Quan vaig conèixer el budisme ara fa cosa de 3 anys vaig alenar de gust. El descobrir que la felicitat és un estat mental i per tant, depèn de la nostra ment, em va fer sentir alleugerida. A poc a poc, les paraules alliberadores del dharma van anar calant dins meu. El voler voler es va convertir en voler, i el poder poder en poder. Lentament anava traçant un camí que em conduïa cap a on jo volia. No era un lloc físic, de cap color ni a cap país especial, era un racó de la meva ment el qual podia anomenar PAU.
Estic molt agraïda a totes les peripècies de la vida que m'han portat fins aquí. Tot el que em sembla a mi que va començar en un viatge postadolescent a Londres i va anar enllaçant una i altra experiència vital fins arribar aquí, a aquestes línies, i vés a saber a on més.
És ben cert que necessitem motius per viure. Un cop comences a pensar què hi fem tots aquí damunt, en aquest planeta finit i d'un temps inevitablement finit, no pots fer mai més els ulls clucs. És ben cert que moltes vegades errem en el nostres motius per viure. Entendre que el canvi és intrínsec a la vida és una cosa tant evident que la solem passar de llarg. Els moments feliços segueixen els moments de patiment, i aquests empenyen altre cop als feliços en un cicle infinit de mai no acabar.
En els moments durs és quan interioritzem més les ensenyances de la vida, ens decidim a esforçar-nos per crear aquest estat mental que es diu felicitat. Tot canvia, i tot arriba. Un dia et despertes i et sents més feliç del que és habitual. Sembla com si la tempesta hagués passat, i tot i que no ens salvem de la pujada i baixada diària de la marea, el mar sembla convidar-nos a gaudir de les seves aigües calmades i tonificants. M'hi tiro de gust sentint el frescor de la novetat, l'aigua lliscant damunt la pell i l'empenta de l'impuls retrobat. Treus el cap i alenes fort. Fuuuuuuuuuuuu
Ens acostumem ràpid a les sensacions agradables, molt ràpid. Ens hi acostumem tant ràpid que prest oblidem que feia uns instants pensàvem en tot això dels estats mentals i de la felicitat. Que tant la felicitat com el patiment són estats mentals, i per tant, la seva causa principal és la ment, i no les condicions aparentment externes. Arribats aquest punt, o un poc després d'haver-nos fet la nostra pròpia rebequeria interna, hem de fer callar a la criatura interna i rescatar a l'adult que en un moment passat vam decidir alimentar. Si, la felicitat aparent també depèn de la ment, això tant bonic que et sembla que has trobat, o tastat o inventat o construït, és tant inconsistent com la boira hivernal dels moments més durs. Per tant, si aquesta no et pot arrossegar per si sola a la misèria, la primera no et podrà prometre el goig etern.
Amb el dharma no hi han excepcions.
