Mediterranitis: Per fi, muntanyes

Arreplego els apunts de la llibreta de viatge i encara hi trobo pètals de flors...

Ja fa algunes setmanetes que he tornat i per desgràcia, aquell record de l'insignificància de l'ego entremig de les muntanyes es va esborrant, però si m'aturo, el penso i el busco, torna a mi.

De tant en tant és necessari comprovar que som tant petitons que no pot ser que s'acabi el món per res del que ens pugui passar. A Suïssa les muntanyes m'esperaven immòbils, immunes als passos dels viatgers que les marquen momentàniament amb les seves soles, fortes, estàtiques i serenes. Una serenitat envejable. Com m'agradaria sentir-me tant íntegra com una muntanya! i que n'és d'irònic que me'n digui com una...

Champéry, muntanya, xocolata i founde; saborejant els arquetips suïssos

Després d'una nit anhelada de tren arribava a Ginebra, i és que jo volia viatjar.

Allà m'esperava la Núria, i sabia que volia pujar muntanyes.

El meu primer dia ja el vaig dormir a les muntanyes, a Champéry. Quan arribàvem amb el tren, després de resseguir el gran llac Léman, els núvols començaven a plorar. Però era igual, els Dents du midi s'alçaven heroics davant nostre. La Cristine, companya del jardí botànic on també treballava la Núria ens havia convidat a passar el cap de setmana a una de les cases més grosses que mai he estat i que possiblement mai més estaré, 100% suïssa. Tota de fusta, amb centenars d'anys d'història suportats per les bigues. L'entorn era immillorable. Arribar i moldre tu.

Vista dels Dents du Midi des de la "caseta" de fusta

Vull deixar constància que per la meva experiència els suïssos són uns màquines del senderisme. No només ho demostrava la Cristine ("alé, alé!!!") sinó també els seus rètols impecables que orientaven al "pulgarcito" més despistat. El temps que t'indicava per fer una ruta l'havies de multiplicar més o menys per 1,5. Bé, i si ets curiós de mena i t'agrada tafenejar basses, fulles dels arbres, floretes, insectes i demés, multiplica-ho per 2,5 directament.

De ruta!

El primer dia vam caminar fins a les faldes dels Dents Blanches, frontera amb la France.

El segon dia, marató al Llac d'Anthme. La Cristine no hi havia tornat a pujar des de feia més de 15 anys, i la veritat va valdre la pena, tot i que realment em vaig preguntar sèriement si no hagués estat prudent fer-me un seguro mèdic. Allà als 2003 metres d'altitud l'estiu no existeix, o si més no, no existeix com l'entenem aquí (us puc dir que ara a casa meu estem a 31 graus), la neu em descol·locava l'esquema cíclic del pas de les estacions.

Llac d'Antheme a 2003 m d'altitud

Vaig descobrir la botànica alpina de les mans de la Cristine, i aquest despertar ja em va acompanyar durant tota la resta del viatge. Les flora alpina és de colors intensos.

La Cristine, una suïssa autèntica

De volta a Ginebra agradable sorpresa al descobrir que també existeix la paraula gratis a Suïssa. Vaig voltar amb una bici per guiris tot el dia. Com ja va sent habitual en les meves escapades al món exterior, i aquest cop amb més motiu, no podia deixar de visitar el jardí botànic i la veritat és que podria quedar en bona posició després del de Dublín. Bany al llac Léman, un dels més grans d'Europa i plaer al contemplar els milans negres sobrevolant la ciutat.

Au revoir Ginebra, Ciao Milano

Entro a Itàlia i es deixa notar. Una carabiniera d'allò més "figgeta" es mira amb lupa el document d'identitat d'un immigrant de l'est que seu el meu costat. Em sap greu, però em venen ganes d'escopir-li al guants de pell rotllo "femme fatal" que porta. A partir d'allà l'exactitud de dècimes de segon del tren suís passa al no desconegut retard mediterrani. Però bé, sóc amant del mediterrani, i ja em va bé alliberar-me una mica de la pulcritud suïssa per uns dies.

Aquesta escapada a Itàlia té un motiu, Roberta. La Roberta m'ensenya Verona, Brescia i el llac Garda.

Llac Garda

Provo la pizza de la mama, els espaguettis al pesto i tot de pastissos d'allò més elaborats, i és que on hi hagi una bona mamma...

Valle di Blenio: Mil passos, mil flors

Quan vivia al Delta de l'Ebre vaig conviure amb la Mary, una biòloga suïssa italiana. La Mary ha tornat a casa i allà hi vaig anar: Lugano.

La Mary, cipollina, em va recomenar que anés al Valle di Blenio, famós per la seva flora alpina, gent d'arreu d'europa peregrina fins a les seves muntanyes per observar-ne floretes. I no n'hi ha per menys!Vaig passar 4 dies en una cabana a Dotra, a una hora d'on et deixa l'autobús. Des d'allà emprenia cada dia una ruta diferent i em passava el dia fent de heidi i deleitant-me amb la immensitat de les muntanyes, les seves formes, el colors brillants i còmics de les flors, els xiulets de les agosarades marmotes i endinsant-me amb els meus pensaments.

Fent de Heidi entre prats i rierols

El més destacat:

*Dötra-Gana Negra-Passo Lucomagno-Aquacalda-Dötra (altura màxima 2463 m)

A les 8 del matí enfilo cap a Gana Negra. Una pujadeta forta, les vaques m'acosen, em fan caminar més depressa. Arribo a una cabana; 2 gosses i un home. El cartell indica tres hores per arribar al Paso Lucomagno. Sé que me n'hi estaré forces més. Una orquídia blanca de pètals prims, no l'havia vist abans per aquí. Toco neu. Una mena de safrà (blanc majoritàriament i algun de lila) surten a les vores de les clapes de neu, on aquesta es desfà. Pujo més, el camí està força malament, possibles esllavissades d'hivern. Es senten xiulets de marmota a banda i banda, ressonen. Els ocells també els acompanyen. Veig les marmotes, no sembla importar-li's que estigui per allà. Petjades a la neu. Pas di Cadreigh i Pas de Gana Negra, 2463 m. Més neu. Observo l'Arnica montana impressionada. Moltes de les flors de Champéry. No veig la Gentiana vera, només la Veratrum album. Aquestes dues plantes s'assemblen molt quan no estan florides, però una, la primera, presenta les fulles anteposades i se'n fa un licor de les arrels, en canvi, l'altra és tòxica.

Crocus albiflorus sortint del desglaç

Lago de Sta.Maria, paso Lucomagno

Baixo fins el llac Sta. Maria (Lucomagno). És gran, però no m'impressiona molt. Retorno pel sendiero naturalistico Lucomagno que va a Aquacalda. Pel camí m'aturo a una de les basses a uns 1970 m d'altitud, hi trobo el "triton alpestre" (Triturus alpestre alpestris), després veig basses amb capgrossos i tritons i més tard una amb capgrosses i granotes. No semblen competir entre ells tritons i granotes. Als rierols hi créixen multitud d'orquídies, la més abundant, l' Ophrys immaculata, de fulles pigallades. Finalment, a la tornada a Dötra puc contemplar l'estrèpit dels trencanous o nocciolaia (Nucifraga caryocatactes), quina passada de bitxo.

Triturus alpestris

El pino cembro (Pinus cembro) és abundant a aquesta zona, hi ha la Selva Secca, amb arbres de més de 300 anys d'edat. El trencanous recull les pinyes a la tardor en previsió per l'hivern, aquests "amagatalls" oblidats, fan que el bosc es pugui regenerar amb nous arbres.

*Dötra-Lago dei Canali- Passo del Sole (2376m)-Pizzo Colombe o Campanitt (2545)- Lago Campanitt-Passo della Colombe (2381)-Dötra
Les imatges parlen per elles mateixes.

Ranuncle i muntanya del Campanitt de fons

A dalt del Paso Colombe, i una tempesta expectant

Sempre hi ha temps per meditar...

Més ranuncles, aquest cop blancs i el Campanitt de fons

A la cabanya de Dötra, un regal diví un arc de sant martí doble

*Piotra-Cadagno

L'altra banda del Campanit
Arnica a tutiplén i peixets en llacs alpins

Llac alpí

Arnica montana, la reina antimals

A Suïssa també tenen invasores

La Mary treballa monitorejant dues plantes invasores, una és l'Ambrosia artemisifolia, el seu pol·len crea moltes al·lèrgies a la població, i l'altra és l'Heraclium mantegazzianum, originària de l'est d'europa, la gent la troba bonica (jutgeu per vosaltres mateixos) i la planta/ava al jardí, al tocar-la et crema la pell.