl·lica, no he tingut bona nit, no ho ha estat perquè dos cotxes han arribat amb la música forta a fer el que haguéssin de fer i també pel dringar de les vaques, i suposo també per la meva inquietud espiritual. He tingut un malson. M'ha acompanyat tot el dia i m'he sentit trista. Hi ha dies per tot.
M'ha agradat l'experiència de voltar sola aquests dies, però necessito gent que estimo amb què compartir coses avui. Bé, el que he fet, ja que m'he llevat d'hora per aquest propòsit, ha estat desfer la carretera cap a Arriondas, Cangas i arriba a la meca turística de Picos. El Naranjo de Bulnes, Pico Urriellu. He fet un aparcament molt lloable amb la furgo, n'estic orgullosíssima.
I des de Poncebos he enfilat cap a Bulnes amb l'esperança de trobar un racó tranquil per parar. La veriat no havia menjat res i l'hora i mitja de pujada m'ha fatigat força, les vistes immillorables, però tot i ser d'hora, ja es comencen a acumular turistes. Per sort el sol encara no es deixava entreveure entre les parets de roca a banda i banda del riu Cares. A l'arribar a Bulnes, poblet de temporada, no he descansat. De seguida he tornat a enfilar cap a baix amb tots els meus pensaments ballant al cap. No ha estat per res desaprofitat però segurament en podia haver gaudit més. Foto al pico Uriellu i fugint de la multitud, que a aquelles hores ja comença a ser un parc temàtic. Pujava tothom amb ple solasso i maquetat decathlon, amb pals i estris dignes d'alpinistes.
Al arribar a baix al cotxe he constatat que algun simpàtic havia arrencat l'adhesiu de CAT de la furgo. Me cagum la roja tu.
Surto amb la intenció d'arribar a algun lloc amb cobertura i telefonar a l'Ian, per saber a on és. Finalment paro al gran pàrquing ja conegut del Centro de Interpretación del Quebrantahuesos. Telefono a l'Ian, no està lluny. Condueixo i condueixo per arribar a on és ell, ja a Cantàbria.
Només arribar al poble on havíem quedat veig a un home de cabells viscuts amb un pal caminant...
Necessito una siesta i la faig dins la furgo. Em desperta la intensa calor. Fem una volta per Cabezón de la Sal (tela el nom). Ens informem a l'oficina de turisme i decidim resseguir el curs del riu Saja. L'aigua sempre porta bons auguris. La zona és poc turística i les plantacions d'eucaliptus i pins deixen pas als fajos. Parem a Bárcena Mayor, poblet històric i tot i ser turístic, molt bonic i agradable. Fora del turisme de costa i de picos, tot és millor.
Continuem cap el Centre d'Interpretació del Parc Natural Saja-Besaya i demanem directament un lloc per anar a dormir, prop del riu. Ens indiquen i ens dirigim cap allà, agafem una pista forestal preciosa i verda, fajos i aigua ben avinguts. Parem, caminata de rigor al costat del riu, identifiquem bons llocs per refrescar-se demà al matí. Bonic sopar amb espelmes i incens i ara aquí, a dormir. Estic altre cop acompanyada, ben acompanyada, i amb ganes de continuar el camí, em porti a on em porti.
Dissabte 21 d'agost
Ens llevem en aquest lloc magnífic, em refresco una mica, parts baixes i altes, i bé, tot el que la glaçada aigua del riu em permet. Emprenem camí altre cop, i només fer pocs metres, si, s'encén un llum de la furgo i un xiulet irritant es dispara. Oh my god! El símbol del panell de la furgo no és gaire consolador; una exclamació!
Parem, mirem les instruccions (la primera vegada a la meva vida que miro les instruccions d'un cotxe). Els frens. I ara què, no n'hi va haver prou amb la història de l'oli? sembla que aquestes coses amb persegueixen. El líquid de frens està bé, el fre de mà, també... Anem altre cop al centre d'interpretació, una noia, superamable, em deixa telefonar pel mòbil, la grua vindrà a veure el què. Mentre l'esperem parlem d'ocells i mamífers amb la noia del centre. Realment estem en un entorn natural immillorable. Li demano llocs per nadar i ella ens comenta que al poble on vam estar el dia abans. Bé, hi tornarem. Després d'averiguar que quan les pastilles de fre comencen a gastar-se però encara pots fer uns 10 o 12.000 quilòmetres més sense cap perill (ja té ous!), la furgo comença a avisar-te, reprenem el camí cap a Bárcena Mayor. És dissabte i tot és més turístic, però agafem un camí i arribem a un lloc fantàstic, el riu fa une gorgues impressionants i ens banyem a totes les que trobem. Decidim passar la nit aquí, demà vull llevar-me d'hora (a veure si és veritat) , vull dir suficientment d'hora per poder-me banyar amb pilotes en aquest magnífic lloc.
Diumenge 22 d'agost
Ens llevem en aquest entorn paradisíac i ens banyem sense ningú, lliures i vius. Marxem direcció a Reinosa i per allà convido a l'Ian a dinar un menú en un restaurant, diu que fa més de 20 anys que no entra en un restaurant, i no sé, em fa com a il·lusió convidar-lo. Llavors em despedeixo d'ell per segona vegada en aquest viatge i continuo un viatge boig cap a Bilbo, a veure en Raúl.
Allà són festes (una de les tantes), veiem els focs artificials i parlem amb el seu amic entusiasta dels voltors. Després d'un dia llarg i de molts quilòmetres, me'n vaig a dormir en un altre escenari del viatge.
Dilluns 23 d'agost
Recados per Bilbao i em compro un altre llibre ja que ja he acabat el que m'estava llegint. Aquest cop agafaré Sin Notícias de Gurb, per somriure una estona. Per fi comença altre cop el viatge, direcció Burgos. Anem al naixement del Nervión, allà veiem tritons a dojo. Un vàter sec ens estimula el sentit crític, i discutim sobre l'ecologisme i jo què sé què més. Passem per poblets de la castella, visitem les coves dels portugueses, passem per Lechedo i Hierro i quedem a dormir en un prat amb vaques enmig del no res. Deixem una figa i alguna cosa més per la guilla, que no ens vé a visitar.
Parem a Hierro i compro un pot de mel per en Luis, crec que li agradarà saber que li he comprat en un poble que només hi viu una persona, i vaja personatge! un abuelito d'aquells que acaba el paquet de tabac i el tira al terra, amb chapela i pèls a l'orella, amb 5 gossos com a companys i desenes de gats. Ens ensenya la seva casa i sento com si hagués reculat un segle. Però és infinitament reconfortant aquesta sensació. Anem a veure els aguiluchos cenizos pels camps de cereal i intentem veure les ungles dels cernícalos primilla (com a mínim)... res, matí ornitològic i visita a un castell fet de còdols del riu per un senyor que tenia una il·lusió de construir alguna cosa a la seva vida. Com la Sagrada família per Gaudí, mai el veurà acabat del tot, però la resta del món en gaudirà. Dinarem amb al família d'en Raúl a Nofuentes, d'on venen els seus pares, és un lloc bonic per a trobar-se amb la família. Em donen peres, te de roca i el viatge ja es comença a acabar... Me'n vaig a Pamplona.
Dimecres 25 i Dijous 26 d'agost
A Pamplona em retrobo amb l'Esther (melocotón mío), amb ella, en Ricardo i dos amics seus, abandonarem la meva estimada furgo per a partir cap a Aguastuertas, al pirineu aragonès. Ells tenen una furgo superequipada i val la pena aprofitar-la. Dormirem a Aguastuertas on la lluna plena apareixerà darrera la mola del castillo de Acher. El matí seguent passegem per Aguastuertas fins a arribar a Ibon d'Estanés. Jo no em puc resistir d'allargar la caminada fins a la riba de l'estany, on em despullo i m'hi fico a dins i em sento viva, ben viva!
Els aufranys i xisclars de les marmotes ens acompanyen la tornada, recullo milenrama i arribem altre cop a la furgo. Bany a una bonica poza de Echo, i carretera fins a Pamplona. Última nit de vacances pel nord.
Dijous 26 d'agost
Surto de Pamplona (bé, Cizur Mayor) i arribo a Donosti, allà m'esperen els cosins i els cosins del cosí. Pedal a baix i fins a la plana de Vic.
1 comentari:
la vida: ese gran viaje que ocurre mientras hacemos otros planes...
Publica un comentari a l'entrada