Sempre s'ha dit que el menjar i les emocions estan intrínsecament lligades. Tots ho podem experimentar quan ens llevam un dissabte de matí amb poques coses programades i decidim preparar-nos el berenar (esmorzar) de marquesos.
No hi falta el suc de taronja, ni la fruita en compota, ni un te d'aroma suau per despertar-nos. Preparar-lo pot ser tot un poema. Un estímul visual del taronja pujat de la fruita, l'aroma cítric, l'escarruf de l'àcid a les papil.les... connexions neuronals, sinapsis i alliberació de neurotranmissors...mmmmmmmmmmm.
Som el que menjam, diuen.
No és d'estranyar que aquesta societat tingui tants mals hàbits alimentaris. Com mals hàbits emocionals tenim. Addictes al dolç que manca a les nostres vides, al saciar-se ràpidament el buit de l'estómac, de l'existència...
En els nostres fills, és més evident. Floreixen en una societat sobrealimentada, però que passa fam d'afecte. Del triar el més bo i plaent, deixant les experiències amargues de banda. Però sabem que l'amarg és necessari, estimula funcions vitals al nostre organisme, i tothom sap que les experiències amargues ens tornen més forts. Empatx de succedanis de vida.
És així que aliments i emocions estan relacionades.
L'altre dia vaig assistir a un curs de cuineres de menjadors escolars, i d'aquí és on vénen aquestes reflexions. Més enllà dels ingredients (importantíssims), i de la seva elaboració (vital), hi havia la motivació de saber que estaven alimentant persones. No només omplir panxes, sinó nutrir, enfortir, estimar.
Aquesta va ser-ne la notícia: http://www.gobmenorca.com/cuinant-per-a-la-sostenibilitat
Bon Profit, menjau vida.
