Mediterranitis

Estornells a Son Bou

2011-12-23T04:08:00.000-08:00

Perseguits a les ciutats, on els seus excrements violacis i el seu cridar ensordidor no casen amb el concepte de sibarita. Admirats al camp, on dibuixen formes sinuoses a velocitats inesperades i canviants. Direccions confuses a un estímul encara no reconegut, ordre dins el caos.

Sempre m'han captivat aquestes formes, des de que les observava a la llacuna de Gialova a la profunda Peloponèsia on el concepte temps es difumina amb el d'espai (i és que l'espai físic canvia amb el temps), fins a admirar el cel jaspiat de negre dels capvespres d'hivern del delta de l'Ebre. A Menorca, aquests hàbils ballarins del cel també ens delecten amb les seves danses.

La huella de Carmela

2011-10-24T09:35:00.000-07:00

3842

2011-10-20T09:17:00.000-07:00

L'Aguille du Midi, a 3842 metres sobre el nivell del mar, és el racó del món en el qual he estat més a prop de les estrelles tocant de peus a terra.

El viatge a les muntanyes dels Alps ha deixat aquestes instantànies. Paisatges permanentment nevats, glaceres, roques de mils colors, boniques ciutats franceses, flors i alpinistes.

Temple des Écrins 2410 m

Il·luminats arribant a Chamonix

El pla du Midi, el granit tallat amb espasa

Glarcea d'Arolla, prop de la vall d'Evolène

Arolla

Furgonistes

Església tota de fusta de Les Haudères (vall d'Evolène)

Intentant dormir

Amb Chamonix al fons

Passejant amb bici per Sion

El telefèric del 3842!

Dalt l'Aguille du Midi 3842

Deixem les nostres banderetes i il·lusions al cim més alt

El procés

A punt d'arribar amb el telefèric a l'Aguille du Midi, els alpinistes caminen per les carenes nevades

Oracions de pau

Al fons... el Montblanc!

Panoràmica del pla du Midi

El burro i el pla du Midi, des d'aquí es llençaven els parapents una i altra vegada

iaaaaaaaaaaaaaaa

Tenim son per Annecy

Annecy, una bonica ciutat francesa

La meva primera ferrata, amb dos experts

que bonic!

Caminant pels Écrins, una passada

Écrins

Primera nit

Écrins, la glacera al fons

Bulgària en flashos

2011-09-03T03:24:00.000-07:00

Xeremier

Vestits tradicionals

Saschka i el gallfer

Antic alfabet ciríl·lic

Montse al museu

Rea

Tobi, Stefan i Montse

Hot dog

Madzharovo

Vulture Center

Madzharovo

Sanie (sunny girl)

Madzharovo

Zona nidificació voltors Madzharovo

Sv.Alexander Nevski, Sofia

Església russa, Sofia

Fòssil Ammonit gegant (Museu Història Natural, Sofia)

Sofia

Bulgària

2011-07-11T09:29:00.000-07:00

Del 15 al 24 de juliol em podreu trobar aquí;

http://mogilica2011.heliosclub.net/

Fan hamburgueses de merda

2011-07-07T09:07:00.000-07:00

Atenció, no tinc més remei que transcriure literalment la notícia que ha aparegut avui a l'Ecodiari. M'he cagat viva:

Fan hamburgueses de merda

Un laboratori d'Okayama ha desenvolupat la "shitburger" a partir dels llots del clavegueram

Mitsuyuki Ikeda mostra la carn sintètica obtinguda a partir de la femta del clavegueram.

Diversos mitjans de comunicació, entre els quals el Daily Mail o Pravda, s'han fet ressò de l'invent de l'investigador japonès Mitsuyuki Ikeda, de l'Okayama Laboratori, que a partir d'un extracte de proteïnes de la femta humana ha realitzar carn sintètica per crear la primera hamburguesa a base d'excrements, que ja ha estat batejada amb el nom de " shitburger " (merdaburguer).

El projecte es va iniciar quan una empresa encarregada de controlar el clavegueram de Tòquio es va adreçar als investigadors d'OKayama per trobar una manera de processar l'enorme excés de femta humana acumulada en aquesta superpoblada ciutat. Després d'examinar el compost dels fangs i llots provinents del clavegueram, l'investigador Mitsuyuki Ikeda va descobrir que contenien una gran quantitat de proteïnes a causa dels bacteris que s'hi desenvolupaven.

Així, els científics van extreure les proteïnes de l'excrement i les van combinar amb altres substàncies per crear un filet artificial. La 'carn' que es produeix com a resultat té un contingut del 63% de proteïna, el 25% de carbohidrats, el 3% de greixos i el 9% de minerals. Per fer el producte semblant a una carn natural, els científics la van acolorir de vermell i hi van afegir proteïna de soja per millorar-ne el sabor.

Els primers voluntaris que gosar tastar la nova 'carn' van dir que el seu gust és molt semblant al de la carn natural. No obstant això, de moment són pocs els qui que volen provar les hamburgueses batejades com shitburgers . Els científics opinen que es tracta d'una barrera psicològica, pel fet que la gent sap d'on ha sortit aquest 'menjar'.

Tanmateix, els científics esperen que les persones s'adonin dels beneficis d'aquest producte. L'ús de la carn sintetitzada podria reduir la contaminació del medi ambient i estalviar alguns recursos necessaris per a la ramaderia. El preu de les shitburgers encara és molt més alt que el cost de la carn natural, perquè inclou les despeses per a les investigacions, però s'espera que baixaria molt si el producte aconsegueix una acceptació massiva.

Xavier Borràs

Podeu veure el vídeo de la notícia que tampoc té "desperdici" (aquests no "desperdicien" res!). Jutgeu vosaltres mateixos:

http://www.ecodiari.cat/noticia/6944/fan/hamburgueses/merda

Espero que no es posin gaire de moda. Fa temps que sabem que mengem més merda que res, però, potser mai s'havia posat tant en evidència. Deixarem de ser vegetarians per a passar a ser coprofagiatarians? Què n'opinaria un budista? hi ha sacrifici animal?

Mira per on

2011-06-26T04:21:00.000-07:00

No és tant terrible de prop, allò que sovint ens fa por de lluny

Evgueni Evtuixenko

El calàpet, una vida a la mà de déu

2011-06-09T14:00:00.000-07:00

L'altre dia vaig fer una excursió pel nord de Ciutadella. Per un dels paisatges més insòlits que Menorca ens depara. El litoral rocós entre Calespiques i Punta Nati és totalment pla i mancat de sòl. La geologia és semblant a la del Migjorn menorquí, bàsicament calcàries miocèniques. Hi destaca el pont d'en Gil.

Aquí la tramuntana i bufa fort i la manca de sòl fa que la vegetació que hi trobem sigui una autèntica al·legoria a la lluita contra els factors climàtics més severs de Menorca. Potser la vegetació herbàcia ja ha començat a agostejar, però vet aquí que moltes de les plantes que allà hi sobreviuen tenen en aquesta època de l'any la seva floració.

Primer de tot en destaquen les tapereres. Precioses flors blanques amb uns estams lilàcis desmesurats. Dues àvies anàven a cercar tàperes i de fet comentàven que en podrien recollir fins ben entrat el juliol.

A primera línia de mar, les coques marines o ensopegalls (Limonium sp.) lluien unes flors liles. El socarrell també floreix ara (Launea cervicornis). En concret aquest té unes flors compostes de color groc molt simpàtiques, però el que més crida l'atenció són les seves branquetes en forma de banya de cérvol (d'aquí l'epítet cervicornis). També ensumàvem el donzell marí i desenes de llagosts sortien botant a cada pas.

En un dels abeuradors que vam trobar pel camí s'hi estava produint un fenòmen que vaig trobar fora de lloc. Bé, més aviat fora de temps. No vull pas dir que la còpula de dos calàpets (Bufo viridis) sigui una qüestió pecaminosa, però l'abraçada entre els dos individus es produia uns quants mesos després del que ho havien fet els seus congèneres.

Tinc la sort de poder observar la basseta que hi ha al camí de Rafalet de març a maig, gairebé cada dia durant aquests mesos i us puc assegurar que a principis de març ja hi han ous i que a dia d'avui, gairebé tots els cabots (o capgrossos) ja s'han metamorfitzat (sona a power ranger això).

Enguany ha estat un any dolent per aquestes bestioles úniques. Poques pluges a l'abril i el maig i uns centenars de cabots han quedat atrapats entre el fang de la basseta que finalment s'ha eixugat.

Pel que es veu els calàpets de Punta Nati han trobat en aquell abeurador les condicions òptimes per arriscar la seva descendència, i és que confiar en el temps sempre té el seu risc. De fet, en aquesta ocasió pot ser que la jugada no els hi surti gens malament, perquè aquell abeurador està alimentat artificialment per a abeurar a les ovelles que amb dificultats pasturen entre els còdols de Punta Nati i potser si, que aquests ous (he llegit que entre uns 10.000 i 15.000 ous formant un llarg cordó de 2 a 4 metres) arribaran a bon port.

Mira si en són de curiosos aquests animals que quan arriben les pluges de tardor, a finals d'agost principis de setembre, tornen a intentar-ho. No vé de 10 o 15 mil ous més tu!. Si hi ha sort i la pluja i les temperatures benevolents acompanyen potser aquests ous arribaran a ser calàpets abans d'acabar l'any, però, si per contra la temperatura comença a disminuir, els cabots aguardaran pacientment dins de l'aigua fins que la primavera els porti millors temperatures per completar la seva metamorfosi.

Això si que és viure a la mà de déu. Tota una loteria.

I diu la història que la princesa va fer un petó al calàpet i es va transformar en príncep...

No sap pas aquesta monarca el que en podria aprendre d'aquest animal, a deixar la joies i viure el moment, fins que l'aigua ho permeti.

Recorrent el sud de Menorca amb kayac

2011-06-09T13:27:00.001-07:00

La nostra idea era fer la cara est de la Mola de Fornells, però aquell dia va voler bufar de tramuntana, i de valent, així que vam decidir refugiar-nos a la costa sud.

Sempre em pregunten: Què prefereixes al sud o el nord de Menorca?

Ara m'adono que a vegades contesto una cosa i d'altres tot el contrari. I és que un no pot decidir-se. Platges blanc marfil banyades de turquesa amb coves d'aquelles amb estalactites o penyals abruptes, arenes de colors passionals amb illots feréstecs resseguits pel verd primaverenc?

I és que amb aquesta qüestió no hi ha blanc o negre o més ben dit, turquesa o blau marí. Qui es pugui decidir per una zona de Menorca és que no coneix les demés. Cada dia descobreixo racons més acollidors, amb més personalitat.

Vam sortir de Cala Galdana, ja era tard, per allà les 7 del capvespre però teníem pensat fer nit a Trebalúger. No ens vam poder estar d'espiar totes les coves que trobàvem pel camí i és que el Migjorn té això, el que els barrancs solquen a la terra, la mar ho esculpeix a la mar. Algunes de les coves eren profundes i ens faltava llum i valentia per endinsar-nos-hi del tot. Ho deixaríem per l'endemà.

Al arribar a Trebalúger vam pujar torrent amunt. Vigilant no malmetre la vegetació de ribera. Més d'una vegada i he vist llanxes amb motor. Vam quedar a dormir a la cova que dóna el torrent. La lluna brillava damunt els nostres caps. El matí refrescava però el bany era ineludible. Vam continuar un poc més cap a l'est, descobrint Cala Fustam i Escorxada. És un gust descobrir-es desertes a aquesta hora i aquesta època de l'any. Però això s'acaba nois.

Després d'un bany privilegiat, reculem cap a ponent. Tornem a passar per l'imponent pont de n'Ali, és tant ample i alt que hi passen les barquetes. M'aturo embadalida, una vinjola hi ha trobat niu a mig camí. L'espectacle ornitològic és audible, vinjoles (falciots) i ballesters perseguint-se com si es tractés d'un joc (qui sap). Els gavians, alguns ja em polls, atents a les nostres palades. A un no li va agradar gaire que m'acostés el penyal, i després de pensar-s'ho uns segons es va tirar a intimidar-me (ho va aconseguir) tal com si d'un falcó es tractés.

El falcó resguardava l'entada d'una cova alterosa, els cagaires nadant junts.

Mitjana ja havia acollit a uns quants turistes, l'estiu s'acosta al·lots. Arribem a Cala Galdana.

Fins a la pròxima aventura amb kayak, una nova manera de veure aquesta bonica roqueta enmig de la mar.

Fa molts anys... érem petits

2011-05-31T12:32:00.000-07:00

Ay estas mujeres que no me comen naaá!!!

2011-04-05T10:02:00.000-07:00

La venjança és un plat que es serveix tebi, tebi com la paella...

700 anys de saviesa

2011-03-21T09:14:00.000-07:00

Les arrugues de l'escorça

la cicatriu, qui sap si d'un llamp

n'és part viva de la història

un indret, una alzina, un instant.

Si apleguen al voltant

cossos, rialles, suspirs

i la melancolía de 700 anys.

ALZINA DE S’ALQUERIA BLANCA (arbre singular)
Espècie: Alzina, Quercus ilex
Data de catalogació: 11/06/1993.
Terme municipal: Ferreries (Menorca).
Ubicació: Es troba a uns 200 metres de les cases de s’Alqueria
Blanca.
Propietat: Privada.
Descripció: Les dimensions són espectaculars, amb quasi 170 cm de
diàmetre de tronc i més de 30 metres de diàmetre de capçada. Les
branques més baixes s’estenen horitzontalment i arriben a tocar el
terra en algun cas. La base fa més de cinc metres de diàmetre.
Edat: 600-700 anys.
És l’alzina amb major diàmetre de tronc de les Balears i l’arbre més
gros de Menorca. Té un aspecte colossal, ja que crea una superfície
d’ombra sobre el terra d’uns 800 m2. El seu estat és molt bo, amb
una gran producció d’aglans.

Nyam

2011-03-09T04:34:00.001-08:00

El déu sol

Eclipsi al Delta

2011-02-05T09:07:00.000-08:00

Estarem quinze anys més en poder experimentar un moment com aquest i depenent d'on ens trobem del planeta.

Fotos d'un dia d'eclipsi solar al Delta, el 4 de gener a les 7:45 minuts, el sol va sortir mossegat de la mar i a les 8:25 es trobava en el seu punt màxim del seu joc del cuit i amagar.

Aquí unes boniques fotos de les cosines gaudint del moment que en Jaume ens va tirar.

Vacances de creixement personal a cavall d'una furgo

2010-10-31T03:37:00.000-07:00

Avui és l'últim dia d'octubre, d'octubre del 2010. A fora diluvia, les piscines estan tancades, la valentia no suficient com per anar a córrer davall la cortina d'aigua, ... Retrobo les ganes de tornar a escriure a aquesta pantalla de records.

Aquí van les experiències viscudes durant les meves vacances al nord d'Espanya, el passat agost, on la Montse necessitava marxar de vacances o petava, i va decidir no petar. El temps ha fet enterborlir una mica les paraules de la llibreta de viatge, però espero poder-ne plasmar les sensacions.

Dissabte 14 d'agost Donsoti-Miranda de Ebro
Primera nit amb el meu amic Ian, ens hem retrobat altre cop a la llera del riu Ebre, aquest cop, uns quants quilòmetres més amunt, a Sobrón.

Diumenge 15 d'agost
Bany matinal (11 hores), fred però agradable. Enfilem cap a Herrán, al Parc Natural de Valderejo. Desperta la furgo, resseguim un canyó bonic amb parets verticals foradades per la carretera. Més tard enormes camps de girasols, carreteres tranquil·les tot i ser diumenge 15 d'agost. Arribem a Herrán. Sense ni veure tantsols cap casa enfilem caminant el "Desfiladero de Herrán", del riu Purón. El riu Purón transcórrer per aquí durant 4,2 quilòmetres d'impressionants parets verticals i forja gorques i salts d'aigua al seu pas. Margues i demés calcàries moldejades per l'aigua. No puc evitar de fer-me un bany sota la incrèdula mirada de l'Ian. Els aranyons estan madurs, el bruc florit, malves i xicòries... Penetrant aroma d'espígol.

Les móres encara estan verdes però alguna ja es pot menjar. Mmmm...

Ens endinsem al bosc de rivera, avellaners, pollancres, salzes,... de tot. Enormes vaques lleteres pasturant; el paradís dels bovins. De cop, contrast, amb majúscules. L'ombra dels avellaners es perd on comença un immens prat verd. El "desfiladero" queda endarrera, el verd prat ens porta a l'antic poble abandonat de la Ribera. A principis del segle XX hi vivien unes 90 persones, més tard 60, fins a quedar-ne tant sols el testimoni de les parets de pedra calcària d'unes antigues cases. Això si, l'església, gran i ben situada aguanta i sobreviu (Església de San Roque y Felices... bonic nom). Unes pintures gòticques (S.XIII-XIV) ens mostren com el cristianisme més fervent mostrava a Adam i Eva com els més grans pecadors sota l'atenta mirada d'un trist sol.

Retornem observant els voltors, gralles i orenetes cul blanques, danses d'amor. L'olor d'espígol ens acompanya. Les noves sabates de l'Ian comencen a fallar. Arribem al poble altre cop. Festividad de San Roque, missa i peregrinatge dles habitants del poble i rodalies. Nosaltres movem la furgoneta més a prop del curs del riu. El xiuxiueig de l'aigua córrer no ha parat d'acompanyar-nos en aquest inici de viatge. I que duri.

Dilluns 16 d'agost
Em desperto recordant la vetllada d'ahir. Guitarres i veus de hippies. It's a perfect day, Lou Reed. Si ho ha estat.

Al matí em llevo d'hora, l'Ian ja fa una estona que passeja. El bar encara tancat, em despedeixo i carretera i manta. Segueixo el curs del riu Ebre, aquí dalt és més estret, i passo per "desfiladeros" impressionants que l'aigua ha anat solcant durant milers d'anys. Creuo l'embassament de l'Ebre, hi faig una aturada, estiro cames i veig alguns ocells aquàtics entre plantatges florits de color rosa. Agafo autovia i zum...

Ràpidament tot es comença a poblar. Res de pobles petits amb encant, passo grans urbes com Torrelavieja i segueixo direcció Oviedo. La furgoneta respon perfectament. M'atraco a la costa. Recomacions d'en Manu, ex-voluntari de Riet Vell. De seguida es deixa notar que estem en la segona quinzena d'agost i que, a més a més, és dia festiu a Astúries.. Poblets diminuts amb diminutes carreteres farcits de gegants cotxes luxosos.

Passo de llarg Celorio i Barros, però aturo a Niembro, per consideració a les recomenacions d'en Manu. Platja Toramba i platja Torimba. Boniques, de sorra clara i càlida enmig d'abruptes penya-segats. Amb prats verd lluminosos al voltant. Per gust meu a Torimba tothom va amb pèl. La caminada a la platja bé s'ho mereix, encara que les fileres de cotxes aparcats pel turó desmereixen aquest ilídic lloc que deu ser en temporada no turística.
Xapusón al cantàbric i marxem lluny dels guiris!!

Llegeixo a la guia; "Ascención al Pico Turbina". Allà vaig, estic fent nit a Pereda, a la es faldes de la sierra de Cuera, demà veuré si hi ha possibilitats de pujar; la boira i altres factors climàtics ho decidiran. De moment, la temperatura molt millor que a les fredes gorgues del Purón. Dia complert. Primera nit sola. Bona nit.

Dimarts 17 d'agost

Demà m'hauria de dutxar. Ara estic a l'aparcament de l'escola de piraguisme d'Astúries. Al costat del Sella. Però no hi haurà baixada amb caiac. El riu va buit i no vull escatxarrar-lo de bones a primeres.

Avui ha estat llevar-se a Pereda i enfilar cap a la Sierra de Cuera. Després d'una hora i mitja tot pujada arriba a la carena. Ja sé qu no està bé tenir expectatives, i avui ho he tornat a comprovar. Expectatives de veure el camí fàcil cap al Pico Turbina. Error.

Expectatives de, com a mínim, si no es veu fàcil l'ascensió al pic, tenir vistes als Picos... Error.

La sierra és guapa, si. Però al arribar a dalt, per un camí només fet per petjades de vaques, moll, enfangat i relliscós, al arribar a dalt, es veu una altra serra al davant i dues muntanyes més. No arribo a identificar quin és el Pico Turbina. La boira entre i surt quan vol i després d'intentar assecar sense èxit la samarreta, xopa de suor, decideixo enfilar cap a baix. Una bona estona més, ja que el camí encara és més fotut de baixada, has de mirar per on poses els peus a cada pas. Arribo a baix i em trobo una família que vol pujar al Turbina, encara menys preparada que jo, que ja és dir. Adolescent amb texans i Ipod al centro. Els comento els "percances". Continuen endavant, espero que a hores d'ara ja hagin tornat.

A baix el rierol dringa, no em puc estar de despilotar-me. Trobo la postura per posar-hi el cap. Que bé. Continuo bruta, però com a mínm, fresca. Merescuda siesta a la furgo. Em llevo i directa cap a Arriondes. Paro a Benia de Onís després d'una carretera de revolts i de nens pijos passant a saco (per sort, només un es fot a la cuneta i s'emprenya amb mi). Al Centro de Interpretación del Quebrantahuesos una noia m'explica les aventures del quebranta i m'orienta en la meva búsqueda de terres menys transitades.

Arribo a Arriondes, telefono a en Fernando, caiaquero del foro kayak de mar (si, sóc una friqui jo també). Estic desconsolada en veure que si poso el meu caiac en aquest riu quedarà fet un ratllador. Acaba de treballar, fem una birra i em dóna referències de per on anar, per aigua i terra. Demà he decidit anar a fer la Ría de Rivadesella i passar del riu. Ja us ho explicaré. Nanit.

Dimecres 18 d'agost

Ui, com passen els dies!

Ahir vaig acabar tant tard que no vaig tenir forces per agafar llapis i llibreta. Ara mateix estic escrivint fora les dutxes d'un càmping, m'explico. Ahir em llevo com sempre d'horíssima a Arriondas. La nit va ser molt plàcida, vaig dormir unes 8 hores. Compro alguna cosa per esmorzar, cafè en llet descafeinat de màquina al bar i llegim el diari de la província. Higènica bàsica al lavabo de la gasolinera, gran lavabo aquest!

Seguint el transcurs del Sella arribo a Ribadesella, poble de cases grans i majestuoses al costat de la ría. Me'n vaig on en Fernando em va comentar, a l'altra banda de la ría, on hi ha l'escola de piraguisme. Pregunto horari de marees, cosa que s'ha de tenir molt en compte aquí. Sembla que tot surt rodat, tinc 4 hores fins a plenamar i la ría és suficient per el meu kayak. Munto el meu sarau (kayak, manxa, carrito) davant les incrèdules mirades d'alguns matiners i ... cap a dins. La ría sembla una bassa d'oli, és molt fàcil remar i s'avança ràpidament. A banda i banda de la ría, pescadors de canya. M'endinso per algun canal, però el final sempre he de girar perquè la vegetació està molt tupida. Avanço fins on veig que l'aigua no cobreix gaire i torno en direcció contrària, cap a la desembocadura de la ría. Els de l'escola nàutica han començat l'entrenament. Van com fletxes amb unes piragües estretes, llargues... superllargues, lleugeres. Semblo una mica el patito feo aquí dins, però jo més contenta que unes pasques. Arribo fins el pont, allà on en principi m'han dit que no podia passar més (temes burocràtics) i cap a fora.

Faré una volta pel poble, hi ha mercat i tenen unes empanades de bonítol boníssimes! Llavors decideixo fer siesta al parc, i de cop telefona en Fernando. Que si vull fer una volta per la Sierra de Amieva. Ell és guarda del parc nacional i s'ho coneix perfectament. Quina sort he tingut. M'ensenya el valle de Angón i al·lucino, tenia moltíssimes ganes de banyar-me en el riu Dobra, cristal·lí com cap dels que he vist fins ara però fred que t'esmicola els ossos. Les boniques gorgues es queden sense els meus ossos enfredolits. M'explica rutes per a fer i m'ho penso, amb el 4x4 passem per tot arreu, però amb la furgo ja seria una altra cosa. De totes maneres m'ha portat fins a un lloc on no sembla haver-hi turisme, un altre Picos de Europa, i com diu en Fernando, els veritables Picos de Europa. Els fajos grans i frondosos a banda i banda dels camins per on passem, les vaques asturianes, de serrell blanquinós i morro morenet semblen no amoïnar-se pels centenars de mosques que reposen sobre elles.

De tornada a la furgo, m'indica un càmping a la costa on podré per fi dutxar-me amb aigua calenteta i rentar roba, que ja se m'han acabat les existències. Bonica carretera que atravessa la sierra del Sueve fins a la costa. Demà la tornaré a fer.

Dijous 19 d'agost

Escric amb butllofes a les mans. M'he fet la Ría de Villaviciosa amb molt de vici. Això de les marees és impressionant, ara aigua, ara et quedes estancat. He tingut molta sort i quan he arribat al Puntal (per la ría de Villaviciosa), la marea estava pujant. He muntat el xiringuito; kayak, manxa i vinga, ría amunt. Hi havia molts de límicoles i ardeids (martinets bàsicament), sortien volant al meu remar (si, una putada, ho he intentat evitar però es veu que això dels kayaks no s'hi acaben d'acostumar). He parat un moment a un salicorniar a menjar alguna cosa. He quedat ben enfangada i al tornar a l'aigua he hagut de caminar un bon tros enfonsada entre els llims. Suposo que he estat remant unes tres hores, li he agafat el tranquillo a les zones molt someres i a la força final del mar cantàbric. Dutxa amb cassola i sabó a la platja del Puntal, repleta, com no, d'eucaliptus.

Començo a conduir i una llumeta i soroll estrany de la furgo es queixen. Què et passa guapa? Oli.
Vol oli tu. Li dono de menjar i un alemany simpàtic m'ajuda amb al meva poca traça amb el motor. Me'n surto bé. Busco lloc per dormir i, fent més o menys voltes arribo aquí, al mirador del Fito, amb unes vistes magnífiques a Picos, aquest cop si, sense núvols. Demà m'hi tornaré a endinsar.

Divendres 20 d'agost

Uf, quin dia més variat. La veritat és que el lloc per dormir era inmillorable en el sentit de paisatge, aquest matí he vist aixecar el sol de de l'est, damunt del mar, atravessant els núvols baixos de la costa i il·luminant els picos d'Europa que hores abans eren banyats per la llum de la lluna i les estrelles. Però tot i aquesta circumstància idíl·lica, no he tingut bona nit, no ho ha estat perquè dos cotxes han arribat amb la música forta a fer el que haguéssin de fer i també pel dringar de les vaques, i suposo també per la meva inquietud espiritual. He tingut un malson. M'ha acompanyat tot el dia i m'he sentit trista. Hi ha dies per tot.

M'ha agradat l'experiència de voltar sola aquests dies, però necessito gent que estimo amb què compartir coses avui. Bé, el que he fet, ja que m'he llevat d'hora per aquest propòsit, ha estat desfer la carretera cap a Arriondas, Cangas i arriba a la meca turística de Picos. El Naranjo de Bulnes, Pico Urriellu. He fet un aparcament molt lloable amb la furgo, n'estic orgullosíssima.

I des de Poncebos he enfilat cap a Bulnes amb l'esperança de trobar un racó tranquil per parar. La veriat no havia menjat res i l'hora i mitja de pujada m'ha fatigat força, les vistes immillorables, però tot i ser d'hora, ja es comencen a acumular turistes. Per sort el sol encara no es deixava entreveure entre les parets de roca a banda i banda del riu Cares. A l'arribar a Bulnes, poblet de temporada, no he descansat. De seguida he tornat a enfilar cap a baix amb tots els meus pensaments ballant al cap. No ha estat per res desaprofitat però segurament en podia haver gaudit més. Foto al pico Uriellu i fugint de la multitud, que a aquelles hores ja comença a ser un parc temàtic. Pujava tothom amb ple solasso i maquetat decathlon, amb pals i estris dignes d'alpinistes.

Al arribar a baix al cotxe he constatat que algun simpàtic havia arrencat l'adhesiu de CAT de la furgo. Me cagum la roja tu.

Surto amb la intenció d'arribar a algun lloc amb cobertura i telefonar a l'Ian, per saber a on és. Finalment paro al gran pàrquing ja conegut del Centro de Interpretación del Quebrantahuesos. Telefono a l'Ian, no està lluny. Condueixo i condueixo per arribar a on és ell, ja a Cantàbria.

Només arribar al poble on havíem quedat veig a un home de cabells viscuts amb un pal caminant...

Necessito una siesta i la faig dins la furgo. Em desperta la intensa calor. Fem una volta per Cabezón de la Sal (tela el nom). Ens informem a l'oficina de turisme i decidim resseguir el curs del riu Saja. L'aigua sempre porta bons auguris. La zona és poc turística i les plantacions d'eucaliptus i pins deixen pas als fajos. Parem a Bárcena Mayor, poblet històric i tot i ser turístic, molt bonic i agradable. Fora del turisme de costa i de picos, tot és millor.

Continuem cap el Centre d'Interpretació del Parc Natural Saja-Besaya i demanem directament un lloc per anar a dormir, prop del riu. Ens indiquen i ens dirigim cap allà, agafem una pista forestal preciosa i verda, fajos i aigua ben avinguts. Parem, caminata de rigor al costat del riu, identifiquem bons llocs per refrescar-se demà al matí. Bonic sopar amb espelmes i incens i ara aquí, a dormir. Estic altre cop acompanyada, ben acompanyada, i amb ganes de continuar el camí, em porti a on em porti.

Dissabte 21 d'agost
Ens llevem en aquest lloc magnífic, em refresco una mica, parts baixes i altes, i bé, tot el que la glaçada aigua del riu em permet. Emprenem camí altre cop, i només fer pocs metres, si, s'encén un llum de la furgo i un xiulet irritant es dispara. Oh my god! El símbol del panell de la furgo no és gaire consolador; una exclamació!

Parem, mirem les instruccions (la primera vegada a la meva vida que miro les instruccions d'un cotxe). Els frens. I ara què, no n'hi va haver prou amb la història de l'oli? sembla que aquestes coses amb persegueixen. El líquid de frens està bé, el fre de mà, també... Anem altre cop al centre d'interpretació, una noia, superamable, em deixa telefonar pel mòbil, la grua vindrà a veure el què. Mentre l'esperem parlem d'ocells i mamífers amb la noia del centre. Realment estem en un entorn natural immillorable. Li demano llocs per nadar i ella ens comenta que al poble on vam estar el dia abans. Bé, hi tornarem. Després d'averiguar que quan les pastilles de fre comencen a gastar-se però encara pots fer uns 10 o 12.000 quilòmetres més sense cap perill (ja té ous!), la furgo comença a avisar-te, reprenem el camí cap a Bárcena Mayor. És dissabte i tot és més turístic, però agafem un camí i arribem a un lloc fantàstic, el riu fa une gorgues impressionants i ens banyem a totes les que trobem. Decidim passar la nit aquí, demà vull llevar-me d'hora (a veure si és veritat) , vull dir suficientment d'hora per poder-me banyar amb pilotes en aquest magnífic lloc.

Diumenge 22 d'agost

Ens llevem en aquest entorn paradisíac i ens banyem sense ningú, lliures i vius. Marxem direcció a Reinosa i per allà convido a l'Ian a dinar un menú en un restaurant, diu que fa més de 20 anys que no entra en un restaurant, i no sé, em fa com a il·lusió convidar-lo. Llavors em despedeixo d'ell per segona vegada en aquest viatge i continuo un viatge boig cap a Bilbo, a veure en Raúl.

Allà són festes (una de les tantes), veiem els focs artificials i parlem amb el seu amic entusiasta dels voltors. Després d'un dia llarg i de molts quilòmetres, me'n vaig a dormir en un altre escenari del viatge.

Dilluns 23 d'agost

Recados per Bilbao i em compro un altre llibre ja que ja he acabat el que m'estava llegint. Aquest cop agafaré Sin Notícias de Gurb, per somriure una estona. Per fi comença altre cop el viatge, direcció Burgos. Anem al naixement del Nervión, allà veiem tritons a dojo. Un vàter sec ens estimula el sentit crític, i discutim sobre l'ecologisme i jo què sé què més. Passem per poblets de la castella, visitem les coves dels portugueses, passem per Lechedo i Hierro i quedem a dormir en un prat amb vaques enmig del no res. Deixem una figa i alguna cosa més per la guilla, que no ens vé a visitar.

Dimarts 24 d'agost

Parem a Hierro i compro un pot de mel per en Luis, crec que li agradarà saber que li he comprat en un poble que només hi viu una persona, i vaja personatge! un abuelito d'aquells que acaba el paquet de tabac i el tira al terra, amb chapela i pèls a l'orella, amb 5 gossos com a companys i desenes de gats. Ens ensenya la seva casa i sento com si hagués reculat un segle. Però és infinitament reconfortant aquesta sensació. Anem a veure els aguiluchos cenizos pels camps de cereal i intentem veure les ungles dels cernícalos primilla (com a mínim)... res, matí ornitològic i visita a un castell fet de còdols del riu per un senyor que tenia una il·lusió de construir alguna cosa a la seva vida. Com la Sagrada família per Gaudí, mai el veurà acabat del tot, però la resta del món en gaudirà. Dinarem amb al família d'en Raúl a Nofuentes, d'on venen els seus pares, és un lloc bonic per a trobar-se amb la família. Em donen peres, te de roca i el viatge ja es comença a acabar... Me'n vaig a Pamplona.

Dimecres 25 i Dijous 26 d'agost

A Pamplona em retrobo amb l'Esther (melocotón mío), amb ella, en Ricardo i dos amics seus, abandonarem la meva estimada furgo per a partir cap a Aguastuertas, al pirineu aragonès. Ells tenen una furgo superequipada i val la pena aprofitar-la. Dormirem a Aguastuertas on la lluna plena apareixerà darrera la mola del castillo de Acher. El matí seguent passegem per Aguastuertas fins a arribar a Ibon d'Estanés. Jo no em puc resistir d'allargar la caminada fins a la riba de l'estany, on em despullo i m'hi fico a dins i em sento viva, ben viva!

Els aufranys i xisclars de les marmotes ens acompanyen la tornada, recullo milenrama i arribem altre cop a la furgo. Bany a una bonica poza de Echo, i carretera fins a Pamplona. Última nit de vacances pel nord.

Dijous 26 d'agost

Surto de Pamplona (bé, Cizur Mayor) i arribo a Donosti, allà m'esperen els cosins i els cosins del cosí. Pedal a baix i fins a la plana de Vic.

Hi havia una vegada... una parella de xòrics

2010-07-08T10:06:00.001-07:00

Avui hem tret aquesta notícia, és una anècdota ben bonica www.gobmenorca.com

Tot va començar un bon dia de primavera d'ara fa ja tres anys. Una parella de xòrics (Falco tinnunculus), va decidir instal·lar el seu niu a la sortida de la campana extractora d'una nau industrial de l'empresa Plastimoda, a POIMA.

Malauradament, aquell any quatre polls van caure dins la campana extractora i van morir fruit de la impregnació amb els líquids utilitzats per la manufacturació de les peces que l'empresa produeix. A partir d'aquell instant, el personal de l'empresa va decidir deixar d'utilitzar aquella campana amb determinats productes, salvant així la possibilitat de que es tornés a repetir un incident semblant. A la primavera del 2009 es van recuperar tres polls que també van caure a la campana extractora, que en aquell moment ja no s'utilitzava al detectar la presència de la família de xòrics ja per tots coneguda. Gràcies a la inestimable ajuda dels voluntaris del Centre de Recuperació, aquells xòrics van ser recuperats i alliberats amb èxit.

Tot sembla indicar que aquesta parella ha trobat en el forat de la campana extractora de Plastimoda un veritable niu d'amor, perquè enguany hi han tornat a criar. Després d'una desafortunada baixa d'un primer poll que va caure durant un cap de setmana quan els operaris no es trobaven a l'empresa, l'administrador es va comprometre a vetllar per la supervivència dels polls. La seva admirable perseverança, fent guàrdies durant els caps de setmana per si queia algun poll i la no utilització de la campana, ha fet que enguany els altres polls hagin sortit endavant. Gràcies a l'ajuda altre cop dels voluntaris del Centre, un altre xòric que va caure del niu i sense possibilitats de sobreviure per ell mateix, ha pogut ser alliberat a la natura, aquest cop, en una finca amb acord de Custòdia.

En Stefan, l'administrador de l'empresa, s'ha compromès a posar fi a la caiguda de polls de xòric posant una reixa que eviti que aquests s'esmunyin per la campana, tot i les dificultats estructurals que aquesta operació comporta. Volem agrair a totes les persones que han fet i fan que històries com aquestes tinguin un final feliç. Tornem a la natura el que ella ens ha donat.

¿chi lo sa?

2010-06-25T07:31:00.000-07:00

Quan de temps passa del vull voler al vull o del no vull voler al no vull?

Detalls del Delta

2010-06-25T06:42:00.000-07:00

Meticolosa fragilitat

Del no res, impertèrrit

Aire fresc als ports

De comeflores a comesoles

Bombolletes fràgils repletes de desitjos... arribeu a bon port

Planeta interior

2010-06-20T15:07:00.000-07:00

He descobert un nou planeta

L'anomenen món interior

D'un sol habitant; la consciència

Pura Dictadura

Orquídies

2010-05-23T13:46:00.000-07:00

Orquídies, del grec “orchis”, testicles. Aquesta elegant família de plantes que es troba en tot tipus de climes, deu la seva denominació al fet de disposar de tubercles subterranis de forma arrodonida,que freqüentment s'agrupen de dos en dos, i s'assemblen als òrgans genitals masculins, els testicles.

Tota aquesta espectacularitat en la seva flor i l'esforç evolutiu de ser les dames de la seducció dels insectes més agosarats per acabar tenint nom de testicle.

La seva bellesa no et deixa indiferent. I per què ens agraden tant les orquídies? És com descobrir un petit tresor enmig de la immensa verdor del camp menorquí.

Tinc una nova afició

2010-04-08T15:30:00.001-07:00

Tinc una nova afició. Descobrir l'amor que ens brinda la natura:

Tendre, dòcil, enfiladís... amb espines

De pedra. Esculpit per les llàgrimes del mar

Peça a peça

Viure a Menorca, 1a part

2010-04-08T15:07:00.000-07:00

El sol se'n va, la lluna em ve a buscar

Posidònia, reina del mar i de la comoditat

Enmig del camí

Acompanyada solitud

2010-03-02T09:06:00.000-08:00

Serà el secret enfocar-ho des d'un altre punt de vista? (o us penseu que boto tant?)

Un cop coneixedor del secret, falta trobar la manera de col·locar-se en la posició apropiada, i aquesta, no és pas tasca fàcil

p.d:cosinet, tu si que n'has trobat la manera!

Furgonejant

2010-01-06T13:26:00.000-08:00

Qui no ha pensat mai en deixar-ho tot, pujar a una furgoneta Volskwagen i donar rumb a la seva nova vida nòmada amb la casa a les espatlles i sota els pedals?

Així és com quatre dones joves i amb empenta van realitzar la seva primera pràctica de somni utòpic a les primeres de l'any 2010.

Companyes de viatge:
Cristineta, la cousin viatgera

Gemmix, Campde sensation

Mary, com tothom sap, la boja

Montse, Calldetenix indigenous and menorcan talaioticus

Ippy o Pilarin, la torera que ens va estirar tot el camí

Calldetenes, 1 de gener 2010, 19:30 hores. Primers 250 Kms

Primer día de l'any, ressaques i poques hores dormides però no hi ha temps per perdre, l'Ippy comença el seu viatge cap el sud, buscant temps més càlids (segons les prediccions meterològiques marcades pel moment). Després de constatar que la furgo aguanta i que ens agrada conduir-la, ja entrada la nit i sent sacsejades pels vents coneguts del sud, arribem a "lo delta", el nostre paradís particular. La lluna complementa la llum dels fars de l'Ippy i ens ensenya la seva cara més plena (sempre la mateixa!). Ens desperta (bé, millor dit, em desperta) un sol rogent que s'entreveu entre les cortines davanteres.

Ens quedarem poca estona al delta ja que el nostre destí, tot i ser la ruta, ens porta cap a més el sud, més enllà de les difoses fronteres de Catalunya. Tenim temps de gaudir del rosa dels flamencs de la Tancada i passar una estoneta per Riet Vell, a recordar moments i a veure si hi havia alguna cara coneguda, aquest cop no. Carreguem provisions a Amposta i rum rum!

+ 100 Kms, Morella, la ciutat emmurallada

+417 Kms, Montanejos... roca, aigua i fum

+165 Kms, Teruel Existe

+983 Kms, carretera destí final, Vic (5 de Gener 2009)

Extrema i Dura

2010-01-06T12:38:00.000-08:00

Fechas: 5, 6 y 7 de diciembre

Tripulación: Tamara, Conchi, Budi, Chacal y Montse

Destino: PN Montfragüe, Cáceres, Villareal de San Carlos, Jarandilla de la Vera, Losar de la Vera, Garrovillas de Alconéctar y Embalse de Rosarito.

Repaso las fotos y siento nostálgia de esos días, del color dorado de los árboles caducos, de la immensa dehesa, del color oscuro de la cuarcita reflejada en las aguas de color tan cambiante como la misma luz del día. A todo el mundo recomiendo el dar unos pasos firmes por las tierras de Extremadura. Pienso en Extremadura y se me aparece la silueta de una rapaz entre ojo y ojo, cielo azul de contrafondo. Aunque para ser sinceros, durante esos días el buen tiempo no nos acompañó mucho, y el contrafondo tenía más un ténue color ceniza que azul despejado. Pero que más da, el mundo es bonito mojado o secado al sol, de la misma intensa manera.

Destaco la impresión que me dio ver volar por primera vez al Elanio azul (Elanus caeruleus). Ver de nuevo a el agradecido rabilargo (Cyanopica cyanopica) y el rey negro de Montfragüe, el buitre negro (Aegypius monachus). Los robles melojos de la Vera, las miles de grullas acudiendo al embalse de Rosarito a la caída del sol, con su resonante "ioc, ioc, ioc" y el buen hacer de las chicas de Madrid, lástima, no nos tocó la lotería, pero seguiremos compartiendo sueños juntas.

Intercanviant temps tot navegant la mar

2009-12-03T07:38:00.000-08:00

De ben segur que moltes coses no tenen un valor monetari.

De fet, aquesta peça metàl·lica és encunyada per la necessitat dels intercanvis, no de res més. Però al cap del temps aquest ús s'ha anat pervertint fins a donar-li més valor a l'eina d'intercanvi que a l'intercanvi en si. D'aquí, la importància de tornar a donar valor afegit als serveis intercanviats i no a la moneda, que és un simple intermediari per facilitar-nos el concepte final del nostre desig.

El Banc del Temps és una bona iniciativa per tornar a recordar que les monedes són això, simples peces metàl·liques que faciliten l'intercanvi de béns i de serveis. Doncs i si... eliminéssim aquestes peces?Intercanviem serveis, intercanviem temps. Gràcies al Banc del Temps el valor d'una hora de planxar camises serà el mateix que el d'una hora de classe de matemàtiques avançades, perquè aquí una hora és una hora, indiferentment del contingut. A Menorca l'experiència ha estat posada en pràctica amb el nom de Banc del Temps de Menorca, i ja he pogut gaudir d'alguna de les seus avantatges. Posaríeu preu a 5 hores navegant amb bona companyia? Doncs ja està posat, val 5 hores.

Animeu-vos a participar d'aquesta iniciativa, perquè ja se sap, El temps és or!

http://bancdeltempsmenorca.wordpress.com/anc deltempsm enorca.wordpress.com/

Passejant per la tardor

2009-11-10T08:50:00.000-08:00

Rovellons prop de Núria

Un bon tip

Pont d'en Gil

Punta Nati

Morella i lluna

Formació de grues sobrevolant Punta Nati

Fàtima

Se cierne el cernícalo...

Narcisos, Safrà i Cebes marines

2009-10-06T08:05:00.000-07:00

El ritme cíclic de la natura ens torna a oferir colors i aromes coneguts...

Narcissus serotinus, a l'illa de Llatzaret

Merendera filifolia, florit pel camí cap a la platja de s'Enclusa

Una petita tortuga, Testudo hermanii, observa el món per primera vegada

Les cebes marines també omplen el camp de color passades les pluges

Son Saura del Sud

2009-09-27T00:15:00.000-07:00

Fills de la lluna, naturalesa perible

Aprendre a dir adéu

2009-08-28T00:04:00.000-07:00

En algun racó de Menorca...

... el sol se'n va cada dia

Per fi, muntanyes

2009-07-14T07:29:00.000-07:00

Arreplego els apunts de la llibreta de viatge i encara hi trobo pètals de flors...

Ja fa algunes setmanetes que he tornat i per desgràcia, aquell record de l'insignificància de l'ego entremig de les muntanyes es va esborrant, però si m'aturo, el penso i el busco, torna a mi.

De tant en tant és necessari comprovar que som tant petitons que no pot ser que s'acabi el món per res del que ens pugui passar. A Suïssa les muntanyes m'esperaven immòbils, immunes als passos dels viatgers que les marquen momentàniament amb les seves soles, fortes, estàtiques i serenes. Una serenitat envejable. Com m'agradaria sentir-me tant íntegra com una muntanya! i que n'és d'irònic que me'n digui com una...

Champéry, muntanya, xocolata i founde; saborejant els arquetips suïssos

Després d'una nit anhelada de tren arribava a Ginebra, i és que jo volia viatjar.

Allà m'esperava la Núria, i sabia que volia pujar muntanyes.

El meu primer dia ja el vaig dormir a les muntanyes, a Champéry. Quan arribàvem amb el tren, després de resseguir el gran llac Léman, els núvols començaven a plorar. Però era igual, els Dents du midi s'alçaven heroics davant nostre. La Cristine, companya del jardí botànic on també treballava la Núria ens havia convidat a passar el cap de setmana a una de les cases més grosses que mai he estat i que possiblement mai més estaré, 100% suïssa. Tota de fusta, amb centenars d'anys d'història suportats per les bigues. L'entorn era immillorable. Arribar i moldre tu.

Vista dels Dents du Midi des de la "caseta" de fusta

Vull deixar constància que per la meva experiència els suïssos són uns màquines del senderisme. No només ho demostrava la Cristine ("alé, alé!!!") sinó també els seus rètols impecables que orientaven al "pulgarcito" més despistat. El temps que t'indicava per fer una ruta l'havies de multiplicar més o menys per 1,5. Bé, i si ets curiós de mena i t'agrada tafenejar basses, fulles dels arbres, floretes, insectes i demés, multiplica-ho per 2,5 directament.

De ruta!

El primer dia vam caminar fins a les faldes dels Dents Blanches, frontera amb la France.

El segon dia, marató al Llac d'Anthme. La Cristine no hi havia tornat a pujar des de feia més de 15 anys, i la veritat va valdre la pena, tot i que realment em vaig preguntar sèriement si no hagués estat prudent fer-me un seguro mèdic. Allà als 2003 metres d'altitud l'estiu no existeix, o si més no, no existeix com l'entenem aquí (us puc dir que ara a casa meu estem a 31 graus), la neu em descol·locava l'esquema cíclic del pas de les estacions.

Llac d'Antheme a 2003 m d'altitud

Vaig descobrir la botànica alpina de les mans de la Cristine, i aquest despertar ja em va acompanyar durant tota la resta del viatge. Les flora alpina és de colors intensos.

La Cristine, una suïssa autèntica

De volta a Ginebra agradable sorpresa al descobrir que també existeix la paraula gratis a Suïssa. Vaig voltar amb una bici per guiris tot el dia. Com ja va sent habitual en les meves escapades al món exterior, i aquest cop amb més motiu, no podia deixar de visitar el jardí botànic i la veritat és que podria quedar en bona posició després del de Dublín. Bany al llac Léman, un dels més grans d'Europa i plaer al contemplar els milans negres sobrevolant la ciutat.

Au revoir Ginebra, Ciao Milano

Entro a Itàlia i es deixa notar. Una carabiniera d'allò més "figgeta" es mira amb lupa el document d'identitat d'un immigrant de l'est que seu el meu costat. Em sap greu, però em venen ganes d'escopir-li al guants de pell rotllo "femme fatal" que porta. A partir d'allà l'exactitud de dècimes de segon del tren suís passa al no desconegut retard mediterrani. Però bé, sóc amant del mediterrani, i ja em va bé alliberar-me una mica de la pulcritud suïssa per uns dies.

Aquesta escapada a Itàlia té un motiu, Roberta. La Roberta m'ensenya Verona, Brescia i el llac Garda.

Llac Garda

Provo la pizza de la mama, els espaguettis al pesto i tot de pastissos d'allò més elaborats, i és que on hi hagi una bona mamma...

Valle di Blenio: Mil passos, mil flors

Quan vivia al Delta de l'Ebre vaig conviure amb la Mary, una biòloga suïssa italiana. La Mary ha tornat a casa i allà hi vaig anar: Lugano.

La Mary, cipollina, em va recomenar que anés al Valle di Blenio, famós per la seva flora alpina, gent d'arreu d'europa peregrina fins a les seves muntanyes per observar-ne floretes. I no n'hi ha per menys!Vaig passar 4 dies en una cabana a Dotra, a una hora d'on et deixa l'autobús. Des d'allà emprenia cada dia una ruta diferent i em passava el dia fent de heidi i deleitant-me amb la immensitat de les muntanyes, les seves formes, el colors brillants i còmics de les flors, els xiulets de les agosarades marmotes i endinsant-me amb els meus pensaments.

Fent de Heidi entre prats i rierols

El més destacat:

*Dötra-Gana Negra-Passo Lucomagno-Aquacalda-Dötra (altura màxima 2463 m)

A les 8 del matí enfilo cap a Gana Negra. Una pujadeta forta, les vaques m'acosen, em fan caminar més depressa. Arribo a una cabana; 2 gosses i un home. El cartell indica tres hores per arribar al Paso Lucomagno. Sé que me n'hi estaré forces més. Una orquídia blanca de pètals prims, no l'havia vist abans per aquí. Toco neu. Una mena de safrà (blanc majoritàriament i algun de lila) surten a les vores de les clapes de neu, on aquesta es desfà. Pujo més, el camí està força malament, possibles esllavissades d'hivern. Es senten xiulets de marmota a banda i banda, ressonen. Els ocells també els acompanyen. Veig les marmotes, no sembla importar-li's que estigui per allà. Petjades a la neu. Pas di Cadreigh i Pas de Gana Negra, 2463 m. Més neu. Observo l'Arnica montana impressionada. Moltes de les flors de Champéry. No veig la Gentiana vera, només la Veratrum album. Aquestes dues plantes s'assemblen molt quan no estan florides, però una, la primera, presenta les fulles anteposades i se'n fa un licor de les arrels, en canvi, l'altra és tòxica.

Crocus albiflorus sortint del desglaç

Lago de Sta.Maria, paso Lucomagno

Baixo fins el llac Sta. Maria (Lucomagno). És gran, però no m'impressiona molt. Retorno pel sendiero naturalistico Lucomagno que va a Aquacalda. Pel camí m'aturo a una de les basses a uns 1970 m d'altitud, hi trobo el "triton alpestre" (Triturus alpestre alpestris), després veig basses amb capgrossos i tritons i més tard una amb capgrosses i granotes. No semblen competir entre ells tritons i granotes. Als rierols hi créixen multitud d'orquídies, la més abundant, l' Ophrys immaculata, de fulles pigallades. Finalment, a la tornada a Dötra puc contemplar l'estrèpit dels trencanous o nocciolaia (Nucifraga caryocatactes), quina passada de bitxo.

Triturus alpestris

El pino cembro (Pinus cembro) és abundant a aquesta zona, hi ha la Selva Secca, amb arbres de més de 300 anys d'edat. El trencanous recull les pinyes a la tardor en previsió per l'hivern, aquests "amagatalls" oblidats, fan que el bosc es pugui regenerar amb nous arbres.

*Dötra-Lago dei Canali- Passo del Sole (2376m)-Pizzo Colombe o Campanitt (2545)- Lago Campanitt-Passo della Colombe (2381)-Dötra
Les imatges parlen per elles mateixes.

Ranuncle i muntanya del Campanitt de fons

A dalt del Paso Colombe, i una tempesta expectant

Sempre hi ha temps per meditar...

Més ranuncles, aquest cop blancs i el Campanitt de fons

A la cabanya de Dötra, un regal diví un arc de sant martí doble

*Piotra-Cadagno

L'altra banda del Campanit
Arnica a tutiplén i peixets en llacs alpins

Llac alpí

Arnica montana, la reina antimals

A Suïssa també tenen invasores

La Mary treballa monitorejant dues plantes invasores, una és l'Ambrosia artemisifolia, el seu pol·len crea moltes al·lèrgies a la població, i l'altra és l'Heraclium mantegazzianum, originària de l'est d'europa, la gent la troba bonica (jutgeu per vosaltres mateixos) i la planta/ava al jardí, al tocar-la et crema la pell.

Danger: heraclium mantegazzianum

Alguna de les milers de flors que vaig poder observar a Suïssa:

Gentiana sp.
Geranium robertianum

Gentiana bavarica
Ranunculus montanus

Aconitum vulparia

Miosotis scorpioides

Aster sp.
Potentilla aurea

Pedicularis verticillata

Poa alpina

Anthyllis vulneraria

Salix reticulata

Bartsia alpina

Dryas octopetala

Hedysanum hedysaroides

Gentiana sp.

Eriophorum scheuchezeri

Biscutella laevigata

Soldenalla alpina

Viola biflora

Linaria alpina

Silene dioica

Lilium martagon

Trollius europaeus

Estels al cel

2009-06-14T14:02:00.000-07:00

Xiuxigeix a cau d'orella al fil que regne el seu moviment.

Petits actes magnificats a l'horitzó, sempre serens, àgils, sense presses.

És avui quan un estel m'ha mostrat una manera de viure la vida. Quan més pressa, més ensopegues. Quan més esperes controlar, més frenesí. Quant més patiment, més se'n desencadena.

La recepta és fàcil, llançar el teu estel al cel, confiant amb el vent. Mantenir les mans fermes, sense encartonaments. Ínfims moviments a les regnes, es magnifiquen al cel. No calen grans esforços, només serenitat. L'estel flueix amb el vent, però és l'anclatge ferm que decideix cap on va, sense confrontaments. Donar corda i veure'l ben amunt, enfora, facilita les coses. Els qui dominen la tècnica, només acariciant el fil, desencadenen grans proeses. Creen i descreen, fan i rectifiquen amb igual intensitat. Igual que fas, desfàs i continues volant. M'han ensenyat els principis i m'han dit; "ara només et queden hores de pràctica".

Doncs això, a practicar.

Qui té l'hort ben proveït, amb poc pa va tip

2009-05-12T13:53:00.000-07:00

Us en recoredeu d'aquell projecte d'hort que es va iniciar una bonica jornada de feina el passat 15 de març? Doncs ja té aquest aspecte!

Ja n'hem tastat els enciams, mostasses, rúcules i espinacs.

Cada dia té més color, els carbassons ja floreixen i les tomatigueres comencen a enfilar. Ens hem apuntat a tractar les plantes amb plantes i intentem portar-nos bé amb cargols i llimacs (on n'hi mengen quatre ni mengen quatre... mil!!!). És interessant veure com cucs i someretes (porquets de sant antoni) airegen la terra i com els poriols (marietes) aprofiten el pugó. És tot un ecosistema el de l'hort!

Carbassó florit

Caputxina i gota

Encara ens queda molt per aprendre, però de moment, estem molt contents.

"Neix ben verd

i mor ben roig,

és més buit

que el cap d'un boig."

El senyor pebrot!

For a happy life; Mind clear and bacon

2009-05-10T11:20:00.000-07:00

Aquest és l'Ian, un personatge de conte, i tinc la sort de ser la seva amiga.

El millor antídot a la superficialitat, sens dubte.

Fa uns dies que va venir a passejar-se per les platges de Menorca, compartint pensaments, emocions i peus amb arena aferrada.

I aqui el fruit de les nostres divagacions: "For a happy life; Mind clear and Bacon"

Pedelant Formentera

2009-05-10T10:24:00.000-07:00

Les tres city bikers

Turquesa, rosa, pigallat

Peus florits

Fent camí entapissat de flors

Molinet (Silene cambessedesii)

Podarcis pityusensis

Es pot dir que ja he trepitjat totes les illes Balears (exceptuant illots, es clar). M'ho arribes a dir fa 2 anys, abans d'emprendre l'aventura menorquina, i segurament no m'ho hagués acabat de creure. La veritat és que estic molt contenta d'aquests descobriments illencs, mediterranis, la vida aquí té un altre ritme, si és que el saps intuir (sinó, com a tot arreu, acabes deixant-te endur pel virtual ritme frenètic i superficial de la societat de la immediatesa).

Eivissa és un destí suggerent després de descobrir Formentera, però fora de l'abast de la pau espiritual en estació estiuenca... haurem d'esperar.

Aquí us mostro algunes de les instantànies formenterenques, amb els seus colors turquesa, les seves aigües cristal·lines, els seus endemismes de bonics colors...

Igualment he tornat a constatar que la bicicleta és un vehicle i company de viatge ideal, el cos s'hi va adaptant i el ritme de la pedalada és ideal per assaborir els paisatges.

Fenologia de la vida: Barranc de Binigaus

2009-05-05T14:09:00.000-07:00

El passat 18 d'abril tot una festa de flors al barranc de Binigaus...
Les estrelles del dia, les senyores orquídies:

La ballarina cubana...

Mosques vermelles, Ophrys tenthredinifera (2)

Mosques blaves, Ophrys vernixia

Abelletes, Orchis conica

Galls sards, Serapias nurrica

Altres convidats a la festa de colors:

Boca de dragó borda, Bellardia trixago

Coll de colom, Muscari comosum

Estèpera blanca, Cistus albidus

Campanetes, Briza maxima

Xuclamel, Gladiolus illyricus

Planta, Sembra i Cria, i viuràs amb Alegria

2009-03-15T03:35:00.000-07:00

El president de la Generalitat, Francesc Macià, va fer cèlebre el lema de "la caseta i l'hortet".

Diuen que la cura d'un hort és l'única afició que dóna més del que s'hi posa. L'hort és una afició i un estil de vida. Per a molts és un ideal.

Des de Menorca, per afició, ideals, i perquè no dir-ho, gana de bons aliments, ens hem embarcat en aquest projecte d'hort. La veritat, és que no sé si serà molt productiu, però de bonic, n'és una estona. Ahir va ser un dia especial, no sé si les llunes eren propicies per a la sembra, però el que està clar, és que l'ambient, si que ho era.

Feu-hi una ullada:

Treball

Recompensa

Descans

Fenologia de la vida

2009-03-15T03:29:00.000-07:00

Romulea (Romulea sp.) Migjorn.

Salveu-me els ulls

2009-03-15T03:09:00.001-07:00

SOL

LLUNA

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Salveu-me la mirada; que no es perdi!

Pels ulls puc sortir enfora i beure llum

i engolir món i estimar les donzelles,

desfermar el vent i aquietar la mar,

colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Miquel Martí i Pol, 1977

Sa Gallina menorquina

2009-03-03T10:49:00.000-08:00

No acostumo a penjar fotos meves al blog, però, tot sigui per la supervivència de les races autòctones!!

"Són aus d’aspecte vigorós, inquietes, de cresta senzilla i grossa, cara vermella amb les orelletes blanques i en forma d’ametlla i barbons ben manifests. El plomatge és de color negre verdós brillant, i amb les potes, tarsos i dits de color negre o pissarra fosc. El pes viu mitjà dels galls adults és de 3’430 quilos, en tant que el de la gallina és de 2’945 quilos. El color dels ous és blanc i el seu pes mitjà és de 60 grams, mínim. "

Us ben asseguro que aquesta era bastant més grossa!

Per si en tenieu algun dubte, el bitxo en qüestió és així:

Fenologia de la vida 2

2009-03-03T10:31:00.001-08:00

Més cosetes:

Bòlitx (Chrysanthemum coronarium)
Torralbet, Ciutadella.

L'abundància i vistositat de les sees flors fan del bolitx una planta emblemàtica de la primavera menorquina. En el llenguatge de les flors, la varietat groga d'aquesta planta significa: "m'estimes?"; i la blanca: "oblida el passat". Antigament, els joves arrabassaven les lígules o flors exteriors dels seus capítols i es demanaven: "m'estima o no m'estima?", per saber si el seu amor era correspost.

Assa (Leucojum aestivum)

Barranc Macarella.

Fenologia de la vida

2009-02-22T08:47:00.000-08:00

Amb la imminent arribada de la primavera enceto aquí un apartat anomenat "Fenologia de la vida", on apuntaré els esdeveniments periòdics que la natura ens ofereix. Una manera agradable d'observar el dinamisme cíclic de la natura, de la vida natural.

Ja han florit les primeres orquídies, margalides de mar, caramuixes... comencen a bellugar-se les sargantanes...

Ja ha florit:

Senecio rodriguezii (Margalida de mar)

Narcisus tazetta (Narcís)

Binimel·là, 13 de Febrer (Fotos mòbil!!)

Anemona coronaria (Anèmona)

Algendaret, 22 de Febrer

Ophrys fusca (Mosques negres)

Ophrys lutea (Mosques grogues)

Lotus cystoides (Trèvol femella)

Asphodelus fistulosus (Cebollí)

Podarcis sicula (Sargantana italiana)
Alcaufar, 22 de Febrer

La Plana; la cara i la creu

2009-02-01T08:16:00.000-08:00

La vida no atura... el temps passa i el món es mou.

La cara:

Feia molts i molts d'anys, però molts, que no tornava a St.Pere de Casserres.

La creu:

Mita-la, dempeus, amenaçadora...

http://www.nomat.org/

Mélange Nadal 2008

2009-01-30T08:24:00.000-08:00

Doncs bé, aquest Nadal he tornat a terres catalanes... aquí van els relats que he rescatat dels meus apunts de viatge: Delta i Ports.

L’altre Sud

Heus aquí un bocinet de terra que em té el cor robat. Com més en descobreixo més m’enamoro.

A les acaballes del ja passat any vaig retornar al Delta per retobar-me amb els camps d’arròs, els moixons, la mar, els erms, les basses, els capvespres, amb la plenitud del paisatge i amb el cel enorme d’aquest paratge. Amb l’Ebre. Amb els meus records.
L’anada, del més fatigosa; pluja i més pluja damunt del parabrisa. El premi; arribar a l’observatori de la Tancada i descobrir sorpresa com 5000 flamencs amb donen la benvinguda. El dia era fred, gris, ventós i les mans s’enrosien com les plomes dels amfitrions de la Tancada.

El temporal de llevant que assetjava a tota la costa catalana havia engolit el trabucador, el Fangar també estava intransitable (pels humanoides), el seu far, semblava sorgir de les profunditats del temple de Poseidó.

El romanticisme dels reflexes del primer capvespre. La serra del Montsià reflexada sobre les tranquil·les aigües de l’Encanyissada, el sol acomiadant-se. Un centenar d’arpelles sobrevolant el canyissar.

Descobreixo sorpresa una òliba caçant als marges de darrera la Casa de Fusta, quina traça. Arriba un mascle d’esparver cendrós i l’acosa perquè marxi. Ella no es rendeix.
Espero que la lluna brilli per abandonar el Delta.

Sopant amb en Cristiant a Amposta, em poso al dia de les noves del Delta i de les seves gents. L’endemà l’acompanyo a un tour que fa amb uns clients per l’hemidelta sud (www.audouinbirding.com). Ocells i més ocells arreu. Parem a Riet Vell, quins records!

Retrobament amb els companys del Delta, una birreta amb la Cecile, en Lluís...

L’endemà no em puc estar de creuar el riu amb el transbordador Garriga, quins temps aquells quan el creuava cada dia amb la bicicleta per anar a l’Ecomuseu!
“Hola rubia”, l’al·lot del transbordador. Quina sensació més gratificant la de ser recordat!

Torno per Riet Vell (http://www.rietvell.org/) per a omplir-me de més nostàlgia. Parlo amb l’Ignasi, de la reserva, del Delta. Malauradament no tot són flors i violes. Els que retorneu a aquest paradís després d’un període llarg d’abstinència deltaica veureu com han canviat les coses al marge esquerra del riu. Un “bonic” passeig de formigó ha arrebassat l’encant i part de la salut d’aquest omnipresent riu.

Em despedeixo del Delta i enfilo cap a Ports. Un altre paradís desconegut. Allà em retrobo amb els pseudogironins, quin goig! Passarem el cap d’any al poblet de Besseit, quin encant!

Matarranya, Ulldemó, la formosa font de la Balanguera...

Hi havia tanta aigua per tot arreu que no vam poder resseguir el curs del Matarranya com teníem pensat... desil·lusió?No!Alegria per veure tanta aigua per tot arreu!!!

La nit de cap d'any... inoblidable!! Quina gent més acollidora!Un sopar digne de cap d'any, fideuà pastat amb gambes sudafricanes, raïm i campanades a la plaça de l'església per compartir els últims moments de l'any amb el poble. El campanar no toca. El cava esclata igualment. Benvingut 2009! Llavors formidable festeta amb els majors del poble, encara deuen recordar els bailoteos d'unes biòlogues del més animades... Quin plaer sentir-se alliberat!

Ei, ha estat tot un plaer compartir-ho amb valtros. Gràcies.

La Bassa Verda...existeix!!

2009-01-18T10:03:00.000-08:00

Ja he conegut el que per a mi era ja la mítica Bassa Verda.

És un lloc xulíssim, un altre magnífic raconet de món que amaga aquesta illa.

A més, en una època boníssima, les pluges han caigut en abundància, i la bassa estava rebossant...

Pel camí varem topar amb uns elegants cavalls menorquins. He de reconèixer que a mi aquest animal m'impressiona un munt. Sense cap mena de dubte els prefereixo observar entre tanques i calèndules que no pas enmig de jaleos...

Va de poesia

2008-12-21T13:05:00.000-08:00

Estic agradablement sorpresa d'haver descobert alguns poetes menorquins. Espero deixar aquí constància d'alguns dels versos que més m'han agradat.

Combinar la mar turquesa amb versos salats, una delícia.

Vull ser deixeble del petit príncep

i no renunciar mai a cap pregunta.

Tot el que m'envolta és interrogant

que només desvetllo amb respostes petites,

en l'esforç que suposa respondre

i definir-se en cada cosa que esdevé.

Guillem Alfocea, de Calidoscopi

Segurísima

2008-12-14T08:01:00.000-08:00

"Recuerde el alma dormida

avive el seso e despierte

contemplando cómo se pasa la vida,

cómo se viene la muerte

tan callando,

cuán presto se va el placer

cómo, después de acordado,

da dolor;

cómo, a nuestro parecer,

cualquiera tiempo pasado

fue mejor."

Jorge Manrique

Tierra de hazañas épicas, ríos,olivos, pinos e ilustres poetas...

El primer impacto llega al ver las interminables hileras de olivo que peinan la tierra desnuda. Luego llegan los pinos, y más pinos. Descubres cascadas atrevidas que discurren entre los cortados, cachos de nieve que se resisten a desaparecer...

He pasado tres días por estas tierras, y aunque no suficientes para abarcar la immensidad de la sierra, al reseguir las curvas de sus carreteras, su paisaje te inspira historia y naturaleza.

Conversando sus gentes más mayores uno se da cuenta de la hospitalidad que el sitio emana.

Las últimas nieves habían despeinado a los olivos, más que listos ya para la temporada de la oliva. En sus pueblos se veían gentes llegadas del norte de África para la recolecta.

Fuímos al nacimiento del río Mundo, cabaloso en sus inicios (ya sea por las pasadas lluvias o el deshielo), brotando de una cueva como si de de magia se tratara. Este es uno de los afluentes del Segura, que discurre hacia las tierras de Murcia, serán los mismos borbotones de agua que caen por sus inicios los que llegaran a brotar de los aspersores de los campos de Golf?
La idea romántica de este paisaje se desvanece en un mero instante.

Allí cientos de turistas nos concentramos para hacer las fotos de rigor que el sitio se merecía, aquí he colgado algunas, tanto del río de agua como del río de gente.

Aves. Pues la cosa no estaba muy movidita, pero aquí está la lista de pajarillos que vimos estos días:

Bubulculus ibis

Ciconia ciconia (en el aeropuerto!)

Gyps fulvus

Falco tinnunculus

Falco peregrinus (en el aeropuerto de madrid!)

Picus viridis (canto)

Ptyonoprogne rupestris

Motacilla alba

Saxicola torquata

Turdus philomenos

Turdus merula

Parus ater

Parus cristatus

Sitta europea

Cyanopica cyanopica

Garrulus glandarius

Pyrrhocorax pyrrhocorax

Corvus corax

Passer domesticus

Milvus milvus (ya de vuelta a Madrid)

Y precioso el detalle de una ardilla, delicada, ágil y oscurísima cruzando la carretera. Tengo que decir que esta imagen quedó grabada en mi mente, y ayer mismo, al ver cruzar una tórtola turca por la calle donde trabajo, me dio la sensación de volver a ver este mágico animal saltarín...

La visita al castillo mudéjar de Segura de la Sierra bien merece una visita sin prisas. Dicen de este bonito pueblo que los musulmanes lo consideraban un peldaño hacia las nubes. Y es que la silueta de su castillo, a 1240 m de altitud, se divisa desde varios puntos de la zona.

De vuelta a Madrid con el coche los bosques dan paso a los bloques de pisos, y así a coches y más coches... el paisaje se metamorforfiza en pocos cientos de quilómetros...

Última caña,tapita y momentos de buena compañía en un bar de Moratalaz.

Grácias Tamarix por este viajezuelo, pasan los años pero hay cosas que afortunadamente nunca cambian. Te quiere tu catalufa. Un besote.

I tu, series el teu amic?

2008-11-22T08:11:00.000-08:00

Hi ha un programa de ràdio que m'agrada molt, L'ofici de viure, a Catalunya ràdio.

Ahir el programa es titulava "Gairebé ningú no m'estima" i un tertulià va fer una pregunta interessant; " I tu, series el teu amic? ". Jo crec que si, però de ben segur m'enviaria a la merda més d'una vegada.

Heus aquí un relat que he escrit.

I TU, SERIES EL TEU AMIC?

Un dia la Montse va trobar a la Montse. Tot i que no s’havien vist mai una davant l’altra, es coneixien d’allò més bé. El que sabien de segur eren les coses que no els agradava de l’altra, però tot i això, ambdues sabien que es durien bé, que amb l’altra potser emprendrien les coses que mai s’havien atrevit a fer soles.

Era una ocasió formidable per a descobrir-se, per a apreciar aquells aspectes que els agradaven de l’altra, però que no solien transcendir mai en les seves vides, ja que la seva ment estava sempre pendent d’analitzar les seves mancances.

Van decidir que ho passarien d’allò més bé. Era senzill, totes les seves aficions eren comunes. Pujaren a la furgoneta i enfilaren carretera avall, no tenien més destí que els meravellosos paisatges naturals que la seva ment havia fabricat. Escoltaven cançons de la Janis Joplin i cantaven embogides, abandonant totes les tensions d’estar amb desconeguts. La carretera era només per elles.

La carretera es transformà en camins, i els camins en caminois de terra. Tot imbrincat dins un paisatge herbàci de tardor, la temperatura era més aviat fresqueta, però els últims rajos de sol del dia els acariciaven la pell, i els donaven l’energia que aquell precís moment requeria. Observaven extasiades la bellesa que tenien davant els seus ulls, i sabien que el que sentia una, era exactament el que sentia l’altra. Això les feia encara sentir-se més extasiades, sentir una pau harmoniosa dins seu, que compartien amb tot el que les envoltava. Afinitat eterna.

Encara no havien parlat, però no els feia falta. Coneixien massa bé les seves pors i els seus dubtes. Les seves emocions. En comptes d’encetar una conversa que potser les hagués reafirmat com a éssers existencials, però que no hagués donat resposta a les seves qüestions, varen simplement, continuar fent, deixant fluir cada instant amb el que més els venia de gust.

S’estiraren al capdamunt de la furgoneta, el cel no podia estar més estrellat, no hi havia lloc per a cap estel més, tot estava en equilibri. Cap estrella era més lluminosa que l’altra, cada una havia trobat el seu lloc i el seu moment.
Les dues Montses imaginaren països llunyans, exòtics, on elles descobrien paisatges, personatges, aromes i gustos nous, s’imaginaven construint coses, tant físiques com una casa, tant intangibles com una amistat, però tot el que imaginaven era productiu.
Sentien que estaven vivint amb la terra, i que la terra les feia viure. No deixaven passar un minut sense observar l’immensitat de la bellesa del món.

Amb les mans entrecreuades, mirant-se els ulls i a l’ànima, sentiren que ja era hora de tornar i emprendre de nou les seves vides. Estimaven la tendresa que els despertava l’altra. Per fi s’admiraren i es desitjaren coratge. Es posaren dempeus al sostre de la furgoneta, i s’elevaren, poc a poc, fins a deixar de sentir el contacte amb l’automòbil. La lleugeresa dels seus cossos les va sorprendre i agradar de la mateixa manera. El seu vol cap a el firmament era plàcid i ferm. Des dels seus somnis d’infància no havien tornat a volar mai.

Egipte, el poder de suggestió de les formes

2008-11-16T11:05:00.000-08:00

L'excursió d'avui m'ha inspirat per pensar en 410 milions d'anys endarrere...

Riu-te'n de l'afany d'immediatesa de la societat actual! Es clar que malaurada o afortunadament la vida humana no dóna per tant.

Així és que fa 410 milions d'anys, les plaques tectòniques d'Àfrica i Europa van col·lisionar, i així va començar la història geològica de Menorca. És l'illa més vella de les Balears, i no deixa de ser bonic, imaginatiu i místic pensar que és filla d'aquesta col·lisió de plaques que evoquen a pensaments i sentiments tant divergents, però a la vegada tant pròxims físicament... ens erigim fills d'Àfrica i Europa!! i és aquí, enmig d'aquest mar nostre...

Doncs avui els meus ulls han retratat el que abans només havien vist en pàgines de llibre. Amb la Mariona hem anat a les penyes d'Egipte (per fi!) i el que més m'ha captivat han estat aquestes formes sinuoses de tons terrosos que s'elevaven davant els nostres ulls com intentant comunicar-nos les aventures del seu passat ancestral.

Les formes recordaven a textures quotidianes, algunes com a esponges de terra. Els colors terrosos, de marró fang cap a beix clar, es solapaven, encavalcaven i mesclaven. Autèntiques obres d'art. I és que la natura sempre ens ofereix l'art més exhuberant, el traç més delicat.

Com caramels de toffe, moldejats pel temps en segles, milenis, milions.

Intentaré esbrinar de quines roques es tracta, m'han dit que eren dunes fòssils, però poc tenen a veure amb les altres dunes fòssils que havia vist abans.

Entre les cavitats de les roques, hem descobert sorpreses crisàlides i erugues mortes de Lymantria (Lymantria dispar), més coneguda com a "lagarta peluda" (se l'anomena o se l'insulta?), eruga que ha propiciat polèmica a Menorca pel fet de si s'ha de fumigar o no per aturar a aquest lepidòpter defoliador.

El lloc (masia) abandonat d'Egipte és ben curiós. La casa, coronada amb una cara de fang, del que amb poca dosis d'imaginació esdevé un faraó, ja que a banda i banda hi té unes piràmides perfectes. Es veu que ja fa molt de temps que aquest lloc s'anomena així. A mi em costa poc imaginar-ne una història d'amor tràgic que connecti les riberes del Nil i les entranyes de terres d'ullastre de l'illa de Menorca. Però el cert, és que no sé de què li ve aquest nom.

El camp està molt verd de les últimes pluges, avui he pogut reconèixer les plantetes de les quals vam estar parlant ahir al curs de Plantes Medicinals al parc de l'Albufera des Grau. He recollit fulles de trepó (Verbascum sinuatum) , malva(Lavatera cretica) i plantatge (Plantago lanceolata). N'hauré de comprovar les propietats a veure si en puc fer algun ungüent. He vist una mata (Pistacia lentiscus) enorme, la més gran que hagi vist mai, ja ho vaig dir en ocasió, els arbres a Menorca són petits, però els arbusts, són gegantins...

Bé, s'ha acabat el cap de setmana, sortosos els ulls que poguessin contemplar aquestes boniques formes tots els segons del món.

Una altra dosis de capvespre a Son Bou, si us plau

2008-11-04T10:00:00.000-08:00

Córre, afanyat, abans no es pongui el sol,

i reposa la teva ànima damunt la duna més alta.

Escolta'ls a ells i a tu mateix,

el mar com parla amb les ones,

l'arena, com parla amb el vent.

Tu em parles als ulls, al nas, a la boca...

Ets tot per mi.

Observa aquella parella que observa l'infinit,

mirant les seves vides des de molt enfora.

Renuncia a la llum i al contacte suau amb l'arena.

Mentre només les teves petjades donen fe de la teva existència, aquí i ara.

Difumina't amb el cel de tempesta, el mar engoleix el teu rastre.

Sa lluna saluda.

Avui he fet tard, un altre dia, arribaré més prest.

Ha florit el safrà

2008-10-19T11:28:00.000-07:00

Aquest ha estat un cap de setmana a l'aire lliure (bé, l'aire sempre està lliure no??);

Un dissabte amb velo

Que bonic és tornar a descobrir Menorca! Després d'un any reconstruint un trencaclosques de paisatges encisadors pel Camí de Cavalls, emprenc una nova aventura (que de ben segur m'enganxarà d'allò més) i començo a descobrir la trama de camins interiors que com a bronquíols pulmonars entrellacen talaiots,cales,poblacions,pedres,arbres,parets seques i demés elements imprescindibles del caràcter genuí d'aquesta illa.

Ahir dissabte, vaig estrenar la meva nova i flamant bicicleta de la millor manera imaginable.

Surto de casa, baixo les escales del piset amb la bicicleta a remolc. Motxilla, casc, camí.

Deixo endarrere l'asfalt de la ciutat, enfilo el camí de santa maria (de fet, no tinc ni idea d'on vull anar, només sé que vull deixar endarrere el ciment), després enllaço amb el camí vell de Malbúger(crec que es deia així) i al·lucino amb un caminet de conte de fada i fullets trapelles. Els ullastres s'arrapen a la paret seca com si en volguessin sortir i el terra s'entapissa de roques de marès com si d'adoquins naturals es tractessin. A vegades es fa difícil mantenir-se en equilibri, així que vaig al tanto. Llavors encavalco camins de noms del més poètics (Camí Negre, Camí d'en Claudi, Camí Vell de Sant Climent...) i segueixo encegada l'itinerari de Trepucó - Cales Coves.

Em sento superbé allà dalt, la meva velo i jo, descobrint perspectives noves de racons que ja havia estat, d'altres que no, però tot és nou i sorprenent (m'encanta l'emoció de descobrir!).

Em dic que sembla que hagi arribat de nou a aquesta illa.

Les rogetes (Rubia peregrina) broten a banda i banda del camí, són ben tendres, d'un tacte diferent a la de les excursions peninsulars. Algun galzeran amb fruit (Ruscus aculeatus) donen un aire més humit al paisatge. De fet, es nota que ha estat plovent últimament, he d'esquivar alguns bassals i la terra és de color cafè torrat.

Altre cop aquell aroma... hi ha una floreta que em despista els sentits!! és una olor dolça, recorda a la de les flors de baladre, però aixeco el cap i no en veig cap. Ja fa dies que quan surto m'embriaga l'olfacte, però no puc atinar d'on prové...

Continuo endavant, endavant, sense mirar endarrere, amb l'emoció de veure amb què em toparé a la pròxima pedalada. Uns núvols amenaçadors comencen a desafiar-me, però ni cas tu, no és moment de tornar endarrere. L'amenaça esdevé realitat física, i comencen a caure unes gotes grosses i pesades. Jo pedalo més ràpid, com si així les pogués esquivar. Per ventura meva dura poc. Reconec ja l'últim tram del camí cap a Cales Coves. Em deixo endur per una baixada del més lleugera, sense pensar en la feixuga tasca que tindré per tornar a pujar i enfilar el camí cap a casa altra vegada. Deixo la bicicleta i decideixo fer una volta per les coves. Quatre soters (Hieratus pennatus) sobrevolen la cala i en fan una estampa del més bonica per recordar.

Vinga, ja és hora de tornar a casa i gaudir dels records del dia.

Diumenge de sol i platja amb na Núria

Avui amb na Núria hem anat a Cala Pudent. Fèiem comptes d'anar a Egipte (ja fa dies i més dies que xerro d'anar-hi! per cert, no em refereixo al país, sinó a un lloc de Menorca) però el final les circumstàncies i l'improvització ens han portat fins a la mar.

Avui feia un dia radiant. El dia acompanyava. Enfilem camí de cavalls des d'Arenal de Son Saura cap a Cala Pudent.

Per fi ha florit el safrà!!M'encanta. El recordava des de l'any passat, quan entapissava el camí de Cales Coves a Cala'n Porter. És preciós. Aquest espècie és la Merendera filifolia, però també hi ha una altra espècie a la illa, el Crocus cambessedesii, que n'és endèmica.

També han florit les margalides (Bellis sylvestris) i el bruc d'hivern (Erica arborea). Ja ho diu el refrany La tardor és la primavera de l'hivern!!

Fem el mandra tot estirgassant-nos a l'arena de la platja, el sol ens acaricia les galtes, els grans de sorra s'immiscueixen arreu...

Caminem una miqueta més i decidim tornar. Ei, però si encara és molt d'hora, tenim encara temps per gaudir de llum natural. Anem a prendre alguna cosa a Es Grau. Mireu quina postal més bonica d'aquests dos moixets, de ben segur, els que s'ho passaven més bé de tots els que érem allà.

Capvespre a Son Bou

2008-10-10T13:07:00.000-07:00

ALTRA AURORA PER A NOSALTRES

Què som? Centaures àgils en la fosca

percaçant horitzons, en ruta sempre,

o bé arbres hissats damunt l'escorça

d'altres arbres que foren i concreten

la quietud del nostre viure estàtic?

Inútilment ens cercarem. Cal perdre's

en la nit sense albada per conèixer

què som i quina mà ens governa els actes,

i és en va que bastim brillants projectes

i conjuguem mots atrevits, cercant-nos

en cada cosa, en cada mot.

Som éssers

projectats a un futur sense mesura

i ens cal morir perquè l'oblit perfecte

ens faci néixer, altre cop, sabent-nos.

Miquel Martí i Pol. De Paraules al vent (1951-1953)

Ja som tardor

2008-09-28T11:05:00.000-07:00

Definitivament s'ha acabat l'estiu, les primeres pluges de tardor varen donar el toc final a les molt viscudes festes de Gràcia (veure la foto de les corregudes, just davall el meu carrer!!).

Les primeres pluges de tardor han donat un aire més sentit a aquesta època de canvis i de transformació. Perquè l'any no comença l'1 de gener, l'any comença quan s'acaba l'estiu i tothom s'ha de replantejar la seva existència o tornar emprendre allò que havia deixat arraconat durant uns mesos on tot s'hi val.

Però bé, Menorca segueix sent bonica i misteriosa. Avui he anat d'excursió amb els companys de la SOM, i he tingut l'oportunitat de pujar al far de Favàritx. Funcionant des del 1922, a 47 metres sobre el nivell del mar i amb un abast de 16 milles, aquest vell amic segueix funcionant dia si i dia també. A una sala de dins l'edifici del far hi ha un tresor d'andròmines,peces de col·leccionista, hi hem pogut veure els antics sistemes de funcionament dels fars, amb llums fotoelèctrics que funcionaven amb llum solar i gas comprimit, i coses d'allò més kitsch del qual el funcionament no he acabat de comprendre però m'ha impressionat. He imaginat la vida del farer.

Llavors hem anat caminant fins a el Macar de Morella Nou i pel camí hem gaudit d'unes vistes impressionants al far de Favàritx, a les platges de Tortuga i fins a l'illa d'en Colom.

El primer narcís ha florit (Narcissus serotinus) i els últims lliris de mar (Pancratium maritimum) florits deien adéu a un estiu calorós i dispersaven llavors de negre carbó damunt l'arena blanca i fina.

També hem vist dues àguiles peixateres (Pandion haliaetus) que volaven juntes damunt nostre.

Aviat arribaran més hivernants. De moment només em queda estar alerta i intentar gaudir de dies de tardor com aquest, un sol radiant i bona companyia.

Enllaçant les columnes d'Hèrcules, crònica d'un viatge al Marroc

2008-09-01T12:55:00.000-07:00

Allà, entremig dels continents de Calpe i Abila, neix un Mediterrani, que resguardat pels dos pilars d'Hèrcules s'estén cap a Orient tot remullant escenaris èpics mitològics.

Així que un dia 9 d'agost, tres al·lotetes de la plana de Vic s'aventuren a creuar aquell bocí de mar, aixecant la vista per veure si també a uns quants de mils de quilòmetres d'altitud, cigonyes, milans i demés immigrants del cel, es dirigeixen cap a terres més càlides (i tant més). No hi ha sort, el dia s'acaba i a nosaltres encara ens queda tot un continent per estrenar.

Tànger amb "Mucha Paranoia"

És important arribar a Tànger a les 12 de la nit per a rompre prejudicis inicials. El cert és que no en teníem gaires bones referències, tothom ens havia comentat que el més important era creuar el port el més ràpid possible i desempallegar-se d' "embaucadors" potencials. I així ho vam fer, com si ens hi anés la vida, caminàvem àgils entre una multitud de gent i de colors desconeguda, sense rumb fix, intentant considerar quina era la millor elecció per tal d'arribar al nostre primer hotelutxo. Després del desconcert inicial i de la fatiga crònica que ens atorgaven les nostres motxilles, vam deixar-nos emportar per un homenet llarg i prim, que deia que ens portava a l'hotel, jo no me'n refiava ni un pèl i n'hi vaig deixar constància.Tot ziga-zajant per la Medina (laberint), em deia mig cridant "Mucha paranoia, Mucha paranoia!", i de fet, tenia tota la raó del món. Des d'aquell moment, hauria de començar a deixar aquesta paranoia pel camí, canviar el xip, i gaudir de noves maneres de fer. Vam arribar al nostre primer hotelutxo, dos llits per a tres persones i bany "no t'hi fixis (gens)", però més contentes que unes pasqües. El nostre embaucador potencial no va resultar ser res més que un Aladín. Dormir no ens va costar gens, i estàvem decidides a seguir endinsant-nos en aquest país.

Tetuan i la realesa

No érem les úniques que ens havíem dirigit a Tetuan a passar el dia, també hi havia el rei Mohamed VI (الملك محمد السادس للمغرب) que segons ens havien comentat, passava l'estiu "treballant" al Palau Hassan II i visitant alguna de les boniques platges de la regió. La ciutat estava plena de valles i molta policia i militars es congregaven als voltants del palau. Passejar per la Medina és una experiència no apta per les persones que s'estressen fàcilment, allà no cal estar al 100% per percebre amb tots els sentits. La cridòria, la multitud de colors i sobretot els aromes (no sempre encisadors) són tant intensos que és impossible no quedar-ne empatxat. Fugint de la multitud i de les "potencials vendes" vam arribar a una zona de la Medina on es cremaven les escombraries i s'hi abocava la runa. Els vailets hi jugaven a mig pas tot preguntant-nos "Comment tu t'appelle mademoiselle?".

Gaudíem de la nostre primer contacte amb els dirhams, tot dinant en un bonic restaurant i bevent un vi que no tornaríem a provar en aquestes terres. No recalàvem en el fet de que era facilíssim comunicar-nos amb castellà amb tothom, ja ens arribarien moments de més dificultats i vergonyes lingüístiques fora de l'antic protectorat espanyol. Vam conèixer el simpàtic "Echameagua" a l'oficina de turisme, que ens va contagiar de simpatia i amb ganes d'emprendre el viatge altre cop.Tetuan va ser un entrenament per començar a viatjar, Xauen apareixia en la nostra ment com un destí del més seductor.

Xauen;kif, parxís, muntanyes i tranquilité

Per fi arribem a Xauen, cerquem lloc per estar-nos, i ens sorprèn la tranquil·litat i bellesa del poble. Colors blaus i blancs que recorden a les illes hel·lèniques i uns carrers tant nets que no semblen reals. A Xauen vàrem conèixer en Mohamed, un noiet tant encantador i agradable que ens va tenir dues nits jugant al parxís amb ell tot sent l'enveja de la placeta més acollidora del poble. Puc afirmar que és la persona que més em va agradar de Marroc.

Com sabreu Xauen és conegut pels seus cultius de kif, més coneguda en el món occidental com a marihuana. El nostre nou amic ens va introduir en el tema i vam riure plegats una bona estona, tot compartint un dolcíssim tè. Vam contactar amb una cooperativa local (Xauen rural) que promovia el desenvolupament rural de la zona tot potenciant la producció local de diferents productes i la formació de persones com a guies per tal de fomentar-ho com a producte turístic. Vam decidir anar a fer una excursió amb un dels seus guies el dia següent. La nit abans del dia següent, però, vam jugar a parxís amb en Mohamed i els seus amics, i rebre una mica més de la seva hospitalitat i simpatia. No va faltar el te, el haxís, la pipa i les rialles...

El dia següent, excursió al Tisembla, allà les forces i la pressió em van fallar, i vaig recordar la nit anterior tot vomitant entre baladres i roques escarpades. Però no hi ha res com recuperar-se i seguir endavant tenint un paisatge infinit davant dels ulls. En Buxka, el nostre guia, no molt parlador però tampoc tímid, ens va engrescar a seguir un tros més amb l'excursió, la pujada va valdre la pena al veure tots aquells camps de kif que entapissaven la vall d'una manera del tot surrealista. El kif és un cultiu que han conreat els pagesos de la zona tradicionalment, i n'han viscut, des de fa temps. Un pagès i la seva família que vivia en una cabana ens va convidar al que havia de ser una tassa de te, per sorpresa nostra, ens van oferir un got de llet agra que de cap de les maneres vam rebutjar, potser no ens enteníem amb paraules, però si amb gestos, somriures i mirades, i així em van impressionar aquestes persones que del que uns en dirien res, en feien un tot. En Buxka ens va dir que a aquest pagès la Junta d'Andalucía, que havia invertit en la remodelació del poble de Xauen, li havia pres terres de cultiu de kif per tal de plantar-hi pins, no fos que els pobres espanyolitos se'ns pervertissin les nostres hipòcrites ments occidentals.

Abans de marxar volíem viure l'experiència dels Hammams, i així conèixer una mica més d'endins el món de les dones que tant sovint ens quedava fora del nostra abast. La veritat l'experiència va ser més còmica que no res més, i ens vam trobar dins d'una habitació fumejant remullant-nos amb palanganes i amb una manguera de jardí, i es clar, en comptes d'observar vam ser observades per un seguit de dones que es preguntaven per quan la vella de l'entrada havia engatussat a aquestes tres blanquetes per ficar-se allà dins.

L'última nit també la varem passar jugant al parxís amb el nostre amic Mohamed i vam conèixer l'anomenat "Pocholo de Xauen", un personatge sense desperdici. L'endemà al matí deixàvem Xauen sabent que algun dia no molt llunyà hi tornaríem.

3 catalanes, 3 francesos a Fès

Vam arribar a Fès després de 4 hores de viatge, 2 taxis, vàries negociacions i de conèixer a 3 divertits francesos (Max-Xan-Flo) que van acompanyar-nos en aquest tram de viatge cap una de les més importants de les ciutats imperials. La veritat és que no tinc moltes coses a dir de Fès, només que aquí va començar un dels nostres períodes d'inactivació, deixant-nos emportar pel ritme "shuia shuia" del país. Al arribar amb el taxi a la ciutat ja vam veure que la tranquil·litat de la que havíem gaudit a Xauen s'esvairia només al creuar la "Bab" o porta de la Medina. Fès era una ciutat plena de vida, colors, olors i sobretot, molta gent. Deixant-nos hipnotizar pel francès inconmprensible dels nostres companys, vam arribar a una casa d'una familia que vivia al Fes el Bali. Allà els companys francesos continuaven negociant el preu de l'estada, i nosaltres, més pardilles de l'habitual, no vam posar gaire entusiasme en intervenir en la negociació. Al final firmem, ens quedem allà, semblava una bona manera de conèixer com viu una família "fessiana". Com no, póster d'en Ronaldinho i entre escut del Madrid i del Barça, un quadre de la Meca.

La nostra estada a Fès es va basar en deambular per la Medina sense saber molt bé a on anàvem a parar. Els mapes de les medines de les guies de Marroc, tenen poc a oferir en quan a orientació, és millor deixar-se portar i anar a petar a algun lloc. Les madrasses estaven totes tancades per obres, i el primer dia, pecant d'ingenuitat, no ens vam deixar acompanyar a veure els famosíssims curtidors de la ciutat, així, quan el dia següent ens vam espavilar, era massa tard, divendres, dia de descans musulmà, tot tancat. Vam decidir buscar algun espai verd per tal de desintoxicar-nos de tan colorido i moviment, i vam sortir amb petit taxi de la medina cap a la Ville Nouvelle, no hi va haver molta sort, jardins tancats, i ens vam haver de conformar en un bocí d'herba no resseca en un parc del qual ens va fer fora la polícia al cap d'una estona (deien que podia ser perillós, però la veritat, no ho crec pas). A la tornada, vam entrar pel Fes el Djedid, on els locals passaven hores destinades a gaudir de la faràndula, a contemplar demostracions de dentistes que arrancaven queixals a tort i a dret, i a parlar amb curanderos que venien "viagra" del desert. Tot un espectacle.

De Fès també em vaig endur el rebombori digestiu que m'acompanyaria tots els dies al igual que el paper de wàter. La meva obstinació per veure aigua de les fonts com si fós una filla més de la ciutat em va posar al meu lloc de fràgil occidental. A partir de llavors, Stop, vaig acabar amb les meves confiances de noia de pagès.

Mecknès, Azrou,cascades i búsqueda de voiture

A Mecknès havia de trobar a l'Imane, una noia que vaig conèixer al curs de Grècia, però estava de vacances a la costa amb la seva família, així que vam decidir continuar la nostra búsqueda de cotxe iniciada a Fès. Aquest cop vam anar a petar a un Auberge du Jeunesse peculiar, que ens ensenyaria que els marroquins són molt agraïts quan els diposites la confiança per segona vegada, lliçó que utilitzaríem al llarg del viatge. Vam deambular per Mecknès tal com vam fer per Fès, però cada vegada amb una autonomia major i repetint mentalment l'estructura mental de les medines. A Mecknès em va impressionar el sobreús que els donen als ases i als cavalls. Fins i tot el escombriaires van amb carro, i pots fer fotos de postal si no enfoques les mirades tristes dels èquids. També, a la plaça pots trobar de tot i no era gens estrany veure camaleons, tortugues mores i fins i tot, mones de berberia.

El vespre a l'alberg, vam gaudir d'una vetllada amb música, uns nois que regentaven l'alberg cantaven cançons amb instruments tradicionals (impossible de recordar el nom) i les acompanyaven amb rialles. L'endemà creiem que podriem llogar un cotxe, però estavem del tot equivocades. Sense cotxe i sense rumb. Vam decidir agafar un bus cap a la població d'Azrou, el mapa el pintava de verd, i la guia en deia meravelles sobre boscos de cedre, mones i cascades.

Vam arribar a Azrou i la cosa no pintava tant bé.
Boscos, cedres, mones?? Vam anar a petar en un altre Auberge du Jeunesse, allunyant i decaigut. El millor del primer vespre va ser contemplar l'eclipsi de lluna. L'endemà al matí, decidides a cercar les cascades, els boscos i les mones vam anar a negociar amb els taxistes. Un al·lot es va oferir a portar-nos i després de negociar i negociar i negociar sense entendre'ns (quedava lluny l'època en què voltavem per terres de l'antic protectorat espanyol) vam acabar fixant un bon preu. Ens va portar fins a les cascades d'Om Er Rbia, on neixia el riu més extens de tot el país. Pel camí, sortien infants a banda i banda de la carretera destartalada.

Els infants a Marroc són el motor del poble, de ben segur que a les nostres terres els diagnosticarien a tots d’hiperactius, però són això, infants, infants de debò, tot i que moltes vegades exerceixen tasques que aquí consideraríem d’adults.

Tornem al nostre alberg preferit de Mecknès, els companys de l’alberg s’alegren de veure’ns i tornem a passar una vetllada del més agradable amb els nostres nous amics. Aprofito per a saber més sobre les relacions entre homes i dones al món musulmà, em sorprèn, com persones tant semblants poden tenir concepcions tant diferents.

Marrakesch, Essaouira i traca final

Marrakesch, la ciutat de les ciutats. Moviment i més moviment. Ens adonem que hem arribat a una ciutat gran només trepitjar l’andana de l’estació de tren. Gràcies a un noi nascut el mateix dia que jo (així m’ho va fer notar) aconseguim finalment un cotxe per viatjar cap a la costa i endinsar-nos a Essaouira, on ens espera la mar i un festival de música Gnaoua. Conduir per Marroc és tota una aventura. Carreteres estretíssimes i destartalades i taxistes conduint ral·lis pel bell mig de la “nacional”. Atrevessem poblets i el paisatge es torna sec i monoton. Arbres argan a banda i banda, fan uns fruits del qual en treuen un oli amb múltiples propietats. Fins i tot els treuen dels excrements de cabres quan aquestes se’ls han menjat, perquè no deixen bri vegetal enlloc. Enmig d’aquest paisatge el nostre clio nou de trinca comença a adquirir tons marronosos de la seva arena. Arribem a Essaouira, platja infinita, ciutat del vent i de la mar. Es veu moviment, s’acosta el festival, coneixem a un altre al·lot que ens acompanya a fer una volta per la ciutat i ens explica més coses del festival que comença. Tenim un altre dia per endavant abans de festival. Decidim perdre’ns pels caminets de la costa, tot arriscant un pèl massa, el cotxe pateix al baixar cap els penya-segats enmig de més argans i curves només aptes per a ases i camells. De cop, apareix com un miratge davant nostre un camell i un ase, a sobre, gent de pell clara, i de peu, al seu costat, uns autòctons, de pell més fosca. No hi ha dubte, guiris. Arribem amb l’ajuda del guia a una esplanada, ens mirem incrèdules el camí que hem recorregut, i ens preguntem, com ho farem l’endemà per tornar a pujar. Estem a l’extrem oest del Marroc, l’Atlàntic es presenta davant nosaltres fred i ferotge, onades grans i vent colpidor. A baix del penya-segat unes casetes de pescadors es confonen amb la terra marronosa de la costa, i aguanten les embestides de la mar i des vent. Dos al·lotets surten a rebre’ns, diuen que tenen 20 anys, però no els en posem més de 18 (estirant molt la cosa). Ens expliquen que treballen de pescadors durant l’estiu, amb unes barquetes que a mi em fan esgarrifar, tot contemplant la força del mar. Demà no podran sortir a pescar, el temps està molt enfurismat. Tots tenen ganes d’anar a fer les ibèries, arribar a Espanya i posar-se a treballar, fer diners… Intercambiem pensaments, intento engrescar-los de fer coses al seu país, d’aprofitar l’embrenzida del turisme, de voler fer coses allà on van néixer i no deixar-se emportar per unes imatges de parabòlica que totes les famílies del Marroc veuen dia si i dia també. Les parabòliques obren finestres il·luses a les gents d’aquesta terra, mostrant realitats que no són palpables i sempre incompletes.

El guia més guapo del Marroc ens comenta que fa dues setmanes que una gent va venir a robar-los-hi coses i a tallar els fils de la tenda en que s’allotjaven els turistes que acompanyaven, que anem al tanto. Ens conviden un te i parlem amb una família belga que gaudeix d’unes vacances diferents amb la seva família. Son molt amables. L’equip de guies també. Decidim dormir al cotxe, o ficar-nos-hi, perquè de dormir res de res. L’endemà al matí, amb bastanta mala cara de no haver dormit en aquell cublicle pijo però del tot inútil com a llit, marxem altrecop cap a Essaouira, la música i l’ambient ens espera.

Ens fotem un bòtil de vi per celebrar el nostre viatge, l’aventura s’acaba i hem d’aprofitar els últims moments. Vam comprar el més barato al supermercat, i la veritat és que tot i ser car, era ben dolent. Però no passa res, com diu la Txell, al tercer glop ja no hi trobes al gust. Anem cap a la plaça on actuen els grups. No tenim gairebé idea del que és la música Gnaoua, només quatre quadres que hem vist penjats, i el que ens va explicar el noi que vam conèixer a Essaouira el primer dia. Però tenim ganes de gresca. La plaça està petada (com sempre per tot arreu) i m’encanta veure a tothom ballar, grans, petits i diminuts. La música els fa embogir a tots. Acabem la vetllada molt cansades, potser de tots els dies que ja portem a sobre.

El trajecte de tornada cap a Marrakesch ens serveix per a recordar totes les anècdotes i vivències del nostre viatge que ja està a punt d'acabar. Anècdotes que no es poden encabir en llibretes de viatge ni en blogs cibernàutics.

Marrakesch-Tànger i tornem a enllaçar les columnes d'Hèrcules. Uns dofins ens obsequien una càlida despedida.

Han estat pocs dies, però ben intensos. Un viatjar, un estar de vacances, però sobretot un viure, un viure noves cultures i noves gents. Sobretot gents. La meva ment europea es va engrandint pas a pas, aprenent coses noves de noves maneres de fer. M'h he passat rebé, molt bé, i de ben ben ben segur, ben aviat tornaré. Shokran.

En "Butxe" ja ha volat!!!

2008-08-03T11:06:00.000-07:00

Aquest estiu està sent especialment productiu, REproductiu!!

No es fa estrany veure que algun que altre pollet despistat o amb germans maldestres caigui del niu i aparegui desamparat pel carrer.

Ja fa gairebé un meset que en Butxe, un verderol (verdum Carduelis chloris), va ser alliberat després de passar-se unes quantes setmanes amb la mama Montse. Encara recordo quan va arribar ple d'àcars...

Igualment en Fraggel, o fredolic, Waia (Apus pallidus) que ha cuidat na Núria, na Mariona i finalment jo (tothom va de vacances hi ha de deixar als "crios" a algún lloc!), va sortir volant cap a cels menorquins aquesta setmana. Aquesta petita vinjola (falciot) va caure del niu quan era força petitó, i al igual que en Butxe ara és lliure i esperem, creuem el dits, que sa i estalvi!!!

Butxe, Fraggel,... BONA VENTURA!

Marenostrum, un mar de nacions

2008-07-19T12:30:00.000-07:00

Fa ben poc que he tornat d'una experiència d'aquelles que saps que recordaràs amb una nostàlgia especial. El curs "Protecting the Mediterranean Environment: Youth can make the difference", 10 dies d'assaborir intensament aquest mar amb tots els sentits; la vista que no ha parat d'engolir paisatges i personatges de somni, l'olfacte, ensumant els aromes més dolços de la gastronomia de les illes cíclades, el gust de l'aigua saladíssima, que coïa els llavis, i el tacte de les mans dels companys d'aventura. Kea, Andros, Tinos, Syros, Serifos i Poros. Illes gregues, illes del Mediterrani. El fet de tenir campament base a la mar i parades a terra ferma ha estat un canvi de concepció total, una cosa molt especial i difícil de descriure pels terrícoles de mena com jo. La mar era la nostra casa, de vegades tranquil·la i serena, de vegades enfurismada, però sempre immensa.

Tot i que les meves expectatives dels continguts del curs eren molt diferents, vaig anar adaptant-me a la situació i treient suc d'altres aspectes, potser més personals, potser més vivencials, que no m'havia plantejat abans de venir. Les visites a les illes eren curtes, i per pena meva i dels demés companys no teníem temps d'assaborir-les i entendre del tot quin era el seu estil de vida.

Així que jo en diria que va ser un curs d'IMPRESSIONS.

Parlàvem amb els locals, era sorprenent veure com ens rebien amb els braços oberts i els alcaldes/alcaldesses ens esperàven amb candeletes, llavors teníem un discurs de les autoritats i els fèiem preguntes. Alguns et responien de veres i d'altres feien de polítics. Em va sorprendre molt veure com tot i ser illes petites, eren molt muntanyoses, i jo, acostumada a la plana Menorca, no deixava d'al·lucinar. Així, algunes més turístiques, d'altres menys, amb els mateixos problemes de manca d'aigua i de mala gestió de residus, cosa que tampoc ens queda gaire lluny a tots nosaltres. L'illa de Tinos, tenia com a màxim atractiu, la basílica de Tinos, i milers de peregrins anaven a l'illa cada any per motius religiosos, de fet, la comunitat religiosa estava immersa dins tots els àmbits de gestió de l'illa, ja que eren tant rics que fins i tot tenien escoles per la gent d'allà i financiaven a l'ajuntament perquè pogués invertir en el desenvolupament de l'illa. Allà també vaig poder veure un pelicà comú (Pelecanus onocratalus), que curiosament s'havia convertit en la mascota del poble, i durant el dia voltava entre bars acompanyant a un nen i a la nit el podies veure dormint a la peixetaria del poble. A Tinos vaig veure la meva primera i única platja de sorra verda, d'un verd brillant, que provenia de les roques (no sé quines) de la zona.

Serifos va ser la troballa més interessant i va donar-me un xute d'energia positiva. Tot i passar-hi escasses hores, la trobada amb l'alcaldessa va ser molt profitosa, em va semblar una illa que té present i que vol comprometre's amb la sostenibilitat (com he dit abans, IMPRESSIONS). En aquesta illa el govern central d'Atenes hi vol posar ni més ni menys que 87 aerogeneradors per tal de produïr electricitat per la regió d'Àtica (Atenes). Aquest fet ha comportat una oposició per part dels locals al projecte, però el més gratificant és que a part de tenir una resposta reactiva també han estat proactius hi han proposat un pla energètic alternatiu, el qual contempla la possibilitat de proveïr-se d'alguns aerogeneradors i de produïr electricitat mitjançant altres fonts renovables (val a dir que a Grècia l'energia solar tèrmica és omnipresent, perquè no a les nostres cases??). A més, també volen desenvolupar un projecte de promoció dels productes locals i afavorir que els joves es quedin a l'illa. També han desenvolupat un pla d'ordenació territorial per tal de definir el creixement d'aquesta. Aquestes i d'altres coses són les que em van fer anomenar Serifos, l'Altra Menorca. Vaig oferir suport i contacte a l'alcaldessa per tal de tirar endavant tot aquell seguit de coses que ens havia explicat. Serifos, té la seva principal població en un turonet, on les cases s'hi aferren com líquens a l'escorça dels arbres i et condueixen al capdamunt on hi ha un castell (?¿) amb unes vistes inoblidables per acabar una jornada rodona en aquesta illeta.

Els companys de travessa...

5 velers, 40 participants, 1 ruta...

Estic molt sorpresa i satisfeta de tenir consciència mediterrània, sempre l'havia tingut, però d'aquesta superficial de la dieta mediterrània, la vida de carrer, la mania de gesticular, el clima càlid... i sentir-se del Mediterrani és molt més que això. Per primera vegada m'he reunit amb gent de països com Jordània, Síria, Israel, Líban, Egipte, Marroc, Tunissia, Turquia... m'apropava avergonyida oferint la meva ignorància perquè la féssin un poc més xica, i així, poc a poc, dia rera dia, sopar rera sopar, he anat coneixent una mica més sobre les seves vides, els seus països, les seves SITUACIONS. Gràcies a l'Anas que m'ha explicat el conflicte de l'aigua entre Jordània i Israel, i a obrir fronteres dins la meva minuscula ment europea. Ara quan penso en problemes d'aigua no només penso en la contaminació d'aqüífers de la plana de Vic o la intrusió salina de l'illa de Menorca i el Delta de l'Ebre, també penso en les àrees de Jordània que tenen accés a aigua corrent un cop per setmana.

Vaig partir el dia 5 de juliol cap a Grècia, i mentres volava amb l'avió vaig recaure en el fet, que un mateix 5 de juliol, 3 anys abans, també volava cap aquest meravellós país de natura i gent exhuberant. Grècia, meravellosa amfitriona per aquesta batut de nacions mediterrànies, que comparteixen mar i il·lusions. Marenostrum, mar de nacions. Efgaristo poli.

Ha arribat l'estiu

2008-07-01T14:52:00.000-07:00

Diuen que el solstici d'estiu marca l'entrada a aquesta estació tant desitjada, però aquí, l'estiu, no es reconeix pas per aquesta data. Aquí a Menorca descobreixes que ha arribat l'estiu, quan un bon dia, surts de casa i vas al banc (per posar un exemple), i comences a veure a persones de pell molt clara, algunes gairebé transparents, que passegen amunt i avall durant el que jo anomeno "hores no-platja" ( quan apreta la gana, o quan apreta la son). Les mires amb cara d'estranyada i penses, HA ARRIBAT L'ESTIU, tu. Aviat, com passa amb les llums càlides de l'estiu, aquesta palidesa virarà a tons més rogencs.