divendres, 30 de novembre del 2012

El fet d'alimentar-se
















Sempre s'ha dit que el menjar i les emocions estan intrínsecament lligades. Tots ho podem experimentar quan ens llevam un dissabte de matí amb poques coses programades i decidim preparar-nos el berenar (esmorzar) de marquesos.

No hi falta el suc de taronja, ni la fruita en compota, ni un te d'aroma suau per despertar-nos. Preparar-lo pot ser tot un poema. Un estímul visual del taronja pujat de la fruita, l'aroma cítric, l'escarruf de l'àcid a les papil.les... connexions neuronals, sinapsis i alliberació de neurotranmissors...mmmmmmmmmmm.

Som el que menjam, diuen.

No és d'estranyar que aquesta societat tingui tants mals hàbits alimentaris. Com mals hàbits emocionals tenim. Addictes al dolç que manca a les nostres vides, al saciar-se ràpidament el buit de l'estómac, de l'existència...

En els nostres fills, és més evident. Floreixen en una societat sobrealimentada, però que passa fam d'afecte. Del triar el més bo i plaent, deixant les experiències amargues de banda. Però sabem que l'amarg és necessari, estimula funcions vitals al nostre organisme, i tothom sap que les experiències amargues ens tornen més forts. Empatx de succedanis de vida. 

És així que aliments i emocions estan relacionades.

L'altre dia vaig assistir a un curs de cuineres de menjadors escolars, i d'aquí és on vénen aquestes reflexions. Més enllà dels ingredients (importantíssims), i de la seva elaboració (vital), hi havia la motivació de saber que estaven alimentant persones. No només omplir panxes, sinó nutrir, enfortir, estimar.

Aquesta va ser-ne la notícia: http://www.gobmenorca.com/cuinant-per-a-la-sostenibilitat

Bon Profit, menjau vida.

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Virtut


Capacitat per produir un efecte determinat, especialment de caràcter positiu.

dijous, 16 d’agost del 2012

El xupòpter, el més gran dels oportunistes


Tot i trobar-nos en període de canvi climàtic on la pèrdua de diversitat és molt acusada, hi ha espècies realment oportunistes que s'han aprofitat de la inestabilitat planetària per sortir-ne galopants. Heus aquí el xupòpter, una espècie que pot prendre diferents formes, corporacions, institucions, etc. per aprofitar el màxim del seu medi, i sobretot, del dels demés.

dilluns, 6 d’agost del 2012

dimecres, 18 de juliol del 2012

Alzina IV



Kuís Llorens

dimecres, 11 de juliol del 2012

Alzina III


dimarts, 10 de juliol del 2012

La trajectòria del sentit comú

Fa ja gairebé 5 anys que estic a Menorca. Aquesta illa m'ha ensenyat molt.En molts d'aspectes. I el que encara em queda per aprendre. M'he fet adulta i nena altra vegada. Que n'és d'important tornar a sentir-se fiet!

Molts dies, quan em llevo i me'n vaig a la feina, no recordo el que és treballar al GOB. Penso, vaig a treballar. A vegades amb més o menys mandra, perquè ara és estiu, i tens ganes d'estar al mar, dormir a les platges, seguir la corrent...

Llavors me n'adono de la sort que tinc d'haver-me de llevar i anar a fer feina. M'aturo i penso. Vaig a fer feina pel món. Pel planeta, per la humanitat.

 Potser serà perquè ja me'n sento part, i en fa d'estona!, però l'altre dia, vaig recórrer unes fotografies històriques del que va ser el naixement d'aquesta entitat i em vaig fondre amb tota la gent que apareixia en aquelles fotografies.

 Les primeres manis, tots grenyuts, amb les pancartes, les concentracions, el carritos, etc. Cares conegudes que encara estan en peu de guerra. Eren altres temps. Començava l'ecologisme a l'illa. L'ecologisme sorgeix del sentit comú. És tant clar...
 En aquell moment la gent sortia el carrer i reivindicava sentit comú. El sentit comú de no perdre paratges com el des Grau, ni Trebalúger. Del deixar l'ambició personal d'alguns de banda pel bé comú general.

 En temps actuals el sentit comú flaqueja força. S'ha perdut la idea de bé comú i impera un món individualista, competitiu.

Aquests dies ens hem tornat a unir tots per una causa semblant. Pel sentit comú de voler conservar una illa que ha sobrevsicut ja a moltes creuades. Ho hem fet com no des de les seves entranyes. Caminant per les seves artèries. Respirant la brisa de la mar reflexant la lluna plena. Un milenar de persones ha recorregut el Camí de Cavalls amb el lema "Per la Menorca que estimam". S'ha fet en dos caps de setmana, de nit. La nit aportava una aura màgica d'una gran proesa. No era el fet de caminar, sinó el de caminar per una causa justa i conjunta. S'hi ha unit molta gent diferent del teixit associatiu de Menorca. Ha estat el compartir una causa i creure-hi fins al final.

 Des dels inicis dels 80, fins a dia d'avui, persones i més persones han estat al costat del GOB i de Menorca. I això és per alguna cosa. Aquestes coses no passen perquè si. I sinó, investigau. Quantes entitats poden tenir aquesta trajectòria. I en un lloc tant petit com Menorca.

Per mi Menorca forma part del GOB i el GOB de Menorca. Perquè vaig arribar aquí de la seva mà i encara m'acompanya. He descobert moltes i moltes més coses en aquesta illa, però, el que si que no hi ha dubte, és que Menorca no seria igual si no fós pel GOB i totes les persones que han fet i fan que el sentit comú torni a imperar damunt les ambicions individuals d'uns pocs.

divendres, 29 de juny del 2012

divendres, 22 de juny del 2012

Dibuixos per a pensar

Pawla Kuczynskiego

dimecres, 6 de juny del 2012

El trànsit de Venus

Aquest matí, ben prest, devers les 6 del matí, Venus s'ha alineat amb el sol i la terra i ha estat possible observar-lo uns instants des de Menorca. No es tornarà a presenciar aquest fenomen fins d'aquí 105 anys, així que val la pena veure-ho, encara que només sigui amb aquesta fotografia. Si us hi fixeu bé, aquest sol té una petita osca de color negra molt propera al límit dret del seu perímetre. Aquest, és Venus.

dilluns, 28 de maig del 2012

L'alzina II

Maig 2012

dissabte, 26 de maig del 2012

Hacia dentro

Ir hacia dentro no es para nada cambiar de dirección. Ir hacia dentro no es para nada un "ir". Ir hacia dentro simplemente significa que has estado corriendo detrás de este y aquel deseo, corriendo y corriendo, y una y otra vez has llegado a la frustración; que cada deseo trae desdicha, que no hay plenitud a través de él, que nunca llegas a ninguna parte, que la satisfacción es imposible. Al ver esta verdad, que correr tras los deseos no te lleva a ninguna parte, te detienes. No se trata de que hagas ningún esfuerzo para detenerte. Si haces algún esfuerzo para detenerte, vuelves otra vez a correr. De una forma sutil aún estás deseando: quizás ahora lo que deseas es no desear. Si estás haciendo un esfuerzo para ir hacia dentro aún estás yendo fuera. Cualquier esfuerzo sólo puede llevarte hacia fuera, al exterior. ¿Cómo puedes tener un viaje hacia dentro? Ya estás ahí, no tiene sentido ir. Cuando el ir se detiene, los viajes desaparecen; cuando los deseos ya no ensombrecen tu mente, estás dentro; esto es lo que se llama ir hacia dentro, pero no es un ir en absoluto, es simplemente no salir. OSHO, This Very Body the Buddha, cap.9

divendres, 16 de març del 2012

L'alzina


Febrer 2012

Cos, Paraula i Ment