La nostra estada a Fès es va basar en deambular per la Medina sense saber molt bé a on anàvem a parar. Els mapes de les medines de les guies de Marroc, tenen poc a oferir en quan a orientació, és millor deixar-se portar i anar a petar a algun lloc. Les madrasses estaven totes tancades per obres, i el primer dia, pecant d'ingenuitat, no ens vam deixar acompanyar a veure els famosíssims curtidors de la ciutat, així, quan el dia següent ens vam espavilar, era massa tard, divendres, dia de descans musulmà, tot tancat. Vam decidir buscar algun espai verd per tal de desintoxicar-nos de tan colorido i moviment, i vam sortir amb petit taxi de la medina cap a la Ville Nouvelle, no hi va haver molta sort, jardins tancats, i ens vam haver de conformar en un bocí d'herba no resseca en un parc del qual ens va fer fora la polícia al cap d'una estona (deien que podia ser perillós, però la veritat, no ho crec pas). A la tor
nada, vam entrar pel Fes el Djedid, on els locals passaven hores destinades a gaudir de la faràndula, a contemplar demostracions de dentistes que arrancaven queixals a tort i a dret, i a parlar amb curanderos que venien "viagra" del desert. Tot un espectacle.
De Fès també em vaig endur el rebombori digestiu que m'acompanyaria tots els dies al igual que el paper de wàter. La meva obstinació per veure aigua de les fonts com si fós una filla més de la ciutat em va posar al meu lloc de fràgil occidental. A partir de llavors, Stop, vaig acabar amb les meves confiances de noia de pagès.
A Mecknès havia de trobar a l'Imane, una noia que vaig conèixer al curs de Grècia, però estava de vacances a la costa amb la seva família, així que vam decidir continuar la nostra búsqueda de cotxe iniciada a Fès. Aquest cop vam anar a petar a un
Auberge du Jeunesse peculiar, que ens ensenyaria que els marroquins són molt agraïts quan els diposites la confiança per segona vegada, lliçó que utilitzaríem al llarg del viatge. Vam deambular per Mecknès tal com vam fer per Fès, però cada vegada amb una autonomia major i repetint mentalment l'estructura mental de les medines. A Mecknès em va impressionar el sobreús que els donen als ases i als cavalls. Fins i tot el escombriaires van amb carro, i pots fer fotos de postal si no enfoques les mirades tristes dels èquids. També, a la plaça pots trobar de tot i no era gens estrany veure camaleons, tortugues mores i fins i tot, mones de berberia.
El vespre a l'alberg, vam gaudir d'una vetllada amb música, uns nois que regentaven l'alberg cantaven cançons amb instruments tradicionals (impossible de recordar el nom) i les acompanyaven amb rialles. L'endemà creiem que podriem llogar un cotxe, però estavem del tot equivocades. Sense cotxe i sense rumb. Vam decidir agafar un bus cap a la població d'Azrou, el mapa el pintava de verd, i la guia en deia meravelles sobre boscos de cedre, mones i cascades.
Vam arribar a Azrou i la cosa no pintava tant bé.
Boscos, cedres, mones?? Vam anar a petar en un altre Auberge du Jeunesse, allunyant i decaigut. El millor del primer vespre va ser contemplar l'eclipsi de lluna. L'endemà al matí, decidides a cercar les cascades, els boscos i les mones vam anar a negociar amb els taxistes. Un al·lot es va oferir a portar-nos i després de negociar i negociar i negociar sense entendre'ns (quedava lluny l'època en què voltavem per terres de l'antic protectorat espanyol) vam acabar fixant un bon preu. Ens va portar fins a les cascades d'Om Er Rbia, on neixia el riu més extens de tot el país. Pel camí, sortien infants a banda i banda de la carretera destartalada.
Els infants a Marroc són el motor del poble, de ben segur que a les nostres terres els diagnosticarien a tots d’hiperactius, però són això, infants, infants de debò, tot i que moltes vegades exerceixen tasques que aquí consideraríem d’adults.
Tornem al nostre alberg preferit de Mecknès, els companys de l’alberg s’alegren de veure’ns i tornem a passar una vetllada del més agradable amb els nostres nous amics. Aprofito per a saber més sobre les relacions entre homes i dones al món musulmà, em sorprèn, com persones tant semblants poden tenir concepcions tant diferents.
Marrakesch, Essaouira i traca final
Marrakesch, la ciutat de les ciutats. Moviment i més moviment. Ens adonem que hem arribat a una ciutat gran només trepitjar l’andana de l’estació de tren. Gràcies a un noi nascut el mateix dia que jo (així m’ho va fer notar) aconseguim finalment un cotxe per viatjar cap a la costa i endinsar-nos a Essaouira, on ens espera la mar i un festival de música Gnaoua. Conduir per Marroc és tota una aventura. Carreteres estretíssimes i destartalades i taxistes conduint ral·lis pel bell mig de la “nacional”. Atrevessem poblets i el paisatge es torna sec i monoton. Arbres argan a banda i banda, fan uns fruits del qual en treuen un oli amb múltiples propietats. Fins i tot els treuen dels excrements de cabres quan aquestes se’ls han menjat, perquè no deixen bri vegetal enlloc. Enmig d’aquest paisatge el nostre clio nou de trinca comença a adquirir tons marronosos de la seva arena. Arribem a Essaouira, platja infinita, ciutat del vent i de la mar. Es veu moviment, s’acosta el festival, coneixem a un altre al·lot que ens acompanya a fer una volta per la ciutat i ens explica més coses del festival que comença. Tenim un altre dia per endavant abans de festival. Decidim perdre’ns pels caminets de la costa, tot arriscant un pèl massa, el cotxe pateix al baixar cap els penya-segats enmig de més argans i curves només aptes per a ases i camells. De cop, apareix com un miratge davant nostre un camell i un ase, a sobre, gent de pell clara, i de peu, al seu costat, uns autòctons, de pell més fosca. No hi ha dubte, guiris. Arribem amb l’ajuda del guia a una esplanada, ens mirem incrèdules el camí que hem recorregut, i ens preguntem, com ho farem l’endemà per tornar a pujar. Estem a l’extrem oest del Marroc, l’Atlàntic es presenta davant nosaltres fred i ferotge, onades grans i vent colpidor. A baix del penya-segat unes casetes de pescadors es confonen amb la terra marronosa de la costa, i aguanten les embestides de la mar i des vent. Dos al·lotets surten a rebre’ns, diuen que tenen 20 anys, però no els en posem més de 18 (estirant molt la cosa). Ens expliquen que treballen de pescadors durant l’estiu, amb unes barquetes que a mi em fan esgarrifar, tot contemplant la força del mar. Demà no podran sortir a pescar, el temps està molt enfurismat. Tots tenen ganes d’anar a fer les ibèries, arribar a Espanya i posar-se a treballar, fer diners… Intercambiem pensaments, intento engrescar-los de fer coses al seu país, d’aprofitar l’embrenzida del turisme, de voler fer coses allà on van néixer i no deixar-se emportar per unes imatges de parabòlica que totes les famílies del Marroc veuen dia si i dia també. Les parabòliques obren finestres il·luses a les gents d’aquesta terra, mostrant realitats que no són palpables i sempre incompletes.
El guia més guapo del Marroc ens comenta que fa dues setmanes que una gent va venir a robar-los-hi coses i a tallar els fils de la tenda en que s’allotjaven els turistes que acompanyaven, que anem al tanto. Ens conviden un te i parlem amb una família belga que gaudeix d’unes vacances diferents amb la seva família. Son molt amables. L’equip de guies també. Decidim dormir al cotxe, o ficar-nos-hi, perquè de dormir res de res. L’endemà al matí, amb bastanta mala cara de no haver dormit en aquell cublicle pijo però del tot inútil com a llit, marxem altrecop cap a Essaouira, la música i l’ambient ens espera.
Ens fotem un bòtil de vi per celebrar el nostre viatge, l’aventura s’acaba i hem d’aprofitar els últims moments. Vam comprar el més barato al supermercat, i la veritat és que tot i ser car, era ben dolent. Però no passa res, com diu la Txell, al tercer glop ja no hi trobes al gust. Anem cap a la plaça on actuen els grups. No tenim gairebé idea del que és la música Gnaoua, només quatre quadres que hem vist penjats, i el que ens va explicar el noi que vam conèixer a Essaouira el primer dia. Però tenim ganes de gresca. La plaça està petada (com sempre per tot arreu) i m’encanta veure a tothom ballar, grans, petits i diminuts. La música els fa embogir a tots. Acabem la vetllada molt cansades, potser de tots els dies que ja portem a sobre.
El trajecte de tornada cap a Marrakesch ens serveix per a recordar totes les anècdotes i vivències del nostre viatge que ja està a punt d'acabar. Anècdotes que no es poden encabir en llibretes de viatge ni en blogs cibernàutics.
Marrakesch-Tànger i tornem a enllaçar les columnes d'Hèrcules. Uns dofins ens obsequien una càlida despedida.
Han estat pocs dies, però ben intensos. Un viatjar, un estar de vacances, però sobretot un
viure, un viure noves cultures i noves gents. Sobretot gents. La meva ment europea es va engrandint pas a pas, aprenent coses noves de noves maneres de fer. M'h he passat rebé, molt bé, i de ben ben ben segur, ben aviat tornaré.
Shokran.
Llavors hem anat caminant fins a el Macar de Morella Nou i pel camí hem gaudit d'unes vistes impressionants al far de Favàritx, a les platges de Tortuga i fins a l'illa d'en Colom. 
El primer narcís ha florit (Narcissus serotinus) i els últims lliris de mar (Pancratium maritimum) florits deien adéu a un estiu calorós i dispersaven llavors de negre carbó damunt l'arena blanca i fina.
